club del llibre: vicenç pagès jordà

la caputxeta, el llop i tota la colla

«Quan la Teresa era petita, sempre volia que la seva mare li expliqués el conte de La Caputxeta Vermella.

La nena que estrena pubertat (aquest és, segons els experts, el significat del color vermell) és enganyada pel llop, que dóna mostres d'una perversió polimòrfica: devora l'àvia, es posa la seva roba i condueix la nena al llit, on té lloc un dels diàlegs més inoblidables de la història de la literatura. En poques pàgines, l'únic personatge masculí del conte es transvesteix i es mostra de manera successiva com a gerontofílic, caníbal, sàdic i pederasta.

Ens referim a la versió original del segle XVII, Le petit Chaperon Rouge, l'únic dels contes recopilats per Charles Perrault que acaba malament. Potser per això els germans Grimm hi van adherir el final del conte de les set cabretes. A la seva versió, més tardana, la Caputxeta ressorgeix sana i estàlvia de la panxa del llop, que és mort pel caçador. La versió que la Lola explicava a la Teresa, però, era l'original, que acaba de manera abrupta amb la frase: "I se la va menjar".

La trama de La Caputxeta Vermella obre uns quants interrogants. Per què la mare no adverteix la filla dels perills del bosc? Com és que l'àvia viu sola i a tanta distància? Que no hi podia anar la mare, a portar-li el cistell? Què se n'ha fet, del pare? Fa l'efecte que la mare manté relacions conflictives amb els altres personatges femenins, als quals indueix indirectament a la mort. En el conte es detecta el conflicte que enfronta les generacions: la resistència de la mare a fer-se càrrec de l'àvia, l'enveja que sent de la filla, els anhels de llibertat que experimenta la Caputxeta, el pacte frustrat entre àvia i néta.

Aparentment, el conflicte entre la Lola i la Teresa no admet punt de comparació amb el de La Caputxeta Vermella. I, amb tot, mare i filla vivien soles, sense figura masculina ni cap familiar que les protegís d'un entorn que en qualsevol moment es podia tornar hostil.

¿És per aquest motiu que la Teresa havia rebutjat més d'una vegada viure en parella? No ho sabem, i no tenim temps d'abandonar-nos a aquestes especulacions perquè hem de narrar el viatge que va emprendre més de trenta anys després. Abans, però, passarem pel cementiri».

Vicenç Pagès Jordà. Dies de frontera. Proa, 2014. P. 17-18.

l'undemà

A cinc minuts de començar la tertúlia sobre Dies de frontera.

maletes abandonades

MALETES ABANDONADES
(DE LA TESI D'EN PAU)

A començaments de 1939, entre Figueres i la frontera es va formar una cua ininterrompuda de gent i de vehicles, bombardejats sistemàticament per l'aviació italiana. A la Jonquera hi havia la duana, uns quilòmetres més enllà la frontera, i després els camps de concentració d'Argelers. Al final del camí, la corrua s'atapeïa i avançava a tres o quatre metres per minut.

Com molts dels que hi van ser, el periodista Domènec de Bellmunt es refereix als objectes que anaven quedant a banda i banda de la carretera. "Famílies senceres de pagesos de tot Catalunya havien arribat a Figueres amb la mula i el cavall transportant matalassos i objectes familiars, àdhuc els gossos, amics fidels de la casa, i anaven abandonant pel camí carros i animals, car els francesos no els deixaven passar. Les ribes de la carretera de la Jonquera i Agullana eren plenes de maletes abandonades". És hivern, fa fred i si no plou hi ha boira: regna la humitat. El cineasta Magí Murià escriu: "He passejat entremig d'un immens femer de maletes, robes, atuells de cuina, objectes de tota mena. Paquets de lletres escampades, lletres, ben segur, de familiars, d'essers volguts; retrats, alguns amb dedicatòria, retalls (...). Tot s'arrossega per allí, mullat, mig podrit, encastat en el llot". Segons l'escriptora Rosa Maria Arquimbau, "no es veia la fi d'aquella corrua i per terra hi havia tota mena d'objectes, maletes esventrades, plomes de gallina, deixalles de menjar, papers enllardats, paquets que no se sabia què contenien". L'historiador Antoni Rovira i Virgili també hi era: "A banda i banda de la carretera hi ha un doble rengle de cotxes i camions espatllats i sovint estimbats, maletes esbotzades, matalassos i coixins i coixineres, peces de vestir, barrets, sabates i espardenyes, tot destrossat i abandonat. És un espectacle de misèria, de brutícia, de catàstrofe. El paisatge, esquerp i d'estrets horitzons, contribueix a comunicar a l'ànima un sentiment de desolació".

Aquests testimonis coincideixen amb els de l'altre bàndol, com el del general Juan Vigón: "Desde Figueras al Pertús hay veintitantos kilómetros de coches destrozados, de ropas, de modestos equipajes despanzurrados, de armas, de cajas de municiones, de los utensilios más heterogéneos... [...] Los coches, los camiones abandonados, algunos de ellos incendiados, bidones de gasolina, herramientas, armamento, papeles, cadáveres, carros agrícolas y ganado abandonado, cubren de tal modo la carretera que materialmente es imposible llegar en coche a la frontera".

De totes aquelles pertinences abandonades en el camí a l'exili, a la Carretera Nacional II no en queda rastre, memòria ni record.

Vicenç Pagès Jordà. Dies de frontera. Proa, 2014. P. 298-299.

*  *  *

Mercè Rodoreda, Antoni Rovira i Virgili, Pompeu Fabra, Joan Oliver, Xavier Benguerel o Francesc Trabal, entre altres intel·lectuals i escriptors, visqueren junts l’èxode que els havia de portar a l’exili. Amb un bibliobús que havia prestat els seus serveis al front de guerra com a testimoni, Miquel Joseph assumí la responsabilitat d’acompanyar-los fins a la llibertat. 

La història d’aquell camió de l’exèrcit reconvertit en biblioteca ambulant, creuant el país amb uns quants escriptors catalans i les seves famílies, és la història del símbol de la llibertat de Catalunya, vençuda, camí de l’exili i s’alça com un exemple de dignitat d’un país i fidelitat a una cultura i a un poble ensorrats.

D’aquella experiència, que per alguns dels seus protagonistes significà l’adéu definitiu a Catalunya, Miquel Joseph ( 1903-1983 ) n’escrigué un dietari que avui esdevé un relat èpic d’uns dies decisius de la nostra història.

Miquel Joseph i Mayol. El Bibliobús de la llibertat : la caiguda de Catalunya i l'èxode dels intel·lectuals catalans. Edició a cura de Quim Torra i Jaume Ciurana. Símbol, 2008.

per reconciliar-se amb la lectura de novel·les

[...] A Dies de frontera hi ha estil, però també hi ha metaliteratura, hi ha joc, hi ha humor, hi ha personatges que esdevenen persones, hi ha espais i paisatges, interiors i de frontera, aparentment anodins però rics en matisos. Hi ha vida. A Dies de frontera hi ha més d'una novel·la, i totes són bones. De la mateixa manera que dins de Vicenç Pagès hi ha més d'un escriptor: l'entomòleg però de detalls quotidians; l'amic dels personatges; el que descriu combinant amb mesura, precisió i personalitat; el que aboca desenes de referents de música, televisió, modes, costums, frases fetes, cinema, marques...; el que mostra, allunyant-se del victimisme, el dia a dia d'un professor; el que reclama justícia per fets del passat massa oblidats o no prou homenatjats, com la dramàtica desfilada d'exiliats per la frontera al final de la Guerra Civil o el gueto jueu de Terezín, a la Txecoslovàquia envaïda pels nazis...I tots aquests mini-Pagès són bon narradors, per separat, però encara més junts.

[...] Trepitjant el terreny personal ( tot i que em faci sentir incòmode), confesso que cada cop em costa més passar-m'ho bé llegint una novel·la. Tenir ganes que arribi el vespre per llegir, atrapat per uns personatges, per un estil, per un fons i una forma. Dies de frontera és un d'aquells parentèsis que em reconcilien amb la lectura.

Lluís Llort. Per reconciliar-se amb la lectura de novel·les. Avui. Cultura. 28 febrer 2014, p. 10.

el narrador

Un dels punts forts de Dies de frontera és el narrador. A l'escena inicial ens presenta una dona i un home que s'estan besant. I ens indica: "En els pròxims capítols mirarem d'esbrinar com és que aquesta parella s'està besant en els primers paràgrafs". A partir d'aquí, ens endinsarem en el món i resseguirem la trajectòria d'uns personatges de qui passarem de no saber-ne res a saber-ho tot. Ben bé com si els haguéssim estudiat. El verb no és gens exagerat. El narrador, sempre amè, en ocasions didàctic, té un dring entre cerimoniós i encuriosit, com de documental. Això sí: la seva veu i la seva mirada són empàtiques, no fan pensar en un entomòleg sever o gèlid sinó en un observador còmplice i comprensiu, que s'expressa en una prosa esplèndida —precisa, densa— i que ofereix una visió fascinant del món i l'època que ens ha tocat viure.

Pere Antoni Pons. «La terra de ningú dels quaranta». Arallegim, 15 de febrer del 2014. P. 41.

*

Probablement el personatge més important de Dies de frontera, de Vicenç Pagès Jordà, no surt als crèdits. No n’hem de buscar el protagonista ni en la Teresa ni en el Pau (la parella figuerenca descrita i observada amb detall entomològic a la novel·la: mitjana edat, sense cognom consignat, ella administrativa en un centre cultural de Girona, ell professor de socials en un institut de Figueres), tampoc no l’hem de buscar en la constel·lació de parents, amics i saludats que els envolta, sinó en l’entitat que tot ho sap i tot ho diu, la instància translúcida i mig evident, que disposa, diu, adjectiva, fragmenta, tria i talla, comenta, analitza, descriu o interroga (amb criteri esmolat) el que se’ns dóna a llegir. Això és gairebé sempre així, de forma més o menys conscient, explícita o amb sordina als obradors dels novel·listes, a les sales asèptiques de la dissecció literària o al sofà polsegós del crític de llapis esmussat; però en aquest cas la singularitat de la mena de novel·lista que s’ha firat Vicenç Pagès el posa en primer pla de l’atenció del comú dels lectors. En aquest cas el novel·lista no s’amaga rere la il·lusió transparent d’un món que es dreça i va fent tot sol, lliscant pàgina rere pàgina fins al punt final.

A Dies de frontera el novel·lista ens recorda en tot moment per activa i per passiva la seva presència a la sala de muntatge, la seva empremta en la confecció (sàvia i arbitrària) del repertori de trajectes i d’indagacions que fan el cas (la crisi que s’exposa), el sentim en directe quan comenta sobre la marxa o anuncia el que farà («En els propers capítols mirarem d’esbrinar com és que aquesta parella s’està besant»), analitza o justifica decisions (com ara salvar de l’oblit o del judici sumaríssim algun protagonista secundari però d’intervenció essencial) i es posa alhora com a mínim tres o quatre barrets: el de narrador, el de reporter, el de columnista i potser fins i tot el d’assagista. Tot això passa sense que la generació d’interès i les ganes de transitar per la novel·la i saber-ne més se’n ressentin. I amb el saldo positiu impagable de l’obtenció d’una mena de coneixement (i de plaer) que no trobarem a cap altra banda. La singularitat del model de novel·lista que Vicenç Pagès es tria treballa a favor d’una concepció gens plàcida i endormiscada de la narrativa, que no es conforma amb evocar presències per desplegar-les en el temps amb inèrcies convingudes, ni pretén tampoc emular la il·lusió diegètica de les pantalles de realitat augmentada amb dues o tres dimensions. Vol per contra explotar els recursos més propis del medi novel·lístic: la polifonia i la hibridació de discursos, ressons, registres i formats, la fragmentació, la focalització i l’angulació de referents i de perspectives, la creació de mons retòrics i virtuals intransferibles...

Manel Ollé. «L’incendi». L’Avenç, núm. 239, març 2014. P. 56-57.

*

L'estratègia postmoderna permet al narrador agafar els seus personatges, els principals i alguns secundaris excel·lents que hi ha, i imaginar-se quin paper farien en diferents pel·lícules de diferents gèneres. Un dels grans encerts del llibre és aquest narrador que va explicant la història mitjançant una veu en off, mentre els personatges fan i desfan. L'estructura trinxada fa que la novel·la corri lleugera i la veu del narrador hi introdueix contrapunts curiosos, paradoxals o divertits. D'aquesta manera, una història grisa (una parella que segueix totes les fases fins arribar a l'adulteri, treballen en feines avorrides i no es decideixen a tenir un fill), es presenta amb colors de fantasia.

Julià Guillamon. «Whist: segona temporada». Cultura|s. 19 febrer 2014. P. 9.

*

Crec que un dels grans mèrits de la novel·la és el narrador, per una banda, i la barreja de recursos narratius per l’altra. Vicenç Pagès crea un narrador que s’expressa en la primera persona del plural, que té personalitat pròpia i que ho sap tot dels personatges. Et fa partícip del que explica però des d’una certa distància. És un narrador que no té pressa. Bonhomiós. Un narrador que sembla haver descobert tots els secrets de la vida i que, per tant, va una mica de tornada. I ens presenta la història de la Teresa i d’en Pau com una història comú, una història de tots on ens hi podem sentir fàcilment identificats. És allò de: “Ja saps què vull dir, eh, lector?” L’amor, el desencant, la monotonia i perpetuar o no l’espècie. La vida “normal” o la intrepidesa d’intentar ser diferent. Enganxar-se a la roda del temps o conduir la màquina. Viure en parella i cedir o tastar la llibertat.

D’una mica abans de la meitat cap endavant, la novel·la s’embala i és quan l’autor fa gal·la de l’ofici de novel·lista i desplega tots els seus recursos. Escenifica el present immediat i resumeix el passat, el narrador desapareix i es transcriuen converses del whatsapp i perfils del facebook i crea aquesta ficció fantàstica dins la ficció titulada “Si fossin actors secundaris”. La novel·la esdevé, per una banda, més fragmentaria, i per l’altra més consistent. L’autor obre molts fronts i els va conduint amb destresa fins que conflueixen cap aquest final de catarsis. En aquest sentit, la novel·la ensenya múscul a mesura que avança.

Assum Guardiola. Revista de Girona, núm. 285.

*

Dies de frontera és un magnífic relat sobre la capacitat de creació i de destrucció de la literatura i de la vida, amb el qual el narrador —representat com una mena de Déu bromista— es diverteix. La distància d'aquest nosaltres des del qual, de vegades emprant tècniques cinematogràfiques —la presentació del petó de l'inici, el tràveling del recorregut per la carretera, les focalitzacions i les prolepsis—, el narrador es posiciona. A través d'un to irònic s'entreté explicant com els protagonistes «queien en paranys que més endavant anomenarien experiència» (p. 57). No és estrany, en aquest sentit, que abundin passatges de mise en abîme en què ells mateixos o el que viuen es compari amb l'argument d'altres ficcions: cançons, pel·lícules, quadres.

Maria Dasca. «Dies i fronteres». Caràcters. Núm. 67, primavera 2014. P. 28.

efa de frontera

Quan va publicar Els jugadors de whist (Empúries) ja investigava les virtuts literàries de la frontera entre Catalunya i França. "Em sentia com un pioner, tot i que Joan Daniel Bezsonoff va ser el primer que en va parlar", diu l'autor. Nascut a Figueres el 1963, Pagès Jordà ha fet moltes excursions fins a la Jonquera per poder-la explorar a fons a la novel·la. "M'hi he passejat molt. A Dies de frontera hi surt la fortalesa de Bellaguarda, el cementiri francès, l'antiga via romana, l'església...He intentat anar posant banderetes a tot arreu —comenta—. La Jonquera és un espai molt cinematogràfic. Als Estats Units hi ha moltes novel·les i pel·lícules de fronteres. Són llocs gairebé màgics, que permeten que només avançant o reculant uns metres ja siguis impune. Ara mateix em ve al cap No és país per a vells, dels germans Coen...En canvi, aquí perdem una mica el temps: la frontera genera ficcions amb moltíssima facilitat i no ens hi fixem. Fins i tot els francesos ja la comencen a utilitzar per ambientar-hi novel·les negres".

Jordi Nopca. «Vicenç Pagès Jordà». Arallegim, 15 de febrer del 2014. P. 40.

*

La frontera del títol té un doble significat evident. D'una banda, fa referència a l'impàs biogràfic i existencial dels protagonistes, finalment atrapats per l'obligació de prendre unes decisions que determinaran la resta de les seves vides: si tenir fills o no tenir-ne, si seguir amb la parella o reinventar-se en solitari, si conformar-se amb el que hi ha o arriscar-se a trobar alguna cosa diferent i qui sap si millor...De l'altra, fa referència a un espai geogràfic, concretament al pas fronterer de la Jonquera, l'escenari d'un dels moments de canvi més traumàtics en la història del país —per allà partiren cap a l'exili milers de republicans que el gener de 1939 fugien de les tropes de Franco— i el lloc on el juliol del 2013 la Teresa fa una estada d'un parell de dies, durant els quals es planteja com fer front a la nova etapa que s'obre (o no) davant seu.

Pere Antoni Pons. «La terra de ningú dels quaranta». Arallegim, 15 de febrer del 2014. P. 41.

*

La frontera és l’espai de la novel·la; l’espai real, identificable com hem dit amb el referent concret de l’Empordà septentrional: “també em fascina que per allà va passar l’exili de la Guerra Civil, no és un no-lloc on no ha passat res, com Las Vegas. Hi ha passat Anníbal, Napoleó, els romans...I els nostres avis van sortir per allà” (“Vicenç Pagès: «Jo no puc fer veure que sóc Tolstoi, i el lector no és el lector del segle XIX», entrevista a El Temps, 24.IV.2014), i també actua com a categoria: la frontera com a territori de pas, de transició i de negocis de natura i legalitat diversa. El fet de, per dir-ho així, dignificar literàriament un espai desatès per les plomes pàtries és un dels objectius principals (i sembla que molt sospesat) de la novel·la.

Per això el realisme i la versemblança de la història estan en gran part al servei d’aquest propòsit: convertir-se en memòria literària d’un espai i en rèplica “contestatària” a una tradició en bona mesura més fecunda en pastors, sardanes i campanars, que no pas en prostíbuls, supermercats i llums de neó: “A mi em molesta molt la visió tòpica de l’Empordà” (de l’entrevista a El Temps). Així, doncs, la tria d’aquests indrets busca a la vegada la desmitificació i la representació de l’Empordà d’avui.

Pep Sanz Datzira. «Vicenç Pagès Jordà. Dies de frontera». Revista de Catalunya, núm. 287. P. 275-277.

*

Cap al final de la novel·la, la Teresa torna a peu des de la Jonquera a Figueres. El recorregut ressegueix l’avenç del gran incendi de l’Empordà de l’any 2012 que va començar al mateix lloc on comença la novel·la un any més tard, l’estiu del 2013. La frontera que és i no és frontera ens remet a un espai molt concret i a una etapa de la vida, entre els trenta i els quaranta, a un moment de la vida en parella...El no-lloc fet de botigues de licors, de tabac i de records, amb les rotondes, els prostíbuls, els aparcaments de camions, les carreteres agostades i l’autopista propera, els descampats desolats, les garites de control abandonades, els troncs recremats, la publicitat fronterera d’elefants de color rosa, se’ns mostra kilòmetre a kilòmetre amb la precisió evocadora i la força simbòlica d’un decorat moral ucrònic, ambigu i desballestat. Al costat del narrador, el novel·lista ens recorda llibres que en parlen i pel·lícules que s’hi ha fet, i dedica capítols de la novel·la que aïllen horitzons de reflexió i d’interpretació del que s’hi explica: «mentre que la frontera duu a terme una divisió clara, el llindar s’obre com un lloc de possibilitació, de capacitació, de transformació» (Erika Fischer-Lichte. Ästhetik des Performativen).

Manel Ollé. «L’incendi». L’Avenç, núm. 239, març 2014. P. 56-57.

*

Els escriptors catalans tenim una flaca. Quan enfilem trames d’envergadura i volem que s’esdevinguin al nostre país, de seguida se’ns veu el llautó. Són tants els clixés a les novel·les estrangeres, són tants els llocs comuns que el cinema ha engreixat, que tot d’una volem fer passar el Raval de Barcelona pel Bronx, pretenem que els Pirineus lleidatans siguin els Càrpats, que les terres del sud competeixin amb l’Amèrica profunda, que l’Empordà sigui un resum del món, i no ens en sortim, perquè de l’emmirallament només en pot derivar un complex d’inferioritat.

O sigui que vaig pensar: si una part de Dies de frontera s’esdevé ran de la Jonquera i la seva zona d’influència, segur que PJ haurà caigut en la temptació de fer-la passar per Tijuana. I no: un cop més, la solució PJ. Presenta les zones tal com són, sense més èpica que la que puguin generar per si soles. Amb altres mots, la nostra frontera amb França és un lloc estranyíssim, però només ho és per mèrits propis. Per tant, la solució PJ també l’encerta en aquest punt i, tinguem-ho en compte, elimina la possibilitat que cap altre escriptor situï una novel·la presentista en aquests indrets, si més no durant els propers trenta anys: la solució PJ acaba amb la possible combinatòria: gent al límit, intern i extern, damunt del límit, basculant-hi, resseguint-lo, patint-lo.

Adrià Pujol. La solució PJ. Núvol. 10|3|2014.

whist: segona temporada

«Aquest Sant Jordi representarà per a autors com Manuel Baixauli, Marta Rojals o Vicenç Pagès Jordà l'oportunitat de consolidar una nova sèrie A de narradors catalans de referència que connecten amb el públic. Dies de frontera de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) posa en joc alguns dels mateixos elements d'Els jugadors de whist, que va fer forat el 2009. En primer lloc, es tracta d'una novel·la generacional d'un nou estil. Els protagonistes recorden músiques, pel·lícules i llibres, que duen al damunt com una motxilla o com una gepa. Les vivències de quan eren petits, els dies d'insitut, no els han esborrat, i constitueixen un dels aglutinadors principals de la personalitat. Perquè les novel·les de Pagès Jordà són deterministes i fatalistes: la gent travessa etapes, moments de la vida diagnosticables des del punt de vista de la psicologia conductual. És una de les maneres que té de descriure la buidor i l'aclaparament de la vida provinciana. Aquests referents personals són comuns a molta gent, de manera que el lector s'hi pot reconèixer.

En segon lloc, són novel·les de xoc generacional: aquest món de referències està sotmès al contacte amb els joves, perquè en Pau, llicenciat en geografia que no acaba mai la tesi, és professor d'institut i té alumnes d'una altra galaxia. La novel·la reprodueix aquesta realitat prismàtica introduint pàgines de Facebook i fins i tot watsaps. El fet que en Pau sigui geògraf té una funció estructural —de la mateixa manera que no era cap casualitat que el protagonista d'Els jugadors de whist fos fotògraf—: la novel·la transita per l'espai desfibrat entre Figueres i la Jonquera, l'antiga frontera que ja no ho és, per mirar de descriure una nova geografia sentimental, generacional i vital.

El llibre està escrit de forma trossejada amb capítols articulats en fragments i alguns d'aquests, els que tenen més pòsit, retraten espais desolats, com ara els monuments abans d'arribar a la Jonquera construïts en el ple del turisme, que ara estan fets una porqueria.

L'estratègia postmoderna permet al narrador agafar els seus personatges, els principals i alguns secundaris excel·lents que hi ha, i imaginar-se quin paper farien en diferents pel·lícules de diferents gèneres. Un dels grans encerts del llibre és aquest narrador que va explicant la història mitjançant una veu en off, mentre els personatges fan i desfan. L'estructura trinxada fa que la novel·la corri lleugera i la veu del narrador hi introdueix contrapunts curiosos, paradoxals o divertits. D'aquesta manera, una història grisa (una parella que segueix totes les fases fins arribar a l'adulteri, treballen en feines avorrides i no es decideixen a tenir un fill), es presenta amb colors de fantasia. El llibre està resolt amb molt savoir faire i no decebrà els lectors d'Els jugadors de whist, que hi trobaran una bona segona temporada.

Dues observacions finals: el comportament d'en Pau en el moment de l'adulteri em fa rumiar sobre la immaduresa dels personatges masculins de la narrativa catalana, com ara el protagonista del conte El cotxe de Toni Sala. Quina diferència amb les noies de Marina Espasa o Marta Rojals. També constato que per aconseguir escenes espectaculars des del punt de vista dramàtico-narrativo-cinematogràfic, es forcen les regles de la versemblança. Com en una novel·la que he llegit fa poc, en la qual, sense cap maduració prèvia, en un deus ex machina discutible, la protagonista resulta que és alcohòlica, o aquí mateix, quan Pagès Jordà fa caminar un dels protagonistes quinze quilòmetres per una carretera amb molt de trànsit, més aviat perillosa, com si fos una pista solitària del Midwest».

Julià Guillamon. «Whist: segona temporada». Cultura|s. La Vanguardia. 19 febrer 2014. P. 9.

la setmana vpj

«Aquest mes hem publicat 'Dies de frontera', Premi Sant Jordi 2013. I per celebrar-ho avui comencem la Setmana de Vicenç Pagès. 

Cada dia 1 pregunta, cada dia 1 dels seus llibres dedicat. Fàcil oi?»

Editorial Labutxaca (clic) [9|2|2015]

1· La frontera Espanya-França de La Jonquera   2· En companyia de l'altre   3· Joan Mateu   4· El món d'Horaci   5· L'herència del desert, Zane Grey   6· La sarmenyada (el castell de sant Ferran)   7· Carta a la reina d'Anglaterra.

VPJ dedicant els llibres dels guanyadors del cuncrús.

empordanor™

Els barcelonins es referien a "l'Empordà" en genèric, com si tots els indígenes sense excepció fossin murris acomodats amb mansió a Llafranc, quadres de Dalí al saló i manuscrits de Pla a les golfes, com si tots disposessin de catamarà i cada any els convidessin en ple al suquet d'en Portabella. En resum, a Barcelona tenien una deferència a en Pau gràcies als seus orígens, sobretot perquè no se'n vantava. Al capdavall, no tothom vivia en un lloc de vacances, ple de descapotables, festivals de música, estrelles Michelin i estrangeres. Ser "de l'Empordà" no equivalia a tenir-ho tot pagat, però de tant en tant el convidaven a un cafè. O sigui, geografia pràctica.

VPJ. Dies de frontera. P. 48-49. 

*

«L’Empordà com a gènere literari es practica modernament com a mínim des de Maragall i se n’ha parlat molt sovint. El 2009, Jaume Guillamet va publicar a l’editorial L’Avenç el llibre L’Empordà dels escriptors, que estudiava la presència d’aquest paisatge a la literatura; una presència que Joan Fuster, limitant-se a la poesia, havia xifrat en un 30% del total. Vicenç Pagès, figuerenc establert a la falda del Montgrí, a banda d’un coneixement de facto de l’Empordà físic, demostra en alguns textos (vegeu l’apartat “Un gènere literari” a www.vicençpagesjorda.net, dedicat exclusivament a la comarca) uns coneixements molt notables sobre l’Empordà literari.

Amb Els jugadors de whist (2009), Pagès Jordà incorporava una obra major a la il·lustre nòmina de títols del gènere empordanès. Figueres, el castell de Sant Ferran, i algun altre racó d’aquesta geografia servien d’escenari a la novel·la. A Dies de frontera, mereixedora del premi Sant Jordi d’enguany, Figueres i alguns indrets al nord de la ciutat són també els escenaris principals de la història d’en Pau i la Teresa, una parella que veu com la relació regada i abonada durant anys de convivència, quotidianitat i confort s’esmicola a causa de l’aparició d’una tercera persona. 

[...] La frontera és l’espai de la novel·la; l’espai real, identificable com hem dit amb el referent concret de l’Empordà septentrional: “també em fascina que per allà va passar l’exili de la Guerra Civil, no és un no-lloc on no ha passat res, com Las Vegas. Hi ha passat Anníbal, Napoleó, els romans...I els nostres avis van sortir per allà” (“Vicenç Pagès: «Jo no puc fer veure que sóc Tolstoi, i el lector no és el lector del segle XIX», entrevista a El Temps, 24.IV.2014), i també actua com a categoria: la frontera com a territori de pas, de transició i de negocis de natura i legalitat diversa. El fet de, per dir-ho així, dignificar literàriament un espai desatès per les plomes pàtries és un dels objectius principals (i sembla que molt sospesat) de la novel·la.

Per això el realisme i la versemblança de la història estan en gran part al servei d’aquest propòsit: convertir-se en memòria literària d’un espai i en rèplica “contestatària” a una tradició en bona mesura més fecunda en pastors, sardanes i campanars, que no pas en prostíbuls, supermercats i llums de neó: “A mi em molesta molt la visió tòpica de l’Empordà” (de l’entrevista a El Temps). Així, doncs, la tria d’aquests indrets busca a la vegada la desmitificació i la representació de l’Empordà d’avui. Lluny de cap línia de divisió política, la frontera com a categoria apareix en un sentit prou semblant a El tramvia groc de Joan F. Mira (2013), en què mitjançant el memorialisme i l’evocació de la infantesa en un barri perifèric de l’Horta, el narrador es mostra igualment fascinat pel pas de romans, francesos, nacionals i demòcrates en retirada. Un punt de contacte potser no tan casual com sembla entre dos escriptors que amb diverses obres teixeixen un relat sobre el present amb plena consciència del passat».

Pep Sanz Datzira. «Vicenç Pagès Jordà. Dies de frontera». Revista de Catalunya, núm. 287. P. 275-277.

dies i fronteres

«Sens dubte, Vicenç Pagès Jordà és un dels novel·listes que millor s'endinsa en els «recolzes» de la ficció, n'explota la versatilitat i sintonitza amb la complexitat de la vida contemporània. Després d'Els jugadors de whist (2009), enguany ha publicat Dies de frontera, en la qual reprèn alguns dels elements de la novel·la anterior, com ara: una crisi com a centre temàtic, una estructura de capítols breus, una gran varietat de tipologies textuals i de registres, i un ús analògic de les referències culturals.

[...] Dies de frontera és un magnífic relat sobre la capacitat de creació i de destrucció de la literatura i de la vida, amb el qual el narrador —representat com una mena de Déu bromista— es diverteix. La distància d'aquest nosaltres des del qual, de vegades emprant tècniques cinematogràfiques —la presentació del petó de l'inici, el tràveling del recorregut per la carretera, les focalitzacions i les prolepsis—, el narrador es posiciona. A través d'un to irònic s'entreté explicant com els protagonistes «queien en paranys que més endavant anomenarien experiència» (p. 57). No és estrany, en aquest sentit, que abundin passatges de mise en abîme en què ells mateixos o el que viuen es compari amb l'argument d'altres ficcions: cançons, pel·lícules, quadres.

[...] La reproducció de la parla adolescent —en els capítols dedicats a l'institut on treballa en Pau—, l'ús d'una gran varietat de textos —whatsapp amb errors, fragments de la tesi d'en Pau, informació extreta del Facebook—, la còpia dels rètols i la publicitat plurilingüe de la frontera, afegits a l'ús d'algun dialectalisme —tampis— o del llenguatge dels tuits —pàibon— configuren un codi de gran eficàcia en un relat en què allò individual —la història de la ruptura— és indissociable d'un determinat ambient d'època. Les al·lusions als Mobles La Fàbrica, els establiments de Tot A Un Euro o la «cinematografia de la samarreta» (p. 160) són, en definitiva, falques simbòliques en la configuració d'un paisatge sentimental i temporal.

El tomb que fa la vida dels personatges els converteix en criatures que caminen perillosament per un Empordà carregat d'història i de tòpics. Un espai de forts contrastos, amb llocs de memòria com Portbou, la Jonquera, el castell de Bellaguarda o la via romana; o, ja fora de Catalunya, el camp d'extermini de Terezin i racons degradats, marcats pel desenvolupament del negoci turístic, els comerços barats d'alcohol i souvenirs, i els prostíbuls. Al bell mig, el «trànsit rodat» de la carretera i els roadside giants publicitaris.

Maria Dasca. «Dies i fronteres». Caràcters. Núm. 67, primavera 2014. P. 28.