les altres feines del llibre

 

El País. Cartas al director. 31|1|2026.

quines són les feines més absurdes relacionades amb la literatura?

LETICIA ASENJO
Quines són les feines més absurdes relacionades amb la literatura?
Arallegim
1|11|2025

L’any 2018, l’antropòleg David Graeber va publicar Bullshit jobs. A theory, un assaig que reflexiona sobre una paradoxa central del sistema capitalista contemporani: la capacitat per generar feines innecessàries en una estructura que, en teoria, hauria de perseguir l’eficiència i l’estalvi de recursos. En català l'ha editat Descontrol com a Feines absurdes. Una teoria, amb traducció de Miquel Sorribas.

Graeber descriu una feina absurda com "aquell tipus de feina remunerada tan summament inútil, innecessària o perjudicial que ni tan sols la persona que la fa pot justificar-ne l'existència, encara que, com a part de les condicions contractuals, se sent obligada a fer veure el contrari". Per a ell, aquesta incoherència no seria un error del sistema capitalista, perquè l’economia actual s’orienta a la preservació de les jerarquies i del control: produeix feina per mantenir l’ordre, per garantir que tothom estigui ocupat i no es rebel·li i per sostenir el valor simbòlic d’allò que anomenem ètica del treball.

Graeber identifica cinc varietats principals de feines absurdes: els lacais, que serveixen per fer que una altra persona sembli o se senti important; els esbirros, que actuen per defensar o manipular en nom d'una institució; els apedaçadors, que mantenen en marxa estructures disfuncionals; els aparadoristes, que fabriquen paperassa per aparentar que s'està fent alguna cosa, i, finalment, els manaies, que generen feina absurda i innecessària per als altres per justificar la pròpia.

Com que aquí acostumem a enraonar sobre lletres, m'he preguntat si en el sistema literari també hi ha feines absurdes. La resposta, malauradament, és que sí.

Autors que no són autors

Per una banda, tenim lacais, i els trobem en aquells autors que no són autors i que quan arriba Sant Jordi posen la signatura i el rostre a llibres escrits per altres. També són aquells crítics que elogien els llibres dels seus caps o de les persones amb poder i influència. El seu treball no crea valor cultural, sinó il·lusió d'autoritat, de talent o de marca.

Hi ha esbirros, i són els jurats o les organitzacions culturals al darrere dels premis ja decidits, i només existeixen per blindar influències i perpetuar ficcions de poder.

També hi ha apedaçadors a les cadenes de distribució, que no només fan arribar els llibres a les llibreries (això és necessari), sinó que ajuden a compensar un error del sistema: la sobresaturació d'un mercat que produeix massa llibres, massa ràpid i per a massa pocs lectors.

D'aparadoristes en trobarem a cabassos, redactant memòries de justificació per a beques i subvencions que no llegirà ningú ni milloraran cap projecte, però que serveixen per demostrar que la cultura està sota control.

Finalment, els manaies: caps de caps, responsables de responsables i coordinadors de coordinadors, orbitant pels despatxos institucionals i dansant al ritme de les portes giratòries del món cultural.

Davant d'aquest circ, quin paper ens queda als autors? Potser no perdre la fe en les paraules i continuar escrivint per trobar una mica de veritat que el sistema no pugui fagocitar i acabar convertint en paper mullat.

¿soc egòlatra, pessetera i classista?

 

CARLOTA GURT
¿Soc egòlatra, pessetera i classista?
Arallegim
10|10|2025

Com que des de fa un parell de setmanes alguns llibreters m’han dit de tot, aprofitaré el privilegi de tenir aquesta tribuna per explicar-me. Això podria ser una declaració d’amor.

Tot va arran d’una de les moltes coses que vaig dir al pòdcast La sobretaula de la font. En un clip que van penjar, reivindicava que hi ha dinàmiques del sistema literari que hem de canviar perquè no tenen sentit, i posava d’exemple les presentacions de llibres, com podria haver parlat de la sobrepublicació, la manca de lectors, els blurbs de les faixes o els minsos honoraris dels jurats de la majoria de premis. En el cas de les presentacions, l’argument és fàcil: estar de promoció d’un llibre implica fer presentacions (forma part de la feina, per això mateix figura en tots els contractes). El problema és que la majoria d’escriptors no vivim d’escriure. Jo, per exemple, soc autònoma i les meves hores laborals les dedico a traduir i a altres mil feinetes amb què faig malabars, com ara escriure articles com aquest. Per tant, anar a presentar un llibre implica deixar de treballar (entenent treballar com la feina remunerada principal) unes quatre hores (entre el desplaçament i la presentació). Si jo cobrés molts diners per escriure o si jo fos rica, m’encantaria fer centenars de presentacions, què més voldria! Però, per més que m’encanti parlar del meu llibre (us juro que m’encanta) i tenir el preuadíssim contacte directe amb lectors i llibreters (dues baules sense les quals tot el mercat editorial s’ensorra), resulta que dedicar una presentació equival a deixar de treballar quatre hores (en quatre hores puc traduir 1.500 paraules).

Si tardes dos o tres anys a escriure un llibre, rarament serà mai una activitat rendible en un mercat petit com el nostre, però una cosa és que no sigui rendible i l’altra que m’empobreixi. I no estic demanant que les editorials paguin més: tampoc elles no poden; els marges són ridículs per a tothom; el que demano és racionalitzar el sistema. No sé vosaltres, però jo vaig justa de pasta; potser us penseu que em surten els bitllets per les orelles perquè llegiu articles meus en diaris (que cobro a entre 80 i 150 euros bruts la peça), perquè em veieu en entrevistes (també hi dedico hores, per les quals evidentment no pretenc cobrar), etcètera. En el pòdcast deia que si un autor dedica aquestes hores que no li sobren, i es troba que a la llibreria hi ha quatre persones, doncs, potser té la sensació que el llibreter no ha fet la seva feina. No us sulfureu, continueu llegint, sisplau.

Cal diferenciar les presentacions que demana l’autor (¿em deixes venir a presentar el meu llibre?) de les presentacions que demana la llibreria (¿pots venir a presentar el teu llibre?). En el primer cas, el llibreter no en té cap culpa, per descomptadíssim. En el segon, potser una mica, perquè si no et veus capaç de convocar deu persones —fixeu-vos que no parlo de trenta ni de cinquanta, sinó de deu persones—, doncs potser no té sentit que emboliquis un autor a anar fins a la teva llibreria. Que em titllin de pessetera ja té nassos: no em queixo de fer una presentació per quinze persones i vendre deu llibres en total, això ja ho considero un superèxit i que ha valgut la pena fer la presentació (tot i que us recordo que si un llibre val 18 euros, dels 180 euros de la venda de deu llibres a l’autor només n’hi corresponen 17; és a dir, que em dono per satisfeta amb 17 euros per quatre hores).

El problema no són els llibreters

Els insults m’acusaven també de carregar contra les llibreries de poble i les llibreries independents. En cap moment he dit jo res en aquest sentit. Les llibreries independents les prefereixo mil vegades a les dels grans grups, i les llibreries de poble són un oasi. De fet, una de les poques vegades que m’he trobat fent una presentació per a quatre persones va ser a l’Abacus de Sant Cugat: que ni és independent ni és de poble, i si allà hi havia quatre persones diria que és clarament perquè algú no va fer la seva feina, perquè Sant Cugat i Abacus tenen prou múscul per convocar DEU persones. Això se’m va fer especialment evident quan vaig anar de promo a Galícia amb la primera novel·la. Allà no em coneixia ni Déu, allà no escric articles a cap diari ni faig activitats com a traductora literària, allà no soc ningú (bé, aquí tampoc, però almenys a quatre els sono d’alguna cosa). Doncs, bé, a les dues llibreries gallegues vaig trobar més de trenta persones.

En tot cas, ¿de debò pensar tot això em converteix, com m’han dit aquests dies, en una amargada classista, una egòlatra, una pessetera, una creguda, una mediocre, una decepció de persona que mereix que ningú li compri ni li vengui més cap llibre?

El problema no són els llibreters, evidentment. El problema són els mecanismes perversos que ens entrampen a tots; també el llibreter, ho sé, té una realitat molt puta. El problema és que hi ha massa llibres i massa pocs lectors. El problema és que el mercat català és petit. El que jo volia dir era que, si aquesta és la realitat on hem de treballar i que a curt termini no millorarà, potser ens podríem fer tots la vida una mica més fàcil. I sí, m’encanta fer presentacions de llibre, igual que m’encanta fer clubs de lectura. ¿Un llibre que no ha llegit ningú és literatura o només esdevindrà literatura quan sigui llegit? No hi ha literatura sense lectors, ni lectors sense llibreters. Així que: gràcies.

grans gurus de la biblioteconomia: mario conde

Mario Conde, nuevo bibliotecario de la cárcel

La dirección de la cárcel otorga la “preciada” plaza del módulo 10 al exbanquero

LA VANGUARDIA

 05/05/2016

Nunca es agradable estar entre rejas, pero la estancia puede ser más llevadera si los presos se mantienen ocupados trabajando. Mario Conde ahora volverá a pasar una temporada en el centro penitenciario de Soto del Real (Madrid) y ya le han encontrado una “privilegiada” ocupación. El exbanquero ha sido nombrado el nuevo responsable de la biblioteca de la cárcel.

Tal y como informa ‘El Confidencial’, tras conversar con fuentes penitenciarias, la propia dirección del centro ha elegido el destino de Mario Conde sin pasar antes por otras ubicaciones, como viene siendo lo habitual, simplemente basó el informe del equipo de tratamiento encargado de decidir la distribución de los internos. Ser el bibliotecario es uno de los trabajos más codiciados en el módulo 10 de Soto del Real.

La plaza en cuestión tiene la tarea encomendada de gestionar los préstamos de libros. A ella podían acceder los internos que están cursando alguna carrera o que se han comprometido a cumplir las normas de higiene, respeto y comportamiento que rigen la prisión.

La nueva tarea de Mario Conde no le obliga a permanecer todo el día en la biblioteca. Puede realizar su labor desde el patio de la cárcel, la sala de estudio, la de televisión o en su propia celda...

[Font: Lluis Anglada ‏@lluisanglada ]

condemnats a llegir

IRÁN Sólo en el caso de delitos menores

Un juez iraní sustituye las penas de cárcel por la 'pena del libro'

·Obliga a los encausados a leer libros y a entregarle resúmenes
·Los libros son entregados con posterioridad a la cárcel de la ciudad

ZAHIDA MEMBRADO

EL MUNDO 12/09/2015

Consciente del efecto devastador que puede tener la cárcel en el reo, el juez Qasem Naqizadeh, presidente de un tribunal en la norteña ciudad iraní de Gonbad-e Kavus, ha decidido adoptar una pena alternativa a la cárcel para los encausados que se sientan en el banquillo. Les condena a leer.

El magistrado considera que las penas de cárcel tienen un "impacto físico y psicológico irreversible sobre los presos y sus familias", por lo que estima mucho más oportuno que en los casos de delitos menores, los condenados claven los codos en mesa, libro en mano. "La lectura refuerza el espíritu de la fe y la voluntad de resolver los problemas sociales", ha asegurado.

Pero este juez no se conforma con que los delincuentes lean solamente un libro, sino que les condena a comprar y a leer un total de cinco, tras lo cual deben redactar un resumen y entregárselo al juez. Los individuos a los que se les aplica esta pena han cometido delitos menores, son adolescentes o sujetos sin antecedentes.

Éstos pueden elegir las lecturas de entre una lista de libros previamente seleccionados por el juez. Los volúmenes se entregarán posteriormente a la prisión local de la ciudad...

Vegeu també: Treballs forçats.

treballs forçats

«El Gobierno de Brasil publicó el lunes pasado en el Diario Oficial de la Unión que recortará, en las cuatro prisiones federales en las que están confinados los reclusos más relevantes del país, cuatro días de condena por libro leído durante un mes. Si los penados son diligentes podrán ver reducida su condena en 48 días por año, si consiguen leer 12 obras y redactar sus correspondientes informes. No valdrá cualquier cosa. En la nota se explica que en esos textos deben “hacer un uso correcto de los párrafos, estar libre de correcciones y utilizar los márgenes y una escritura legible”.»

EL PAÍS 30 JUN 2012 . Libros para ser libres.