Operació Simenon
“Quaderns Crema i Acantilado ens oferiran el bo i millor de l’autor belga”
JORDI LLOVET. EL PAÍS1 NOV 2012
Jaume Vallcorba, un dels més grans editors de la península, home instruït, amic dels clàssics, medievalista i per això comparatista, ésser refinat que hauria pogut desfilar a les pàgines d’A contrapèl, de J. K. Huysmans —un dia me’l vaig trobar a l’aeroport havent perdut un avió que, indirectament, l’havia de dur a Parma, i em va fer: “Tant se val! Ja em llegiré a casa La cartoixa de Stendhal!”—, Vallcorba, doncs, s’ha embolicat els darrers anys en una sèrie d’empreses editorials que tant haurien pogut sortir molt bé com molt malament. Promoure l’edició íntegra de les Memòries d’ultratomba, de Chateaubriand, una fastuosa antologia de narracions històriques de tres mil pàgines, la Vida de Johnson, de James Boswell, el fabulós Diccionario de música de Ramón Andrés, recent, i fins i tot l’edició de Marie de Gournay dels Assaigs de Montaigne, tot això demana un optimisme infrangible, una esperança mosaica i, per escreix, una certa capitalització. D’altres editors potser s’haurien arronsat, però ell no ho ha fet: mogut abans per una dèria personal que per un càlcul de probabilitats comercials, ara es proposa d’oferir als lectors en llengua castellana i catalana l’obra completa, o gairebé, de Georges Simenon, un dels més grans novel·listes del segle XX francès, que a Espanya, més que a França, ha quedat desdibuixat com a gran narrador a causa de les seves nombroses novel·letes de la sèrie de Maigret, policíaques, que també són extraordinàries.
Simenon, fill d’un comptable de Lilla i d’una mestressa de casa, no tenia en absolut el perfil aristocràtic o revolucionari que les lletres franceses demanaven de tot escriptor després de l’aparició de Proust i de Gide, de Valéry i d’Artaud. Això, per no parlar del pes quasi abominable que significa tenir, en la pròpia tradició literària, valors tan enormes i tan refistolats com Rimbaud, Mallarmé o Lautréamont. Quan una literatura nacional ha conegut uns fastos tan absoluts com aquests que hem dit, llavors resulta difícil escriure novel·les com les que s’havien escrit “tota la vida”. Així mateix les exigències estètiques dels nostres poetes del Noucents van deixar bocabadats, però també amb la boca closa, els nostres autors de novel·les, malgrat la bona fe de Carles Riba.
Com en certa manera va fer Nabokov a la seva etapa americana, Simenon va tirar pel dret des del començament de la seva carrera: volia narrar històries, volia que aquestes històries fossin agradables, i, a més, volia fer-se ric, cosa que va aconseguir si tenim present que del conjunt de la seva obra se n’han estampat, per ara, vora sis milions d’exemplars: això degué ser un bon coadjuvant en l’extensa nòmina de senyores i senyoretes que van caure, gens desmaiades, als seus braços: trenta mil segons el seu catàleg à la Leporello. Val per a Simenon la mateixa anècdota que s’explica de l’emperador Francesc Josep d’Àustria, el qual, un dia que va anar a sentir una simfonia especialment trepidant de Gustav Mahler, va comentar: “No em pensava que la música pogués ser una cosa tan terrible. Jo em pensava que es componia música per fer feliç la gent”. Les novel·les de Simenon han fet feliços milions de persones a tot el món, i ara ens faran feliços a nosaltres. No és estrany que de la seva obra se n’hagin fet quasi quaranta pel·lícules, en especial als anys que el cine també es feia per fer feliç el públic, sense cap ajut d’efectes especials.
Aquesta Operació Simenon ja l’havia dut a terme prèviament l’editorial Tusquets. Potser llavors no va anar bé. Ara ens correspon desitjar que aquesta represa sigui coronada per l’èxit: de moment, el lector trobarà a les llibreries El gat (traducció excel·lent de Lluís Maria Todó) i Pietr, el Letón (traducció de José Ramón Monreal, que tot ho fa bé), a Quaderns Crema i Acantilado, respectivament, Barcelona, 2012, aquesta amb la marca del nedador que es llença a l’aigua a imitació (altra vegada els clàssics!) d’una silueta trobada a Paestum, famosa i bella.
