.png)
Les traduccions d’Andreu Nin ocupen un lloc rellevant en la història de les lletres catalanes. I és que Nin, a més, com a polític i intel·lectual, s’ha convertit en un autèntic mite, reforçat per les circumstàncies que van envoltar la seva vida i la seva mort. De fet, en qualsevol conversa –quotidiana o professional– sobre la literatura russa a Catalunya o sobre la història de les relacions culturals catalanes i russes, la menció del nom d’Andreu Nin resulta previsible i, alhora, imprescindible.
[...] Andreu Nin va ser un traductor autodidacte i va viure en un moment històric en el qual encara no existia una escola de traducció en les lletres catalanes, ni tampoc podia recórrer a la tradició literària catalana, sovint mancada d’exemples, per tal de reproduir les peculiaritats dels gèneres literaris estrangers i dels estils dels autors de les obres literàries proposades per a la traducció. També cal tenir en compte que en la seva època els diccionaris de la llengua russa i les llengües romàniques no estaven gaire desenvolupats i, per tant, sovint no podien ajudar el traductor en la seva tasca. Considerant tot això, resulta comprensible que les seves traduccions siguin sovint imperfectes en el moment de transmetre el significat complet del text original que, en alguna ocasió, resulta erroni o inexacte.
Cal reconèixer que el traductor considerava important la necessitat de la transmissió de l’estil literari de cada autor en concret. Això no obstant, no sempre aconsegueix transmetre’l del tot. Nin intentava emprar diferents recursos lingüístics en cada cas, però a vegades la seva elecció no va ser del tot adequada. Per exemple, en la traducció de Dostoievski l’ús de les frases fetes es pot considerar abusiu, cosa que provoca que els altres registres estilístics restin anivellats i que, a més d’això, l’estil de narració en general en resulti tergiversat. En el cas de Tolstoi, es tracta un altre cop de l’anivellament dels registres lingüístics utilitzats per l’escriptor i de l’esborrament d’alguns trets estilístics tan importants com ara l’anàfora, és a dir, unes característiques que no afavoreixen la percepció adequada del text. Encara que en el cas de la traducció de l’obra de Boris Pilniak hom pot retreure-li que el grau de densitat poètica del text català sigui menor que l’original i que la creativitat lingüística de l’escriptor no acabi de ser transmesa en la seva totalitat, des del punt de vist de l’adequació estilística és la millor experiència de Nin com a traductor.
En resum, podem constatar que Andreu Nin va ser un traductor bàsicament intuïtiu: no posseïa un sistema fix de tècniques d’anàlisi dels textos literaris i de traducció. Potser es trobava cohibit davant dels grans escriptors russos, i això dóna una explicació al fet que optés per conservar els trets formals dels textos originals quan els canvis atrevits del text haurien d’haver ajudat a aconseguir una equivalència més exacta en el text en català. Actuava amb més llibertat en la introducció dels canvis sintàctics a l’hora de refer les frases del text original, però preferia seguir sempre el text al més fidelment possible en tot allò que afectés la transmissió de l’estructura semàntica formal. Per tant, el grau d’equivalència de les traduccions de Nin és gairebé relatiu, i el traductor no sempre aconsegueix reproduir plenament i de manera sistemàtica els trets estilístics de les obres originals. Tanmateix, aquesta conclusió no resta importància a la tasca d’Andreu Nin com a traductor: les seves traduccions acompleixen la seva funció històrica i literària i ocupen un lloc veritablement honorífic en les lletres catalanes.
Natàlia Kharitònova. «Andreu Nin, traductor del rus. Algunes qüestions». A: Els Marges. Núm 74. 2004. P. 53-70.
Aquí, l'article complet.
