celestí barallat i falguera

L'endemà de la mort de Joan Solà, els de L'hora del lector van tenir la bona pensada de recuperar l'entrevista que li havien fet el 3 de juny de 2009. Me la vaig tornar a mirar perquè el seu traspàs m'ha sabut molt greu. Molt. I això que  ningú no ens havia presentat mai. No hi fa res, que jo en tenia ben prou amb imaginar-me'l  parado en una esquina y respirando, de tant respecte i admiració com li professava. Quin greu, tan jovenàs, tantes campanyes com hagués pogut fer, encara. Però la vida té raons que se'ns escapen, suposo. I quasi millor que així sia, que sinó plouria mai o poc, i en tot cas, no ho faria en cap de setmana, podeu estar-ne ben segurs. En fi.

La qüestió és que, un cop finalitzat l'homenatge a en Solà, el programa va continuar amb una entrevista al filòsof Ferran Sáez Mateu, a qui tampoc tinc el gust. Em vaig quedar davant la caixeta de colors perquè em fa gràcia veure sortir llibres per la tele, pel que té de fenomen insòlit. Parlaven d'un de seu  titulat Vides improbables, on, pel que es deia, s'aborda  la relació entre realitat i ficció en el relat històric, mitjançant tres falses biografies -un bon ham per a aquest peixet que us parla- quan, de sobte, sento que diu no sé què de Perucho, i òbviament, se'm disparen les alarmes. La fascinació que sentia Perucho per un personatge anomenat Celestí Barallat i Falguera. No pot ser, em dic sense gaire convenciment, mentre una mena de formigueig em tenalla l'estómac. Llavors, obro la màquina i em lliuro, completament, a aquesta estranya forma de vida.

*****

·  Carles Prats a Aloha from Vallvidrera. (clic)

Avui Barallat és un personatge mig oblidat, però fou el gran expert en jardineria dels cementiris. Obres com Principios de botánica funeraria (1885) o Las plantas no comestibles de los cementerios (1889) són de referència. Altres llibres seus com Poemas fúnebres en la lontananza (1890), Shakespeare y Moratín ante la fosa (1896) o La belleza mortuoria (1901) ens acaben de mostrar la fascinació que sentia per tot el que tingués a veure amb les necròpolis. És per això que Joan Perucho considerava un fet pràcticament inevitable que Barallat hagués mort el dia de Fidels Difunts, que és la gran festivitat dels cementiris.

L’admirat Perucho, extraordinari bibliòfil i amant de les coses estranyes, dedicà diversos articles a Celestí Barallat.

[...]Així descriu Perucho a Barallat:

“Fue abogado en ejercicio, político ultraconservador y alcanzó a ser proclamado secretario de la Real Academia de Buenas Letras, mantenedor de los Juegos Florales, concejal del Ayuntamiento de Barcelona y miembro de la Junta de Cementerios y de la Associació Catalanista d’Excursions Científiques Locals. Historió la supresión de los cementerios parroquiales dispuesta por el obispo Climent (…). Toda esta actitud mental fue complementada por los tratados de botánica funeraria y de derecho funerario”. (Joan Perucho. "La defunción de Barallat". La Vanguardia, 18-3-2002)

“La aportación definitiva o inmortal de Celestino Barallat fue que en los cementerios no se deben plantar árboles frutales como los manzanos, perales, naranjos, mandarinos, higueras, albaricoques, cerezos, nísperos, ciruelos, palosantos, etcétera. Pues ingestionar sus frutos podría dar lugar a la absorción de los jugos sagrados, o de las esencias vitales, de nuestros abuelos o antepasados. Fue muy aplaudida la disposición tras su lectura en la Real Academia de Buenas Letras de la ciudad de Barcelona”.

· Ponç Puigdevall. "Els convidats de pedra". El Punt, 9-3-2002. (clic)

Celestino Barallat, decidit partidari de la literatura necrològica, teòric de la jardineria dels cementiris, autor de «Principios de botánica funeraria», va morir el dia dels Morts de l'any 1905.

A pesar d'haver nascut a Barcelona, a pesar d'haver col·laborat a Lo Gai Saber, el Calendari Català i La Renaixença, a pesar d'haver escrit en català poemes i narracions curtes i d'haver traduït Frederic Mistral, d'haver estat membre i secretari de l'Acadèmia de les Bones Lletres, mantenidor dels Jocs Florals, regidor de l'Ajuntament de Barcelona, i soci actiu de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, és inútil buscar el seu nom en l'índex de qualsevol història de la literatura catalana. I a pesar d'haver traduït al castellà Homer, Horaci i Wagner unes traduccions que s'han anat reeditant fins fa ben poc, a pesar d'haver escrit assajos en aquesta llengua, en els manuals dedicats a la història de la literatura castellana tampoc no hi ha cap rastre del seu nom a pesar d'haver escrit un llibre tan ricament descriptiu i fonamental per al desenvolupament de la jardineria com Principios de botánica funeraria (1885)...


· Editorial Altafulla. Edició facsímil de Principios de botánica funeraria (1885). (clic)