com era el dalí escriptor?

ANNA BALLBONA
Com era el Dalí escriptor?
Quadern | El País
9|7|2026

Llegir Salvador Dalí és divertidíssim, això per començar. I, per tant, és una gran notícia que Edicions del Cràter hagi tingut la pensada de traduir per primera vegada al català la Carta oberta a Salvador Dalí, publicada originalment en francès el 1966. També ho seria que es reeditessin llibres tan interessants com La vida secreta de Salvador Dalí o L’alliberament dels dits, que reuneix la seva obra en català. Mentrestant, aprofitem el que tenim a l’abast, que és aquest llibre epistolar autobiogràfic, a través d’una magnífica traducció de Valèria Gaillard. Dalí trufa el text de jocs lingüístics, sonoritats inusitades i envitricollaments molt més lúcids del que semblaria. Aquesta impressió t’acompanya en llegir-lo.

Les etiquetes de text autobiogràfic i epistolar li van balderes perquè Dalí es dedica a esbotzar-les amb tota la seva ànima. És un dels motors del text, crear i recrear ficcions que fan implosionar des de dins idees preconcebudes, imatges fixes i unívoques.

La Carta oberta fa dia­logar diferents personalitats de Dalí, com més oposades millor, que dissenteixen i es confronten, en un joc interminable d’identitats, de punts de vista i d’estètiques, miralls que amplifiquen, deformen i aclareixen: el Dalí “pervers, polimorf, anarquista, surrealista” i “el diví, àvid de dòlars” (l’anagramàtic avidadollars amb què el va batejar Bréton), i el “catòlic, apostòlic i romà” i “monàrquic”. Etiquetes totes per al seu gaudi suprem, tant si són de crea­ció pròpia com manllevades, amb sagacitat humorística, com quan Avidadòllars escriu: “Dalí, estimat Dalí, no crec gaire en la justícia. El seu gènere és massa ambigu. Recorda això: la justícia és la dona barbuda!”

El llibre es converteix en un objecte del performer. Exprimeix una gran quantitat de recursos narratius, partint d’una aparença dialèctica: carta, poesia, estirabot, conte, pensament, polèmica, imatge fulgurant, objectes extravagants... Dalí és el seu propi crític, conversador i comentarista. Se satiritza, es vampiritza i es mercantilitza, se’n riu (d’ell i de les tesis de l’art), tant és (ir)realitat o ficció, trenca expectatives en cada frase, traça viratges, lirismes d’avantguarda, dibuixa paisatges irreals i imatges fragmentàries. Juga amb la màscara, ens la mostra i la torça fins a l’infinit, en un doll d’energia creativa.

És sorprenent com, sota un vernís de provocació i d’astracanada, Dalí belluga els dits amb la destresa d’un prestidigitador a qui mai veuràs el truc. I si l’hi veus, és perquè ho ha fet expressament. Desfilen Ra­fael, Velázquez, Vermeer, Picasso, Turner o Le Corbusier, contra el qual concentra un odi risible, als antípodes de la defensa que en feia en un article recollit a L’alliberament dels dits. Desfilen línies geodèsiques, fantasies amb dents, incidents artístics, el Perpinyà centre del món i tractats pictòrics com el “Resum de la història i de la història de la pintura”, amb aquest primer punt: “A Girona, un eixam de mosques miraculoses sortides de la cama esquerra del cos incorruptible de sant Narcís expulsa definitivament l’exèrcit de Napoleó de la ciutat assetjada.” I un segon punt: “En pintura, exactament el mateix”.

El text i totes les formulacions que conté, des de les taules de valors dalinians fins a les síntesis de l’activitat paranoicocrítica, avancen com l’equilibrista: Dalí sacseja idees, es rabeja en la paradoxa i il·lumina així por­cions del país de l’estètica i de la identitat. En definitiva, actualíssim, com si l’hagués escrit per a avui.