"Un dia vaig descobrir una llaminadura belga que no coneixia: els spéculoos.
En vaig tastar un de seguida. Vaig rugir: el cruixent, les espècies, n'hi havia per cridar, era un esdeveniment massa important per celebrar-lo en un garatge. Quin era el millor indret per festejar-ho? Ho sabia molt bé.
Vaig anar d'un bot fins al nostre edifici, vaig pujar corrents els quatre pisos, vaig precipitar-me a la cambra de bany i vaig tancar la porta darrere meu. Vaig instal·lar-me davant el mirall gegant, vaig treure el botí de sota del jersei i vaig començar a menjar mentre observava el meu reflex al mirall: em volia veure en estat de plaer. El que hi havia a la meva cara era el gust de l'spéculoos."
Amélie Nothomb. Biografia de la fam. Traducció de Ferran Ràfols i Nathalie Barbeta. Empúries, 2006. P.53.
**
Pregunta: En un libro sobre el hambre parece lógico que el descubrimiento de la belgitud, el ser belga, vaya ligado a una galleta prototípica.
Resposta: El spéculoos, con su azúcar moreno, la canela y otras especias. Comí mi primer spéculoos en China, robándolo de los productos almacenados en el garaje. No sabía lo que era, pero fue mi primera experiencia consciente del placer. Y fue a través de una galleta típicamente belga. Hasta ese día el país del que yo tenía la nacionalidad sólo era una palabra y un color en el mapa del mundo. A partir del spéculoos pasa a ser otra cosa. Sobre los sabores de la infancia se han escrito páginas importantes, basta con recordar la madalena de Proust. ¡En los alimentos hay algo que va mucho más allá de la estricta alimentación!
Amélie Nothomb entrevistada per Octavi Martí. Babelia, 28-01-2006.
ai, les napolitanes!
ResponEliminaUn cafetonet, Clidi? Em sembla que tu ets més de te, com l'Allau.
ResponEliminaAvui val més que ens les mengem sense emmirallar-nos, oi?
Doncs sí, sóc d'herbes bullides, o escaldades :P i doncs, també, m'agrada la Nothomb, però a les meves velleses els plaers els gaudeixo, o sigui que evito els miralls, que són moooolt traïdors ^^
ResponEliminaper cert, no n'estàs una mica embafada? vull dir que quan la indústria decideix que t'ha d'agradar algú, al final l'acabes avorrint per excés :(
Encara no m'he embafat perquè és el primer llibre que li llegeixo, Clidi. La indústria ho té magre amb mi, quan vull sordejo que no vegis! La noia és molt mediàtica, però això ha set un avantatge a l'hora de fer la guia de lectura perquè trobes moltíssima informació. El proper, per exemple, em farà patir perquè ningú no n'ha sentit a parlar mai del tal Toni Hill. Que no sigui de las Cavas Hill de tota la vida.
ResponEliminaI ja posats a ser indiscrets, per què vau escollir el llibre d'en Hill?
ResponEliminaTens raó, MU, la feina que se us gira amb el Hill; un home que només té l'aspecte de la foto de promoció editorial. Suposo que per la banda Montalban o dels best-sellers ho podreu trampejar.
ResponEliminaNosaltres vam escollir (vaig, de fet) el presentador-moderador del novembre. Em feia molta gràcia convidar un llibreter, i li vaig proposar a en Jordi Anglada, de la llibreria Anglada, abans impremta ídem (no té res a veure amb l'Anglada més famós de Vic, amb permís de la M. Àngels ídem; aquell és d'una altra branca). Em va dir sí vull, i el mínim que podíem fer es deixar-li triar la lectura. I entre que és una novel·la de gènere (i feia molt que no tocàvem el tema), passa a Barcelona (i agrada això de veure Barcelona als llibres, agrada molt), i ens calia una mica de treva entre Faulkner i Céline, doncs, res, El verano de los juguetes muertos, que vindria a ser escombrar cap a casa en la matèria aquesta dels polis i lladres, que ja n'hi ha prou d'assassinats a Noruega, Suècia i aquests puestus tan freds. Jo ja l'he llegit, que a mi em va això de matar, ni que sigui en els llibres, i la veritat és que passa la mar de bé. Ideal platja o tren, per a entendre'ns. Només m'ha grinyolat en una coseta, que ara no diré, però res, pecata minuta. I no sé de què parlarem, el mes que ve. D'itineraris per la Barcelona negra (i literària), suposo; de la xafogor que fa en aquesta novel·la; de vudú (quatre nocions bàsiques de com fabricar fetitxes efectius, per exemple)...
ResponEliminaPorta tres edicions, i encara no ha fet soroll. Jo crec que el proper St. Jordi arrasarà.
Però del que sí que parlarem és de com m'ho he fet per a aconseguir els exemplars que ens calien, perquè, en ser novetat, a nosaltres ens consta molt trobar-los disponibles a la xarxa de biblioteques. I ja els tinc. I m'han autoritzat a explicar-ho. I és una història cent per cent xiripitiflàutica, com servidora.
Tinc un prejudici seriós amb les coses de Bèlgica, però no és que tinguin la seu de Parlament europeu al seu teeritori (un pou sense fons d'euros que no sabrien justificar). El meu prejudici em va sobrevenir després de llegir algunes cròniques sobre la seva etapa colonial, sota el regnat d'un tal Leopold. Tot plegat sona molt tintinesc, però els belgues em resulten penosos. Com que la xocolata belga sorgeix d'aquell temps, em resisteixo a tastar-la. Crec que té gust de sang.
ResponEliminaLes aventures colonials d'altres naciosn europees no deuen gaire més galdoses, però no hi puc fer més.
Jo no sóc gaire de xocolata, però la belga és ben bona; que no sigui la sang, se m'acut ara.
ResponEliminaDels belgues m'interessa molt el mètode de fer les patates rosses. Les fregeixen en dos temps i aconsegueixen que siguin toves per dintre i cruixents per fora. I els musclos. I en Simenon. I en Jacques Brel. I l'Hercule Poirot, també. En Tintin, no, sóc d'Astèrix.
Visca Astèrix, mori Tintin!
ResponEliminaHome, Òscar, no cal matar que en aquest món hi ha puestu per a tothom!
ResponElimina