Daniel Fernández
Els petits beneficis
La Vanguardia
18|9|2017
Al segle XVIII els llibres són un tresor que es ven després de xiuxiuejar el títol a un possible client, sempre adinerat, a qui el llibreter visita i li confia l’exemplar perquè l’aboni en diversos terminis i a un tipus d’interès pactat. Les llibreries, per anomenar-les d’alguna manera, són per a iniciats i gent de bé. I el negoci és un món tancat, estable i elitista.
Fins que va arribar James Lackington (nascut el 1746), el fill d’un sabater que als deu anys venia pastissos de carn i ronyons per guanyar-se la vida i que, segons la seva pròpia llegenda (es va dedicar a si mateix dos llibres de memòries), va aprendre a llegir pel seu propi compte i voluntat. Fascinat des de nen pels llibres.
Va arribar a Londres amb la seva primera muller (després, ja vidu, es va casar amb la seva majordoma en segones núpcies) i va gastar l’última mitja corona que tenia en un llibre de poemes; molt més profitós i durador, segons el seu criteri, que si hagués gastat els diners en un sopar. La seva primera botiga era tant una llibreria com una sabateria, i ja des del principi deixava grapejar i fullejar els llibres a la venda. Tots els llibreters seriosos el van prendre per un guillat i un nouvingut. Però va tenir èxit. Va decidir no donar crèdits ni acceptar-los (com els bancs avui dia, ell tampoc donava crèdit; els seus competidors no donaven crèdit a aquesta forassenyada tàctica comercial) i es va entossudir a vendre molts llibres i a vendre’ls barats. Hi havia, reconeguem-ho, un desig de riquesa, però també un component social. Tothom havia de tenir el dret de llegir i d’accedir al coneixement. Va acabar instal·lant-se en una casa de quatre plantes rematada per una vistosa cúpula a Finsbury Square i la va omplir fins a dalt de llibres i més llibres. Tots a la vista i tots a la venda. Fins i tot va disposar una sala de lectura per poder tastar les obres, una altra excentricitat. Va editar catàlegs dels llibres que tenia a la venda i fins i tot va crear venedors ambulants que pregonessin la seva mercaderia. Acceptava intercanvis de tot tipus a canvi dels llibres sempre que se’n pagués alguna cosa. És a dir, rebaixava el preu si li lliuraven alguna cosa que considerés de valor o susceptible de ser venuda. I, a la manera de la reina d’ Anglaterra encara avui, hissava una gran bandera sobre la cúpula si ell en persona es trobava a la botiga i disposat a negociar. La seva llibreria era coneguda com el temple de les muses, i sempre va tenir una secció de llibre religiós (va ser un metodista exemplar) i una altra de llibre de saldo, que era a l’última planta perquè els clients haguessin de caminar tots els pisos i gairebé totes les lleixes fins a arribar als llibres d’ocasió. Ja posats, comprava restes de sèrie i edició (fins aleshores es destruïen) i fins i tot va imprimir i editar manuscrits, entre ells el Frankenstein de Mary Shelley. Va morir el 1815, immensament ric i raonablement feliç. El seu lema comercial va ser “petits beneficis fan grans coses”...
La llibreria, en un gravat del 1810.
