sortir de l'armari lector

NAJAT EL HACHMI
Sant Jordi: el dia que sortia de l'armari lector
Ara
23|4|2026

Vaig néixer com a lectora a segon d'EGB quan, un any després d'arribar a Catalunya, vam fer una excursió per visitar la Biblioteca Jaume Balmes de Vic. Ho he explicat moltes vegades, però ho repetiré fins que em mori perquè no vull oblidar que existeixen llocs on no hi ha biblioteques, així com cases sense llibres, i nenes, com la que jo vaig ser, que no en poden comprar mai cap. Ni avui ni cap altre dia de l'any. Permetre l'accés a la lectura als pobres és l'acte més revolucionari, veritable vector per enrobustir la consciència ciutadana. Nodreix de paraules per pensar, obre portes a realitats allunyades, connecta amb altres consciències i posa a l'abast la immensa diversitat humana, amb mirades tan diferents sobre les coses, amb mentalitats tan radicalment oposades, amb sensibilitats variades i històries (individuals i col·lectives) a les quals no podríem tenir accés a la vida real. Dec la meva vocació lectora (i després la dèria d'escriure) a aquests dos "equipaments públics": l'escola i la biblioteca. I en les visites que hi faig ara com a escriptora torno a descobrir que molts nens i nenes viuen la mateixa realitat que vaig viure jo: cases sense llibres ni espai propi per pensar-se, per adquirir el llenguatge necessari per entendre's i entendre el món que els envolta.

Cada any per Sant Jordi em torna el record de les primeres vegades que vaig viure plenament aquesta diada. M'arriba al cos en forma d'una escalfor tèbia i un sentiment d'exaltació primaveral. Esclar, devia tenir...tretze, catorze anys? Sí, és el temps de l'exaltació primaveral permanent, fins i tot amb temperatures sota zero que hi ha sovint a l'hivern comarcal. (A tocar de les muralles, roig intens sobre fons gris de pedra antiga.)

Sant Jordi també era l'únic dia de l'any que podia sortir del meu armari lector. Jo tenia aquesta dèria de passar hores i hores amb el nas ficat en els llibres, i això era el més estrany que s'havia vist a la meva família, al meu barri i a la meva escola. No coneixia ningú que llegís. Que llegís per gust i per afició. Només les mestres entenien el que feia. Esclar que per llegir no necessites companyia, però sempre penso que és una llàstima no haver tingut amb qui compartir l'experiència, amics que gaudissin de la lectura i amb qui poguéssim intercanviar opinions, recomanacions, dèries, fílies i fòbies lectores. Al meu barri era tan poc habitual, això de ser lectora empedreïda, que jo ho vivia en secret, com una mena d'addicció, un vici estrany que no tenia ningú més. I de sobte, el dia de Sant Jordi sortien persones com jo de sota les pedres. Quanta gent comprant llibres, com cargols després de la pluja! ¿O sigui que no era l'única amb aquesta identitat minoritària i marginal? (ara veig que en el meu entorn d'infància llegir era un tret diferencial que em marcava molt més que el de ser mora).

Aquesta era la mirada infantil, esclar, creure que tots els que adquirien un exemplar eren lectors apassionats com jo. Sant Jordi és una festa comercial en què es compren molts llibres (cosa que hem de celebrar, seria pitjor un dia per comprar armes, per exemple) que conté, com una matrioixca, el dia que sentim nostre els lectors que ho som tot l'any i els escriptors que ho som tota la vida: el dia de la literatura. De vegades no em sento part de la festa, la veritat; sovint em sembla que els que estimem de debò la literatura quedem engolits pel gran monstre del mercat. Per sort també és el dia en què cada lector buscarà el seu autor i, encara que sigui per un instant molt breu, ens reconeixerem com a part d'una societat secreta formada per persones que al final del dia es ficaran al llit i deixaran que les frases d'algú desconegut i llunyà, algú que potser ja és mort, penetrin en les regions més profundes del propi subconscient.