titular a la manera de wallace stevens

Stevens es el maestro del estilo: esto es lo más notable que puede decirse de él. Su don al combinar las palabras es desconcertante y fantástico, seguro: incluso cuando no entiendes lo que está diciendo, sabes que lo está diciendo bien. [...] Es imposible que puedas confundir ni un solo título de Wallace Stevens por el título de cualquier otro: «Invective Against Swans», «Hibiscus on the Sleeping Shores», «A High-Toned Old Christian Woman», «The Emperor of Ice-Cream», «Exposition of the Contents of a Cab», «The Bird with the Coppery Keen Claws», «Two Figures in Dense Violet Night», «Hymn from a Watermelon Pavilion» y «Frogs Eat Buterflies, Snakes Eat Frogs, Hogs Eat Snakes, Men Eat Hogs»(1). 

Estos títulos representan asimismo la ironica y curiosa imaginación de Stevens en su máximo esplendor.

Edmund Wilson. «Wallace Stevens y e.e. Cummings». A: Obra selecta. Edició i pròleg d'Aurelio Major. Lumen, 2008. P. 147.

___________

(1) «Invectiva a los cisnes», «Hibisco en la orilla del sueño», «Una elegante anciana cristiana», «El emperador de los helados», «Exposición del contenido de un taxi», «El pájaro de las gigantescas zarpas cobrizas», «Dos figuras en la densidad violeta de la noche», «Himno de un pabellón de sandía» y «Las ranas comen mariposas, las serpientes comen ranas, los cerdos comen serpientes, los hombres comen cerdos».

rutina productiva

Wallace Stevens, quan tenia una mica més de quaranta anys i vivia a Hartford, Connecticut, observava meticulosament una rutina productiva. Es llevava a les sis, llegia un parell d'hores i caminava una altra hora —gairebé cinc quilòmetres— fins a la feina. Dictava poemes a la seva secretària. No dinava; al migdia caminava una altra hora, sovint fins a una galeria d'art. Se'n tornava a casa a peu: una altra hora. Després de sopar es retirava al seu estudi; se n'anava a dormir a les nou. Els diumenges passejava pel parc. No sé que feia els dissabtes. Potser intercanviava algunes paraules amb la seva dona, que va fer de model per a la Llibertat de la moneda de deu cèntims. (Una s'estimaria més llegir aquests homes, o viure les seves vides, que ser les seves dones. Quan l'aristòcrata anglès Wilhelm Dinesen caçava aus tot el dia, bevia schnapps i es vestia per sopar, ell i la seva dona tenien tres fills de menys de tres anys. La del mig era la Karen.)

Igual que Stevens, Óssip Mandelstam componia poesia mentre caminava. Dante feia el mateix. Nietzsche, com Emerson, feia dos llargs passejos al dia. «Quan la meva energia creativa fluïa més lliurement, la meva energia muscular sempre es trobava en el punt més alt...És possible que m'hagin vist ballar sovint; solia caminar pels turons durant set o vuit hores seguides sense sentir ni gota de cansament; dormia bé, reia a cor què vols: em trobava en un estat perfectament vigorós i pacient». D'altra banda, A. E. Housman, d'una manera gairebé previsible, sostenia: «Rarament he escrit poesia a menys que estigués una mica malalt». Això també s'entén, perquè, quan escrius un llibre, pots estar massa ple de salut per al teu propi bé.

Jack London afirmava que escrivia vint hores al dia. Abans de dedicar-se a l'escriptura, va obtenir la llista de cursos i tots els programes de la Universitat de Califòrnia; es va passar un any llegint els llibres de text de filosofia i literatura. Anys més tard, quan ja treballava en un llibre seu, es posava el despertador perquè sonés després d'haver dormit quatre hores. Sovint continuava dormint mentre sonava, i per això, segons explicava ell mateix, el va col·locar de tal manera que li deixés caure un pes al cap. No puc dir que m'ho cregui, però una novel·la com El llop de mar és una prova convincent que alguna mena de pes li queia al cap amb certa freqüència, si bé no t'esperaries que un home es vantés d'això. London sostenia que tot escriptor havia de tenir una tècnica, experiència i una posició filosòfica, potser no cal que la posició sigui inamovible; London mateix se sentia còmode amb una estranya amalgama de Karl Marx i Herbert Spencer (Marks & Sparks)*.

 

Annie Dillard. Viure escrivint. Traducció d'Alba Dedeu. L'altra, 2021. P. 58-60.

__________

*Dillard fa un joc de paraules entre els noms dels dos filòsofs citats i el nom de la cadena de grans magatzems Marks & Spencer, que popularment també es coneix com «Marks & Sparks».

stevens i frost, i viceversa

Frost (esquerra) i Stevens a Casa Marina Hotel, Key West, Florida, ca. 1940.

©The Huntington Library, San Marino, California.

«Wallace Stevens le dijo a Robert Frost que sus poemas eran, demasiado a menudo, sobre cosas.

Frost le dijo a Stevens que los suyos eran sobre chucherías».

David Markson. La soledad del lector. Traducció de Laura Wittner. La bestia equilátera, 2012. P. 49.

«The trouble with Robert Frost & Wallace Stevens», Arlo Haskell. Littoral.