el temps dels llibres

SARAY ENCINOSO
El temps dels llibres
Abril
13|6|2026

L'abril és el mes del llibre. Cada any, el dia 23, Barcelona acull la primera gran cita literària de l'Estat. Després de Sant Jordi, se succeeixen fires i jornades al voltant de la lectura a pràcticament totes les capitals de província i a molts pobles i ciutats. I arriben les estadístiques sobre hàbits de lectura i vendes. La Fira del Llibre de Madrid, que s'ha celebrat aquests dies, sol marcar el tancament d'aquest cicle. Sabem que les dones llegeixen més que els homes, que els joves han millorat els seus hàbits de lectura i que el sector editorial manté una admirable capacitat d'atracció en uns temps en què el lleure està molt disputat.

Les preguntes fàcils són les que es poden respondre amb una xifra. Avui tot es mesura. La quota de mercat dels grans grups editorials. El nombre de llibres que comprem. L'auge dels clubs de lectura. I el temps que es triga a escriure una novel·la o un assaig. Però amb tanta mesura, de vegades oblidem que una obra d'art no es pot catalogar pel temps que dediquem a crear-la, pels dies que dediquem a teclejar en un ordinador. En aquests comptes hi falten la documentació, els passejos, les lectures, la vida.

Es diu que Fiódor Dostoievski va escriure El jugador en tot just unes setmanes i que Jack Kerouac va redactar la primera versió d'En el camino en tres. En cap dels casos sabem, en realitat, quant van trigar a imaginar i recrear el que després van traslladar al paper. A Juan Tallón li vaig sentir dir que, un cop va trobar l'estructura i el punt de vista d'Obra maestra, el llibre ja estava pràcticament fet. Ho va explicar a propòsit d'una pregunta sobre el temps de la creació, aquest temps indeterminat que ningú sap quan comença ni quan s'acaba.

Aquesta obsessió per quantificar-ho tot, com si la dada ens donés alguna certesa, també ha envaït la nostra manera de llegir. Una de les fotos més repetides a les fires del llibre és la del botí amb què tornem a casa. Les xarxes socials hanfet que la literatura guanyi exposició pública. No només compartim el que llegim, sinó que també comptem quants llibres llegim a l'any. Hi ha llibres que es llegeixen en una tarda i d'altres que estan setmanes a la nostra tauleta de nit. Alguns s'obliden al tancar l'última pàgina; d'altres es resisteixen a abandonar-nos i continuen reverberant dins nostre durant dies, setmanes o anys. Hi ha llibres que no vam saber llegir als 20 i que ens enlluernen als 40. A les nostre llistes, no obstant, tots compten igual.

La part negativa la coneixem tots: la mesura constant afavoreix el consumisme i la competició per llegir més fa que la frontera entre l'entusiasme i el postureig es torni difusa. Jo mateixa faig llistes de les meves lectures anuals, en part per recordar què vaig llegir cada any i en part per marcar-me objectius i escapar de la procrastinació. Em queixo de la lògica de la productivitat, encara que després me la imposo a mi mateixa per no restar temps a allò de què més gaudeixo.

Però no tothom s'ha endinsat ni en la dictadura de les mètriques ni en l'afany per construir una marca personal. Fa uns mesos, en un festival de literatura al qual vaig ser convidada, un escriptor espanyol força conegut ens va explicar que, durant la seva estada, va anar a una llibreria a comprar un dels seus llibres. No era el que venia a presentar i volia regalar-lo al periodista que l'acompanyava a l'acte. A la llibreria no el van reconèixer i li van comentar que aquell autor seria aquella tarda al festival. Ell només va assentir. Mentre pagava, li van preguntar si hi aniria a veure'l. Va haver d'acabar confessant que aquell autor de qui parlaven era ell.

Un escriptor comprant el seu propi llibre per regalar-lo i intentant passar desapercebut. Hi ha escenes que no caben en cap mètrica.