sortir de l'armari lector

NAJAT EL HACHMI
Sant Jordi: el dia que sortia de l'armari lector
Ara
23|4|2026

Vaig néixer com a lectora a segon d'EGB quan, un any després d'arribar a Catalunya, vam fer una excursió per visitar la Biblioteca Jaume Balmes de Vic. Ho he explicat moltes vegades, però ho repetiré fins que em mori perquè no vull oblidar que existeixen llocs on no hi ha biblioteques, així com cases sense llibres, i nenes, com la que jo vaig ser, que no en poden comprar mai cap. Ni avui ni cap altre dia de l'any. Permetre l'accés a la lectura als pobres és l'acte més revolucionari, veritable vector per enrobustir la consciència ciutadana. Nodreix de paraules per pensar, obre portes a realitats allunyades, connecta amb altres consciències i posa a l'abast la immensa diversitat humana, amb mirades tan diferents sobre les coses, amb mentalitats tan radicalment oposades, amb sensibilitats variades i històries (individuals i col·lectives) a les quals no podríem tenir accés a la vida real. Dec la meva vocació lectora (i després la dèria d'escriure) a aquests dos "equipaments públics": l'escola i la biblioteca. I en les visites que hi faig ara com a escriptora torno a descobrir que molts nens i nenes viuen la mateixa realitat que vaig viure jo: cases sense llibres ni espai propi per pensar-se, per adquirir el llenguatge necessari per entendre's i entendre el món que els envolta.

Cada any per Sant Jordi em torna el record de les primeres vegades que vaig viure plenament aquesta diada. M'arriba al cos en forma d'una escalfor tèbia i un sentiment d'exaltació primaveral. Esclar, devia tenir...tretze, catorze anys? Sí, és el temps de l'exaltació primaveral permanent, fins i tot amb temperatures sota zero que hi ha sovint a l'hivern comarcal. (A tocar de les muralles, roig intens sobre fons gris de pedra antiga.)

Sant Jordi també era l'únic dia de l'any que podia sortir del meu armari lector. Jo tenia aquesta dèria de passar hores i hores amb el nas ficat en els llibres, i això era el més estrany que s'havia vist a la meva família, al meu barri i a la meva escola. No coneixia ningú que llegís. Que llegís per gust i per afició. Només les mestres entenien el que feia. Esclar que per llegir no necessites companyia, però sempre penso que és una llàstima no haver tingut amb qui compartir l'experiència, amics que gaudissin de la lectura i amb qui poguéssim intercanviar opinions, recomanacions, dèries, fílies i fòbies lectores. Al meu barri era tan poc habitual, això de ser lectora empedreïda, que jo ho vivia en secret, com una mena d'addicció, un vici estrany que no tenia ningú més. I de sobte, el dia de Sant Jordi sortien persones com jo de sota les pedres. Quanta gent comprant llibres, com cargols després de la pluja! ¿O sigui que no era l'única amb aquesta identitat minoritària i marginal? (ara veig que en el meu entorn d'infància llegir era un tret diferencial que em marcava molt més que el de ser mora).

Aquesta era la mirada infantil, esclar, creure que tots els que adquirien un exemplar eren lectors apassionats com jo. Sant Jordi és una festa comercial en què es compren molts llibres (cosa que hem de celebrar, seria pitjor un dia per comprar armes, per exemple) que conté, com una matrioixca, el dia que sentim nostre els lectors que ho som tot l'any i els escriptors que ho som tota la vida: el dia de la literatura. De vegades no em sento part de la festa, la veritat; sovint em sembla que els que estimem de debò la literatura quedem engolits pel gran monstre del mercat. Per sort també és el dia en què cada lector buscarà el seu autor i, encara que sigui per un instant molt breu, ens reconeixerem com a part d'una societat secreta formada per persones que al final del dia es ficaran al llit i deixaran que les frases d'algú desconegut i llunyà, algú que potser ja és mort, penetrin en les regions més profundes del propi subconscient.

una llibreria, una casa

Najat El Hachmi
Una llibreria, una casa
elPeriódico
13|11|2017

Tantes hores passades a les llibreries. En diferents ciutats, en moments de gran incertesa i en altres de plenitud absoluta, temps de desconsol, de confusió o de clarividència, de grans canvis o de confortable rutina. Anys de trasbalsos i d’altres ben plàcids. Sola, moltes hores sola a les llibreries i també acompanyada. En entrar cadascú se’n va, en silenci i sense recança, als seus racons predilectes, a la intimitat de la lectura de cobertes, biografies de l’autor o les primeres pàgines o les últimes pàgines o les del mig. Hores de sostenir el llibre entre les mans, girar-lo i tombar-lo per decidir si val la pena, si és el necessari. Acompanyada també pels petits mentre creixien. Quan encara són petits s’esmunyen cap al seu racó i agafen un «conte» i se’l miren en silenci. Quin miracle el del silenci dels nens en una llibreria. El silenci dels infants quan encara no saben llegir i miren i palpen i gaudeixen de les il·lustracions es converteix en un silenci dens quan ja han après a desxifrar l’enigma. Tants anys en llibreries i ara ho veig, que m’hi han crescut els fills.

Diu Margarit que la llibertat és una llibreria. Per als qui no disposàvem de pressupost per a aquest gran luxe a les llibreries ens conformàvem amb ensumar una mica l’aire de llibertat tocant i remenant les novetats dels taulells per després anar a parar a la llibertat prestada de les biblioteques. Durant molts anys jo era usuària de la Jaume Balmes a Vic, quan era al palau Bojons i es deia així, abans de ser Joan Triadú i traslladar-se a l’edifici del Museu de l’Art de la Pell i ben a prop hi havia La Mots, una llibreria petita però farcida, arrecerada al carrer Cardona. Tantes hores passades allà en silenci, somniant desperta, fent llistes dels llibres que algun dia em compraria. Fa uns dies vaig passar per davant d’on era, el local buit, reixat i ple de pols. Una pena, perquè una llibreria és molt més que una botiga.

La llibreria d’Isabel Coixet representa aquesta sensació de confort, de sentir-se a casa, que provoquen molts espais destinats a vendre llibres. I sobretot retrata la distància abismal que s’estableix entre els qui llegeixen i els qui no. Ara que la literatura només té forma escrita en les nostres latituds perquè ja és difícil trobar algú que narri amb calma i intenció de crear bellesa, com més llegim més ens apartem d’aquells que no ho fan. 

Espai de llibertat

Al poble de la pel·lícula els veïns no en tenen prou amb deixar que la llibretera habiti el seu món acompanyada de tants autors, no suporten l’espai de llibertat que hi ha bastit i fan tots els possibles per obligar-la a tancar-lo. I la paraula amb què descriuen la protagonista és coratge, que és el que tenen tants llibreters a dia d’avui perseverant en la tasca de nodrir els seus lectors.

vic a la tele

El passat dissabte 24 d'octubre, l'Òscar López entrevistava la Najat El Hachmi al programa Pagina Dos, a propòsit de la seva última novel·la, La filla estrangera. L'entrevista s'havia enregistrat al Palau Bojons, l'antiga seu de la biblioteca pública de Vic, quan ens dèiem la Jaume Balmes o la biblioteca de la plaça del porro, per a entendre'ns. A més a més, ja que hi eren, els de Página Dos van aprofitar l'escenografia vigatana com a decorat per al seu espai de recomanacions de llibres. 

Las recomendaciones del programa

Transcripció del fragment de l'entrevista on la Najat parla de la Biblioteca. (minut 22, aproximadament):

Òscar López: No sé si es autobiográfica, pero entiendo que tu protagonista tiene algunas cosas tuyas. Por ejemplo, el amor por los libros. Estamos en un edificio donde, antiguamente, estaba la biblioteca de Vic, donde la protagonista ha pasado muchas horas, ¿tú también?

Najat El Hachmi: Yo también, sí, sí. Ese es el elemento, a lo mejor, más en común con la protagonista.

Nosotros llegamos aquí, que teníamos 8 años, y empezamos a ir al colegio y, al cabo de poco, nos hicieron una excursión a la biblioteca y yo me enamoré de la biblioteca porque era... Era la biblioteca al estilo antiguo, ¿sabes? Con las... Con estas cajetillas para buscar los...

 Òscar López: Sí, las tarjetas de cartoncillos blancos con las fichas. 

Najat El Hachmi: Me tenían fascinada las fichas. Y, luego, esa cosa de que pudieras ir a un lugar con todos los libros posibles y pudieras leer todo lo que quisieras, todo lo que... Y, encima, llevártelos a casa. Cuando descubrí el servicio de préstamo era como... Porque en casa, evidentemente, no había libros.

Najat El Hachmi