agatha hatch ya tiene quien le escriba

MÀRIUS SERRA
Quines ganes de llegir!
La Vanguardia
11|11|2017

Els editors de llibres viuen abocats a la seducció del lector, la seva raó de ser. Els autors també escrivim per al lector, però no només. Seria llarg fer una llista dels hipotètics motius que ens empenyen a enfilar una paraula rere una altra. En canvi, l’objectiu d’un editor és evident: vendre llibres, col·locar exemplars, aconseguir lectors. Els molts matisos que podem afegir no emmascaren que totes les estratègies desplegades estiguin enfocades cap a la difusió del que editen. Els millors s’escarrassen triant textos, influint sobre els autors triats, canviant títols, redactant solapes, encarregant il·lustracions, redissenyant col·leccions... És un ofici de projectistes. De vegades, se’ls acusa de massa intervencionistes, com si s’haguessin de limitar a ser una empresa de serveis. Què, si no intervenir, és ser editor? Una altra cosa és encertar en la intervenció. Als vuitanta, els (pocs) nois que cursàvem Filologia Anglesa a la UB ens vam enamorar de Geena, una jove lectora d’Illinois que ens va impartir un curs de literatura nord-americana. L’herència que en conservo és un exemplar (no retornat a una biblioteca) que em va regalar del Leaves of grass de Whitman i la lectura comparada de The scarlet letter i Moby Dick. Vaig recordar les relacions entre dos titans com Hawthorne i Melville l’any passat, quan la finíssima editorial de Segòvia La Uña Rota va publicar la traducció al castellà (de Carlos Bueno Vera) de les cartes que Melville (31 anys) va enviar a Hawthorne (46) entre el 1851 i el 1852. El motiu és la història (real) d’una tal Agatha Hatch que li expliquen durant una travessia per les illes de Nantucket i que li recorda Wakefield, el relat de Hawthorne d’un home que fuig de casa. Melville li suggereix que potser podria novel·lar la història d’aquesta filla d’un vigilant que salva d’un naufragi James Robertson, un mariner anglès, s’hi casa, en queda embarassada, l’home li fuig i ja no el torna a veure fins disset anys després.

Hawthorne va declinar i Melville va decidir escriure ell la novel·la, però la seva versió ( Isle of Cross) va patir un refús editorial el 1853 i s’ha perdut. La gent de La Uña Rota, després d’editar les cartes, van exercir d’editors proactius tot plantejant l’encàrrec desatès a dos narradors contemporanis de la solvència de Sara Mesa i Pablo Martín Sánchez. El repte és majúscul. Fer l’exercici d’escriure avui una història pensada, esbossada, escrita i perduda fa més de cent cinquanta anys. Tots dos s’hi han aplicat. La madrilenya, amb “Un reloj y tres chales” (des del punt de vista de la filla d’Agatha), i el reusenc, amb “La historia de Agatha” (a Liverpool, amb un ancià que ofereix un manuscrit intitulat La isla de la cruz, que pot ser de Melville o de Hawthorne). Els editors de Segòvia actuen en sintonia amb la pulsió narradora que va portar Melville a intentar que algú altre escrivís aquella història. Per rematar l’operació, aquesta nova Agatha inclou la primera carta de Melville i un informe judicial amb els detalls del cas. Quines ganes de llegir!

el robatori de la maleta

SI HUBIERA UN PREMIO para el autor más propenso a los accidentes, Ernest Hemingway se habría llevado la palma antes de recibir el Pulitzer o el Nobel. Sufrió roturas óseas en varios accidentes de tráfico, sobrevivió a un accidente de avión, contrajo ántrax, varias balas le pasaron rozando y una le alcanzó, se hizo un corte en la córnea, sufrió congestión renal y problemas hepáticos, se le cayó encima una claraboya y soportó incontables porrazos, raspaduras, golpes, desmayos y caídas.

Sin embargo, hubo un accidente que dejó sin habla al valeroso autor. 

En 1922 Hadley Hemingway (la primera de sus cuatro esposas) viajaba a Suiza con los efectos personales de su marido. En la época, Ernest había escrito mucho, pero casi todo era todavía inédito. Había pergeñado «seis frases perfectas» y tenía muy avanzada una novela sobre sus experiencias en la Primera Guerra Mundial. Entre las maletas y baúles que transportaba Hadley había una que contenía todo lo escrito por Ernest hasta la fecha. No se sabe muy bien cómo, alguien la robó.

Había desarrollado la teoría de que aunque se eliminase algo de una obra de arte, su rastro siempre perduraría. Ahora tenía que enfrentarse a todas las ramificaciones de aquella idea, su reducción al absurdo.

Poco le consolaba que tanto Ezra Pound como Gertrude Stein le hubieran recomendado que se deshiciera de todo lo escrito y empezase de nuevo. Todos los autores escriben obras juveniles. Casi todos las destruyen. El robo de los manuscritos de Hemingway cortocircuitó el proceso. Si hubiera dedicado los diez años siguientes a perfeccionar sus apuntes inmaduros, nunca habríamos visto las novelas que fue capaz de escribir.

Stuart Kelly. La biblioteca de los libros perdidos. Paidós, 2005. P. 362.