Escaldà i buidà la tetera, hi posà quatre cullarades plenes de te i després decantà la marmita per abocar-hi l'aigua. Després de deixar-lo perquè reposés, tragué la marmita i encastà la paella damunt els carbons encesos i es quedà mirant com el bocí de mantega lliscava i es fonia. Mentre desembolicava el ronyó, el gat miolava de gana. [...] Té. Li deixà caure el paper enllardissat de sang i tirà el ronyó enmig de l'espetegant mantega líquida. Pebre. N'agafà un pols de l'ouera escantellada i l'escampà en ròdol per entre els dits. [...]
-Se sent olor de socarrim -digué-. Què has deixat res al foc?
-El ronyó! -exclamà de sobte.
S'entatxonà el llibre a la butxaca de l'infern sense miraments i després de pegar amb els dits del peu contra la còmoda trencada sortí corrents darrera l'olor i baixà les escales amb quatre gambades de cigonya esfereïda. Un raig de fum aspre sortia disparat pel costat de la paella. Furgà amb una punta de la forquilla per sota el ronyó, el desenganxà i el girà de potes per amunt. Només una mica cremat. L'abocà de la paella al plat i féu gotejar el suc escàs i torrat per sobre.
Una tassa de te, ara. S'assegué, tallà i untà de mantega una llesca de la barra. Escapçà la carn cremada i la tirà al gat. Després se'n posà una forquillada a la boca, paladejant apreciativament la carn flonja i gustosa. Al seu punt. Un glop de te. Desprès tallà el pa en daus, en sucà un a la salsa i se'l posà a la boca.
James Joyce. Ulisses. Leteradura, 1981. P. 70. Traducció de Joaquim Mallafrè.
***
P.S.: Acabo de descobrir al bloc de Jordi Cervera, una iniciativa blogaire que va justament d'això, de menjar i llegir. Es diu De la literatura a les cuines. Que vagi de gust.
Ah caram! havia sentit dir que l'Ulisses era tant i tant difícil de llegir i ara resulta que és la mar d'entretingut. Si la Marilyn el va poder llegir, ¿per què no jo? El poso a la cua. Bé, el cas és que ja fa anys que hi és, a la cua, però quan li arriba el torn sempre me'l salto :(
ResponEliminaL'Ulisses del Mallafré és un tiberi sumptuós!
ResponEliminaSí, Brian; però, mira-li la carona que hi posa pobreta. Dona ganes de fer-li una abraçada... Fraternal, eh, malpensats!
ResponEliminaDarrerament hi ha una campanya per transformar la imatge de la Marilyn, i aquesta fotografia sembla que du aquesta bona intenció. Cal adonar-se, però, que llegeix l'Ulisses en una postura un xic forçada, i amb un vestuari força fresc, que també ens retorna a la Marilyn clàssica.
ResponEliminaSi et vols dedicar a la literatura de cuina o a la cuina literària, crec que en Montalbán (Manolo) tenia algunes coses.
La foto és extraordinària!!!!
ResponEliminaPer favor, Mati, quina foto!!! M'encanta... Però m'hi jugo un pèsol que té "trampa".
ResponEliminaMolts petons!
SU
PS. Per cert, suposo que tens ben guardat el recordatori de JT, no?
No l'he llegit mai, l'Ulisses. No d'una manera convencional, de cap a punta. No. Ara un fragment, després li foto una cossa, després hi torno 50 pàgines més enllà. Surrealista. Ves a saber què carai he llegit jo.
ResponEliminaLa traducció de Valverde (en castellà) tampoc està gens malament. Diré més, segons com, la prefereixo.
Sobre la Marilyn he sabut -no fa gaire, en un suplement (que no fos d'El País,)- que era una intel·lectual. I una poeta, que tenia un munt de quaderns d'anotacions. Em sembla que Seix Barral acaba d'editar un recull. No em sembla, ho sé, que es titula Fragmentos. I tenia una biblioteca de 400 volums, i els seus llibres favorits: l'Ulisses i la biografia d'Abraham Lincoln de Carl Sandburg. (Finalment he anat a buscar, i he trobat, el suplement. 3/10/2010).
Ara, el que m'ha arribat al cor és la inscripció que tenia a l'entrada de casa seva. I en llatí, ni menus. Cursum perficio. Aquí acaba el viatge.
A mi sempre m'ha fet cosa, la Marilyn.
Quant a això de la cuina, en tinc un munt de material, sí, Manolo inclòs. Sóc molt metòdica amb les meves fixacions, però no us donaré gaire la tabarra. Ho prometo.
Su, no tinc el recordatori de JT.
Jo també tinc molts llibres però no me'ls he llegit tots... L'Ulisses, precisament, l'he llegit en la meva línia: poc i malament.
ResponEliminaDe la nostra conversa paral·lela: Com? En vaig enviar 10 a la biblio...
SU
No en tinc notícia, Su!! Clar que a la biblio el carter només ve un cop a la setmana, i no truca dos cops!
ResponEliminaDemà miraré de treure l'entrallat (demà, no, avui, ja!)
[I res, pobre Marilyn. També podria ser que es comprés els llibres a pams i en funció del color de les cortines. En tot cas, tant fa, no?]
entrellat, entrellat!!
ResponEliminaLa Marilyn va passar uns anys casada (bé o malament ningú no ho sap) amb l'Arthur Miller, que fou l'escriptor més preuat als EUA (res a veure amb el pobre Artur Mas). Jo sempre he tendit a pensar que el matrimoni no es devia tan sols a raons eròtiques, tot i que serien prou bones. Jo no sñoc Miller, però això no vol dir que no estés disposat a casar-me amb la Monroe.
ResponElimina..no subestimeu la Marilyln, si us plau.
ResponEliminaHi ha una novela de Joyce Carol Oates (qui si no) que es diu Blonde que potser faria canviar la imatge que es té de l'actriu,...
Per la foto jo diria que s'està mirant esverada quantes pàgines té la novel·la.
ResponEliminaMatilde i Brian, us recomano que llegiu "Ulisses". I sencer. És un tros de gran novel·la.
Su, encara no ens han arribat els teus. Malgrat tot, moltíssimes gràcies per endavant, estimada, que és tot un detall per part teva!!
ResponEliminaJust ahir, la vídua en va fer arribar tres a la directora. Una elegia de Bierville, veig.
Mitch, com vols que la menystingui, si et dic que em fa cosa...
ResponEliminaAllau, jo ja l'he llegit! Millor, fa 20 anys que el llegeixo, que en Leopold ja sembla dels de casa de tota la vida. En tot cas, el meu Ulisses, aquest alternatiu i desordenat és boníssim. Avera si un dia d'aquests.
ResponEliminaL'he estat esquivant tota la vida, me'l miro de reüll i em dic: "no, encara no és hora de tenyir-me de rossa platí", i així narinan. Un dia, potser. I el fragment m'ha remenat l'estómac, ecs ronyons, ecs, ecs, ecs!
ResponEliminaLlegiu aquest relat, el primer, el que obre el llibre, l'únic que val la pena devorar (els altres ni mu, cal tirar-los per la tassa de l'wc). I a la portada, com no, la foto en qüestió. Aquest primer relat de Vila-Matas és exquisit, una meravella, pura meravella.
ResponEliminaEnllaç: http://www.edicionesalfabia.com/libro_la_orden_del_finnegans.html
dóno la raó a n'en Fgt, que em va deixar el llibre, i que em sembla que és un encertat anàlisi de Joyce
ResponEliminasobre Marilyn hi ha tanta mítica, tanta èpica sentimentaloide,tantes opinions contradictòries, que trobo que ens hauríem de quedar només amb les seves pel.lícules i prou - per a mi, dues de molt bones i dues d'acceptables -. per cert, heu llegit mai "una criatura adorable" de Truman Capote - dins "Música per camaleons" - ? sembla un retrat bastant fidel de la seva personalitat. quant a la seva vessant d'escriptora, em va xocar que cap allà el 72 o 73 una editorial espanyola va publicar un recull de poemes que duia el fantàstic títol de "TODO LO QUE QUIERO EN ESTE MUNDO ES MORIR" (!!!!!!!!)
què guapíssima la Marylin amb el llibre!
ResponEliminaM'apunto la recomanació del blog d'en Jordi Cervera. Gràcies!
Gràcies per la recomanació, Fgt. El tinc pendent. Aquests de la orden de Finnegans tenen una web. No hi ha cap dona. Com que cada any admeten un cavaller nou, avera si tinc sort i puc anar de dama d'honor. La condició sine qua non és venerar l'Ulisses, però no semblen exigir haver-lo llegit sencer i "normal".
ResponEliminaJa em sé el lema de l'ordre, per si de cas: Thank you. How grand we are this morning! (la darrera frase del capítol sisè).
Miquel Hyde, no sé què et passa, però avui et trobo tou.
ResponEliminaJa posats, digue'ns els títols de les pel·lícules, maco.
Sí, he llegit "música per a camaleons", sencer i del principi al final, com ha de ser. Vaig a veure si el trobo per casa, que no tinc present la criatura adorable aquesta.
"Em vaig situar a mi mateix al centre del escenari, i vaig reconstruir, d’una manera severa i meticulosa, les converses tòpiques amb gent de cada dia: el porter de casa, un massatgista del gimnàs, un vell amic d’escola, el dentista. Desprès d’escriure centenars de pàgines d’aquesta mena de coses senzilles, vaig acabar per desenvolupar-ne un estil. Havia trobat una carcassa on podia incloure tot el que sabia sobre l’escriptura. Més tard, fent servir una versió modificada d’aquesta tècnica, vaig escriure una curta novel·la sense ficció (Taüts tallats a mà) i una sèrie de contes. El resultat és el present volum."
Acabo de recordar un programa que se'n deia així, també, Música per a camaleons, a mi m'agradava molt.
Si todo lo que necesitas es morir, paciència, que això és l'única cosa que tens assegurada n'aquest món. Posats a voler, voler voler, no?
Ai, Fgt, guarda'm un exemplar del darrer Pynchon, si et plau, que passaré dilluns. És per en Hyde. Bé, pel seu germà gran. No és broma.
ResponEliminaMarta, si segueixes l'enllaç de Fgt, veuràs la foto sencera, amb cames i peus. (peu egipci, diria jo!)
ResponEliminaAi, Clidi, que m'havia descuidat de tu, perlamordedéu.
ResponEliminaTot i que l'Ulisses passa en un dia, tu no en tindràs prou. T'has d'agafar, al menys, una setmaneta i a tot llegir!
Ara et faré rujar i ja està. Els ronyons amb ceba són prou bons. (Éren, que ara fa un segle que no en menjo). Em sembla que l'única cosa que no he pogut tastar mai són els cargols. "Quina desgràcia, la meva", penso quan veig la gent fotent-se'ls amb aquell gust.
;) serà que servidora, la cosa caragolil o caragolívola ja la porta a l'ADN. És que el Salvatge Oest pesa molt :D I l'Ulisses podríem dir que estic complentant l'enquesta. Amb tants detractors com admiradors, faig un estudi de les persones, i a partir del que em semblin decidiré :D Evidentment si un podrimener de pijoprogres el blasmen correré a endinsar-m'hi, si és a la inversa esperaré una millor ocasió :D
ResponEliminaOitant si pesa el salvatge oest. Jo sóc capaç de devorar, amb autència fruïció, verdures estranyíssimes que aquí no les volen ni els porcs de quatre potes.
ResponEliminaGrelos (els brots dels naps, abans no treguin flor; com més amargants, millor, pel meu gust), guinchas (brots, també, però d'una mena de cols que no fan cabdell). En fi. Cada terra fa sa guerra!
Sobre l'Ulisses, Matilde, jo comparteixo l'opinió de George Steiner que és un monument experimental enorme, on gairebé Joyce esgota totes les tècniques - per a mi, particularment,quasi totes divertides -, però un fracàs com a narració, com a novel.la.
ResponEliminaDit això, en la teva estadística particular, espero que no em classifiquis entre els "pijoprogres".
Ai, no, Doctor, l'única classificació que faig anar, i per deformació professional, és la CDU.
ResponEliminaNomés contempla els següents supòsits:
0 Gent, en general
1 Filòsofs. Psicòlegs
2 Religiosos. Teòlegs
3 Animals socials
4 Lingüistes. Filòlegs
5 Científics.
6 Enginyers, artesans.
7 Artistes (tret dels literats). Jugadors. Esportistes.
8 Literats
9 Historiadors, geògrafs, biògrafs.
10 Indesitjables.[Aquest l'he hagut d'afegir jo, obligada per l'experiència]
Matilde, quines ganes d'escriure noia. Bé, res, avisat estic! a veure si hi ha sort. Per cert, què fas quan no ets dins d'aquesta classificació, dins dels 10? no m'agrada ser gent en general, si ho sóc, sóc gent en particular. 1, no, 2 menys, 3 asocial encara, 4 uf, no, 5 a mi em veus amb cara de científic?, 6 no sé ni la taula de multiplicar del 0, 7 si dibuixo un elefant i em descuido la trompa!, 8 (si literat vol dir llegidor, si, però diria que no, oi?), 9... en fi, i el 10, no.
ResponElimina11: vividor. AQUEST!
No són ganes d'escriure, es tracta, senzillament, de la manifestació escrita de la meva incontinència verbal, que és el meu pecat més gran!!
ResponEliminaAh, i fins deprés, Fgt, que era una amenaça formal.
ResponEliminaAlgun dia et tornaré les 2 visites, si no recordo malament, que ens has fet (veus, sóc humil i no dic les visites que M'HAS FET ÚNICAMENT A MI).
ResponElimina