argos

Gravat sobre fusta de E.-C. Ricart

“Mentre s'anaven els dos parlant així l'un a l'altre,
un gos que jeia aixecà la testa i les dues orelles,
Argos, que Ulisses mateix, el de cor pacient, acabava
de criar, sense haver-se'n gaudit, quan partí cap a Troia
la sagrada. I abans els joves solien endur-se'l
a les cabres ferestes i a córrer la llebre o el cérvol;
i ara jeia allí, negligit, en l'absència de l'amo,
sobre un gran munt de fems que a l'indret del portal li tiraven
de les mules i els bous, esperant que els homes d'Ulisses
els anessin duent al clos gran de l'adob de la terra;
allí s'estava ajaçat el gos Argos, tot ple de paparres.
Va reconèixer Ulisses en l'home aquell que venia,
i, bellugant la cua, acalà totes dues orelles:
ja no tingué la força per córrer cap al seu amo.
I ell, que ho veié, girà els ulls i va eixugar-se una llàgrima,
fàcilment amagant-la d'Eumeos; i cuità a preguntar-li:
– És ben estrany, Eumeos, aquest gos enmig de la femta!
Fa bonic, com a raça; però no es veu gaire si era
molt corredor, també per damunt d'aquesta bellesa,
o si només era això, com els gossos taulers de les cases
de senyor, que els mantenen lluents només per la mostra.
I llavors, responent, Eumeos porquer, li digueres:
– Sí, és el gos de l'heroi que ha mort tan lluny de nosaltres!
[ …]
Tal havent dit, entrà en el casal de bon habitar-hi
i anà de dret a la sala, amb l'aplec dels galants senyorívols.
I Argos, l'aferrà una parca de mort tenebrosa,
tot seguit d'haver vist Ulisses al cap de vint anys.”

Homer. Odissea, Traducció de Carles Riba. La Magrana, 1993. Cant XVII. Vol 2. p. 100

P.S.: Odissea, E.-C. Ricart.