què compren les biblioteques?

XAVI AYÉN
Què compren les biblioteques?
La Vanguardia
14|3|2022

Quan anem a una biblioteca, potser no trobem el llibre que busquem però, en l’eficaç sistema públic català, és molt difícil que ens quedem sense el llibre en qüestió: tota la xarxa de centres de lectura està connectada i la nostra petició posa en marxa un mecanisme que fa que l’obra ens arribi –tret de casos rars– al cap de menys d’una setmana.

Tot i això, és més fàcil trobar certs llibres que d’altres. El sistema de compres i les estretors

pressupostàries tenen la seva influència en l’oferta final. Però com funciona exactament?

La majoria dels diners que es destinen a compra de llibres procedeix de la Generalitat de Catalunya (en concret, 5.916.861 euros, segons dades del 2021, és a dir, un 56% del total), cosa que es complementa amb les aportacions de les diputacions i els ajuntaments. Aquest any hi ha una aportació especial del ministeri de 916.394 dels fons Next Generation. Les sales de lectura de les zones de Tarragona, Terres de l’Ebre i Lleida compren bàsicament a través dels fons del Govern, 532.412 euros en el primer cas, 338.175 en el segon i 434.609 en el tercer. A Girona, aquesta és també la font majoritària (842.530 euros) tot i que existeixen més aportacions d’altres administracions. Només a la província de Barcelona –a la qual la Generalitat destina 3.769.135 euros– pot parlar-se d’equilibri entre la Generalitat i els poders locals. Així, per exemple, només les biblioteques de Barcelona ciutat han comptat el 2021 amb 1.381.441 euros per a compres, sumant totes les aportacions.

No hi ha una gran transparència sobre les llistes de compres, que decideixen sobretot càrrecs tècnics dels diferents serveis de biblioteques, que han de tenir en compte la coherència del catàleg, l’interès general i el majoritari. En alguns casos, els directors de biblioteques atenen les peticions dels seus usuaris. Tots han de seguir les normes. Sobre els fons de la Generalitat, hi ha una clara: s’han de destinar únicament a compres en català o en occità. Això motiva que, a determinats territoris, les noves adquisicions siguin gairebé exclusivament en català. No passa el mateix a Barcelona pel contrapès dels fons de la diputació i els ajuntaments.

Una anàlisi dels títols que s’incorporen recentment a les biblioteques assenyala un domini dels supervendes. Amb ells, també són presents les ofertes més literàries. En general, es dona una presència molt més gran a aquelles obres publicades en llengua catalana. Alguns exemples són vistosos: Dilluns ens estimaran, el premi Nadal de Najat El Hachmi, compta amb exemplars en castellà en 82 centres i en català en 243. L’última novel·la d’Elizabeth Strout, Ai, William!, té 13 centres amb exemplars en castellà i 44 en català (en el cas del títol anterior seu, Llum de febrer, n’hi ha 195 en català i 42 en castellà).

Segons un bibliotecari crític consultat per aquest diari, “sembla que Catalunya sigui una única biblioteca perquè trobes els mateixos títols a tot arreu, caldria atorgar més autonomia de gestió, s’està anant molt pel carril, no s’arrisca gens, aviat podrà fer les compres un algoritme”. Una col·lega seva barcelonina opina que “tenim edificis espectaculars però els nostres fons deixen a desitjar, les col·leccions bàsiques són escasses. Gastem diners a comprar màquines d’autopréstec, que són caríssimes i a més perjudiquen el coneixement del bibliotecari dels interessos dels usuaris, i eliminen l’imprescindible contacte personal”. Sobre el predomini idiomàtic en les noves adquisicions, hi ha opinions per a tots els gustos. “No té sentit que les compres no reflecteixin les demandes i necessitats reals dels nostres lectors”, apunta un tècnic. “És normal que la Generalitat protegeixi el català, em sembla bé mentre continuïn existint en tots els idiomes, com així passa”, replica una altra.

Preguntats sobre per què els gustos del mercat tenen un reflex tan clar en les compres del sistema públic de lectura, els professionals consultats opinen que “és molt arriscat decidir no comprar els supervendes, com per exemple els premis Planeta, perquè són els que et garanteixen un trànsit de gent pel teu centre”.

Un altre tema és: a qui es compren els llibres? Tot i que en alguns casos, sobretot en compres municipals, s’adquireixen a llibreries de proximitat, la legislació obliga, a partir de determinat volum de despesa, a convocar concursos, que acostumen a guanyar les grans cadenes de llibreries o distribuïdores. Tampoc no existeix cap directriu per protegir els segells independents.

Un altre element que explica el funcionament del sistema de compra de llibres a Catalunya és el SAB (Sistema d’Adquisició Bibliogràfica) de la Generalitat, la base de dades on els editors aboquen tota la informació sobre els seus catàlegs, donant a conèixer les novetats imminents. Les biblioteques hi fan les compres, per assegurar-se tenir les novetats a les sales el dia que surten a la venda. I el SAB només inclou títols en català.

El veredicte del públic és clar. La Diputació de Barcelona diu que els seus cinc llibres més prestats són Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà, Reina roja de Juan Gómez-Jurado, Aquitania d’Eva García Sáenz de Urturi, i Rey blanco i Loba negra, tots dos de Juan Gómez Jurado. Als centres les compres dels quals finança la Generalitat (biblioteques municipals de Girona, Tarragona, Lleida i Terres de l’Ebre, així com l’eBiblioCat) són Viatges i flors i La meva Cristina i altres contes de Mercè Rodoreda, Restaurant caníbal de Gabriel Magalhaes, Lluny de l’Àfrica d’Isak Dinesen i El genet nu de Joan Giné-Masdeu.

compra aconductada

El creixement de la col·lecció, quin gran tema. Ja n'hem parlat algun cop. Resulta que, en treballar en xarxa, les adquisicions estan centralitzades, i els llibres se seleccionen i es processen en el servei de biblioteques i ens arriben catalogats, a punt de folrar. Fins ara, les nostres compres directes, fetes amb pressupost de l'Ajuntament, es limitaven als documents de col·lecció local (tot allò que fa referència a Vic) i a algunes novetats de narrativa ja que acostumen a arribar amb molt retard per la via convencional. Però aquest desig de procurar que els nostres lectors no haguessin d'esperar dos o tres mesos per a poder-se endur en préstec el material que es pot trobar a les taules de novetats de les llibreries acabava per generar un munt de novel·les duplicades, que, un cop els ha passat el moment, fan més nosa que servei. I per aquesta raó, per optimitzar els recursos, escurçar el temps d'espera en l'arribada del material i, també, per poder ajustar-nos una mica més als interessos dels nostres lectors, ens hem acollit, només pel que fa a novel·la, a la compra descentralitzada, la qual cosa vol dir que, a partir d'ara, ens equivocarem nosaltres. Visca.

P.S.: Aquest no és pas el meu negociat, però com que la responsable d'adquisicions admet, fins i tot, suggeriments dels seus companys, doncs res, que m'ha faltat temps. I ja les tenim.

Recomanat per la sargento Margaret.

Gentilesa de la Marta de Dr. Good Read.

I aquest, mètode l'Oréal: porque yo lo valgo.

compra compulsiva

Al Lluís Anglada, que tot sovint m'acusa

de no llegir cap altra cosa que no siguin novel·les d'amor.

Fa molt que, en el meu particular camí de perfecció (qui sap si no fóra millor dir-ne odissea), he abandonat la compra compulsiva de llibres, activitat que m'havia proporcionat moments estel·lars -sí-, enormes decepcions -també-, i que m'ha permès viure sense haver de sol·licitar mai els serveis d'un interiorista. Per no parlar de l'argument de pes a esgrimir davant els inefables agents de la propietat immobiliària: anorrear per complet la seva retòrica del "lluminós", "ideal parelles", "cuina-office", "àmplies vistes", "un piset amb moltes possibilitats", etc., amb un simple, lacònic i incontestable "no té prou parets".

He arribat a la renúncia, d'entrada, per exigències del pressupost familiar, que al llarg dels anys s'ha anat complicant amb despeses inversemblants -així és com les qualificaria la compradora compulsiva de llibres que vaig ser en altre temps- com, per exemple, tres o quatre assegurances que pagues a fons perdut, com qui conjura la fatalitat, amb el desig de no haver-te'n de beneficiar mai. I després estan els trasllats. Cinc en el període comprès entre el 1991 i el 2004, amb els seus corresponents recordatoris a la mare que va parir Gutenberg i la constatació, terrible, que només n'has llegit, si fa no fa, un terç dels llibres que carreteges, alguns encara amb la cel·lofana intacta.

Clar que la meva renúncia no és tal, si considerem que em guanyo la vida en una biblioteca, la qual cosa em permet tocar molt gènero sense haver d'arriscar ni un euro. Aquest fet ha modificat, essencialment, la natura de les meves compres en matèria llibresca; la compulsió s'ha restringit, sense gaire esforç per part meva, val a dir, a casos excepcionals -aquest l'haig de T-E-N-I-R, acostumo a dir (la possessió és un altre repte en el meu camí de perfecció)-, i ara compro aconductada.

Però, de tant en tant -la setmana passada, per exemple-, quedo amb la compradora compulsiva de llibres que ja no sóc i anem a fer el volt. Normalment em presento cinc minuts abans de l'hora convinguda, pel gust de veure-la arribar, estupenda, lliure de pòlisses i de potes de gall, com si per damunt seu no hagués passat ni un sol dia.

***

La semana pasada, en plena Via Po de Turín, Colum McCann, plantado literalmente en medio de la calle, me habló de una novela que había regalado ya unas 100 veces. ¡Unas cien veces! La novela, dijo, era Stoner, de John Williams. Como, además de gran escritor, McCann siempre ha sido un lector que tiene un gusto ajeno al tedio de lo comúnmente aceptado en novela, me dije que en cuanto llegara a Barcelona trataría de buscar ese libro.

La novela cuenta la historia de William Stoner, hijo de unos campesinos de Misuri, nacido a finales del XIX y enviado con gran esfuerzo por sus padres a la universidad para que estudie en la Facultad de Agricultura, donde un día, un profesor que está iniciando a sus alumnos en las virtudes de la literatura, se dirige directamente a él en clase para decirle: "El señor Shakespeare le habla a través de 300 años, señor Stoner, ¿le escucha?".

 [...]La luz, nos dice el autor, penetraba en aquel momento por las ventanas del aula y se posaba sobre los rostros de los compañeros de clase, de manera que la iluminación parecía venir de dentro de ellos mismos para salir hacia la oscuridad. Para el rústico joven Stoner, ese instante fue una iluminación, una gran revelación que, con el tiempo, incluso le llevaría a renunciar a la granja de sus padres y a convertirse en profesor de la universidad de Misuri, donde llevaría una vida sin alicientes, equivocándose en todo. Una vida laboriosa al servicio de la literatura, con multitud de errores sentimentales. La biografía de alguien que vistió siempre un traje equivocado. Y una vida condensada en una novela extraordinaria, que cuenta cómo "a alguien se le concedió la sabiduría y al cabo de los años encontró ignorancia".

 [...]Impresiona el modo de contar de John Williams, su fuerza inusitada para los dramas minúsculos y para el recuento cotidiano de nuestras resignaciones y decepciones, y sorprende que Stoner, siendo la obra maestra que es, haya podido ser ignorada durante tanto tiempo. Quizás despistó a más de uno por su aparente sencillez.

Enrique Vila-Matas. "Obra maestra ignorada". El País, 18/10/2011.

Ya sea porque buscaban hacerse ricos, o tal vez simplemente para sobrevivir, los escritores se han entregado tradicionalmente a los oficios más diversos: desde buscadores de oro a carteros, desde soldados de fortuna a industriales, desde contrabandistas de opio a fogoneros en un barco en China; conductores de autobús, verdugos, guardias, vendedores de bisutería...Malraux fue ministro; Jack London sobrevivió como cazador de ballenas en el Ártico. Colette abrió un salón de belleza y Orwell pasó de ser policía en Birmania a vivir lavando platos en Londres. Gorki trabajó como pinche de cocina en el Volga; Saint-Éxupéry pensó toda su vida que su verdadero trabajo era el de aviador; e Italo Svevo dejó de ser un gran industrial para poder escribir: le bastaba concluir una línea para sentirse pagado.

Trabajos forzados es una apasionante y amena guía de supervivencia que recorre los modos con que los astros más brillantes del universo literario han ido capeando el temporal del hambre.

[De la contracoberta]

Antes de publicar sus grandes obras Balzac vivía en una buhardilla acosado por las chinches y sus acreedores, pues entre 1821 y 1832 fue negro literario, editor promiscuo e impresor suicida. Así, por aquellos años de embargos, deudas y negocios rocambolescos escribió El arte de pagar sus deudas sin gastar un céntimo (1827), opúsculo que no fue incluido en sus Obras completas por "inmoral, inapropiado e inmaduro", pero cuyo manuscrito sí forma parte de los originales atesorados por la Maison de Balzac. El narrador advierte que el libro se basa en la obra apócrifa de su tío, el barón de l'Empésé, quien a punto de morir convocó a todos sus acreedores para comunicarles que antes de cometer la bajeza de pagarles sólo el diez por ciento de sus deudas prefería no darles ni un duro. Sin embargo, lo mejor del libro son los aforismos ("mientras más deudas se tienen, más crédito se tiene" o bien "una persona que crea valores, un productor, es decir, un acreedor, le debe algo a los deudores o consumidores: el no tener que pagarle lo que se le debe. Pues si no le debieran nada, lógicamente se moriría de hambre") y sobre todo sus desopilantes 'Lecciones sobre las deudas y el arte de no tener que pagarlas', genuino curso de alta dirección que no desentonaría en las modernas escuelas de negocios, a la vista de las quiebras, desfalcos y estafas en formato burbuja, enema y pirámide que han arruinado al mundo. Entre Madoff o Lehman Brothers, bienvenido Balzac Broken & Broker.

Fernando Iwasaki. Babelia. 15/1/2011.