Una vez Catulo escribió un poema en el que criticaba a César.
Y fue invitado a cenar.
Una vez Osip Mandelstam escribió un poema en el que criticaba a Stalin.
Y murió en el gulag.
David Markson. Esto no es una novela. Traducció de Laura Wittner. La Bestia Equilátera, cop. 2013. P. 40.
Fa un segle, en una Barcelona caòtica, plena d’energia i travessada per tota mena de conflictes polítics, uns homes van tenir la idea de transformar el país editant clàssics grecs i llatins. Així va néixer la Fundació Bernat Metge, l’aventura cultural més ambiciosa que ha vist Catalunya. El 1922, quan va arrencar, semblava una proesa impossible, però en pocs anys es va convertir en un fonament irrenunciable de la cultura catalana i la va elevar al nivell més exigent de l’Europa de l’època. Els grans protagonistes d’aquesta història van ser el polític Francesc Cambó, l’intel·lectual i activista Joan Estelrich i el poeta Carles Riba. No seria fàcil trobar a la Catalunya d’aleshores tres personalitats més diferents. Però la força del projecte els va fer oblidar els recels i els va alinear en la mateixa direcció: Cambó hi va posar l’empenta inicial i els diners necessaris; Estelrich, el primer director, hi va afegir ideologia humanística i mà esquerra; i Riba, tota la resta: els coneixements, el mètode, la sensibilitat literària, la profunditat.
La prosa vibrant de Raül Garrigasait, actual president de La Casa dels Clàssics, i el bagatge que li confereix haver estat editor de la Bernat Metge durant més d’una dècada, converteixen Els fundadors en un bell homenatge als fonaments de la nostra cultura. La col·lecció de clàssics grecs i llatins es revela en aquest llibre com un exemple únic de continuïtat a través dels moments més foscos i més brillants de la història del país. [Ara llibres].
«Quan el Lucreci de Balcells [Nota de la transcriptora: De la natura de Lucreci va ser el volum inaugural de la Bernat Metge] va arribar a les mans de mossèn Antoni Maria Alcover, l'incansable lingüista mallorquí es va enfilar com una carbassera des dels seus seixanta anys plens d'abrandament i decepcions. Dins seu es van ajuntar molts neguits. Feia temps que mirava amb mals ulls l'Institut d'Estudis Catalans i la Lliga Regionalista. La via de modernització de la llengua i de la política que havien emprès topava amb el seu amor per les variants dialectals i el seu catolicisme intransigent. Alcover veia que la seva visió perdia pes dins el ressorgiment català.
[...] La tempesta va descarregar al número següent del Bolletí, que començava amb un elogi de «l'Exm. Sr. D Miquel Primo de Rivera», que acabava de proclamar-se dictador. Just després venien uns «quatre mots» fatídics dedicats a la Bernat Metge. «L'idea es grossa, estupenda, magnànima, tot lo que se vulga, però desproporcionada a les forses dels qui l'han empresa i absolutament prematura.» Com es pot pensar a fer una col·lecció de clàssics grecs i llatins si ni tan sols tenim ben editats els clàssics catalans? La Bernat Metge era cosa de «caps-lleugers i de pochs-cervells», i una més dins el seguit de projectes megalòmans anunciats i ben aviat abandonats per l'Institut d'Estudis Catalans. «¿Com voleu que jo tenga gayre fe ab aquesta Fundació Bernat Metge, allà on se veu que ès cosa dels elements Instituters i dels qui elze fan costat, la tropa de superhomes, constituits en cacicat intel·lectual de Catalunya, baix de la presidència d'En Puig i Cadafalch?» Però si són una barreja de «frares, capellans, aconfessionals, apòstates, ateus», fins i tot el «satanista» Gabriel Alomar. Amb aquests precedents, li sembla lògic i gairebé tranquil·litzador que el primer volum de la col·lecció sigui «el criminal poema de Lucreci, ronegament ateu», una obra «farcida d'impietats, blasfèmies i escopinades an el cel», composta per un poeta «que an els quaranta anys se matà de desbaratat que anava del cap per haverse engolida una beguda amatòria», un llibre que dona per norma suprema de la vida la consecució del plaer, el plaer que poden sentir animals irracionals: «els cavalls, els muls, els ases, els porcastells...». I d'això gosen dir-ne enfortir la mentalitat catalana i fer una tasca patriòtica. I encara la Bernat Metge promou totes aquestes idees en el «català baldufench» de l'Institut. En conclusió, el llibre de Lucreci «mereix cremar per ma del butxí». L'article de mossèn Alcover és un prodigi d'integrisme i una fita en l'art de denigrar:
May hi havia hagut cap castellà ni català que se passàs p'elcap de traduir tal atentat contra la raó humana i el sentitcomú. Ha hagut d'esser l'escabotell de superhomescaps-esflorats del catalanisme bordissench per cometretal atentat contra Deu, contra Catalunya radicalment cris-tiana, contra l'idioma català, que queda profanat, sollati envilit fentlo servir per dir tals atrocidats, barbaridats iblasfèmies contra Deu, contra tot l'ordre espiritual, contrala dignitat humana.
P. 66-69.
«Un tret que avui crida l'atenció dels volums d'aquell moment és el pudor, que era una característica general de les col·leccions de clàssics grecs i llatins de l'època. Els traductors del poeta Catul, Joan Petit i Josep Vergés, alertaven a la introducció que «respecte d'alguns passatges obscens o grollers, hem preferit de no traduir-los o substituir-los, si el sentit ho permetia, per eufemismes». A dos detractors de la seva poesia, el Catul original els deia: «Us la fotré pel cul i per la boca»; la delicada traducció de la Bernat Metge diu «Us demostraré com sóc home». Els subscriptors, molts d'ells burgesos militants de la Lliga, públicament pudorosos, no podien associar l'alta cultura amb les grolleries. (En privat les coses eren ben diferents: a Via Laietana 30 Joan Estelrich hi tenia un escriptori ple de material pornogràfic, amb fotografies d'alguna mare de la pàtria despullada, per no dir res de la considerable vida íntima de Francesc Cambó.) Dècades més tard, als anys noranta, la Bernat Metge va publicar un nou Catul, a cura de Josep Vergés i Antoni Seva, que recuperava la contundència procaç de l'original...»
P. 101-102.
El joven poeta Catulo —siempre fue joven, pues murió a los treinta años— cuenta una reveladora anécdota de amistad y librerías ambientada a mediados del siglo I a. C. Como precedente de nuestras inocentadas navideñas, a finales de un frío mes de diciembre, durante las fiestas saturnales, recibió un regalo en son de broma de parte de su amigo Licinio Calvo: una antología poética de los autores que ambos consideraban los más nefastos del momento. «Grandes dioses, qué horrible y condenado librito has enviado a tu Catulo para que se muriera de una vez», refunfuña Catulo. Y a continuación trama su venganza: «Esta fechoría no te saldrá barata, gracioso, porque en cuanto amanezca correré a los arcones de los libreros y compraré los peores venenos literarios para devolverte estos suplicios. Mientras tanto, volved allí de donde en mala hora salisteis, calamidad de nuestros tiempos, pésimos poetas»...
Irene Vallejo. El infinito en un junco. La invención de los libros en el mundo antiguo. 8a ed. Siruela, 2020. P. 295.
Miser Catulle, desinas ineptire,
et quod uides perisse perditum ducas.
fulsere quondam candidi tibi soles,
cum uentitabas quo puella ducebat
amata nobis quantum amabitur nulla.
ibi illa multa cum iocosa fiebant,
quae tu uolebas nec puella nolebat,
fulsere uere candidi tibi soles.
nunc iam illa non uult; tu quoque impotens,
nec quae fugit sectare nec miser uiue,
sed obstinata mente perfer, obdura.
uale puella. iam Catullus obdurat
nec te requiret nec rogabit inuitam.
at tu dolebis, cum rogaberis nulla.
scelesta, uae te, quae tibi manet uita?
quis nunc te adibit? cui videberis bella?
quem nunc amabis? cuius esse diceris?
quem basiabis? cui labella mordebis?
At tu, Catulle, desinatus obdura.
