El que és important, em sembla, no és tant defensar una cultura l'existència de la qual no ha impedit mai que l'home passi gana, sinó més aviat extreure'n, d'allò que anomenem cultura, idees amb una força imperiosa idèntica a la de la fam.
Antonin Artaud
"Un home jove arriba a una ciutat. No té nom, ni casa ni feina; ha vingut a la ciutat per escriure. Escriu. O, més exactament, no escriu. Passa gana.
La ciutat és Cristiania (Oslo); l'any, el 1890. L'home jove deambula pels carrers: la ciutat és un laberint de fam, i tots els dies són iguals. Escriu articles que no li han demanat per a un diari local. Es preocupa pel lloguer, la roba que se li desintegra, la dificultat de trobar el proper àpat. Pateix. Gairebé es torna boig. Mai no es troba a més d'un pas del col·lapse.
Tot i així, escriu. De tant en tant aconsegueix vendre un article, per trobar un remei temporal al seu suplici. Però està massa feble per escriure amb regularitat i rarament pot acabar els fragments que ha començat. [...] El procés és ineludible: ha de menjar per escriure. Però si no escriu, no menja. I si no pot menjar, no pot escriure.
Escriu. No escriu. Vaga pels carrers de la ciutat. Parla amb si mateix en públic. Foragita la gent. Quan, per casualitat, hereta alguns diners, els dóna. És desallotjat de la seva habitació. Menja, i després ho vomita tot. En un moment determinat, té un breu flirteig amb una noia, però no en treu res sinó humiliació. Està afamat. Maleeix el món. No mor. Finalment, sense un motiu aparent, puja a bord d'un vaixell i deixa la ciutat."
Paul Auster. "L'art de la fam", fragment del pròleg a: Knut Hamsun. Fam. Empúries, 2008.
No vull fer-me pesada amb allò de perseguir l'escriptor i blablabla, però resulta que Knut Hamsun va donar suport al règim nazi i fins i tot va voler regalar a Goebbels la seva medalla del premi nobel. Hem de deixar de llegir "La fam"?, pregunto. Hem de deixar de llegir Céline?
ResponEliminaHem d'obviar que La fam és una grandíssima novel·la?
L'Skaði ho té molt clar i, no fa gaire, es va emprenyar de valent amb un periodista d'El Publico. Aquí.
En aquesta joia que és l'Il·lusionista del Tatí-Chomet hi ha una escena que remet a la Fam del Hamsum. Com un àpat in extremis pot salvar la vida a una desfeta d'artista.
ResponElimina(Si te la perds no tens perdó)
El protagonista de Hamsun arriba a rosegar fusta, coi de vida dura dels artistes, tu.
ResponEliminaVaig llegir el comentari de l'Allau sobre l'Il·lusionista, però jo no vaig al cinema, que allà sí que es menja de valent, a dos carrillos. Al menys els primer vint minuts de peli, pel que recordo.
No me la perdré, però hauré d'esperar el dvdé.
Avui tot em rima, no sé que em passa.
Ara acabo de pensar en allò que deia l'altre dia el Doctor Vilardekyll sobre la manera poc sistemàtica de llegir que gastem alguns. Resulta que quan em va caure a les mans "Fam", vaig pensar que Hamsun kafkejava. Fam va ser escrita el 1888 i "Un artista de la fam" de Kafka, per citar una narració de temàtica molt semblant, el 1924. Avera si serà que Kafka Hamsuneja. En fi.
ResponEliminaL'article d'El Publico ja m'imagino per on va. Hamsun, Céline o Drieu La Rochelle mai són avaluats per les seves qualitats literàries sinó jutjats - i condemnats - pel seu nazisme. Però fins i tot en el supòsit que la seva vida els invalidi literàriament, el judici és injust, ja que la seva obra més important, en aquests tres casos, va ser escrita abans de participar activament en el nazisme.
ResponEliminaEn això dóno la raó al meu anti germà Hyde, quan diu que si dels escriptors no sabéssim res de la seva biografia, potser ens els llegiríem sense tants prejudicis o, per contra, potser no se'ns farien atractius llibres que no s'ho mereixen. Subscric el que diu ell : la millor biografia d'un escriptor és la de l'autor del "Lazarillo de Tormes" ! Segurament que era un cabronàs, que va anar a les Amèriques a matar i saquejar, però eh que la seva novel.la és boníssima ? Doncs és suficient.
Fa dies que volia comentar una cosa de com utilitzem a vegades el terme "fam", en àmbits culturals com el nostre, i avui m'ha vingut com anyell al dit amb la cita d'Artaud que encapçala el, per a mi, simplificador escrit de l'Auster. Tots els qui hi filosofem - ja veieu que m'hi incloc jo -, tant si parlem d'anorèxia física i mental com de la "fam" vital, crec que hauríem d'emprar una altra paraula, perquè quan penses que hi ha gent que passa fam de debò, no per cap mena d'ànsia intel.lectual o espiritual, sinó per involuntàries i injustes causes bèl.liques, econòmiques, o perquè estan al marge d'això que en diem "societat", sembla com una mica de pijets parlar de fam. Si no són escriptors - per no sortir de l'àmbit literari - que han patit aquesta mena de fam, dels demés em sembla una mica que no sabem ben bé de què parlem.
ResponEliminaI un aclariment, ara que he llegit el meu propi comentari, perquè podria ser que se'm malinterpretés : s'entén el que vol dir Artaud, i està molt bé, però a partir d'aquí ho hauríem d'expressar amb una altra paraula. Només volia dir això.
ResponEliminaMatilde, amb l'exemple que poses d'Hamsun i Kafka és just el que volia dir el meu amic literat sobre una certa necessitat de ser sistemàtics a l'hora de llegir. Jo li he acabat acabat donant la raó, quan m'adono de com he perdut el temps i m'he entusiasmat per escriptors que reciclaven, si no és ja que afusellaven, obres anteriors però que jo he descobert tard.
ResponEliminaTot i així, no sé ben bé, en aquest cas concret, si Kafka era conseqüència d'una lectura de Hamsun, però tot podria ser...
Doctor,
ResponElimina1- El simplificador escrit de l'Auster només són dos paràgrafs d'unes quantes pàgines. Ja sé que l'home no t'agrada, que penses que està SOBREVALORAAAAAAAAT (ja ho dic jo, no cal que t'hi posis), però no jutgis el pròleg pel que acabes de llegir avui. Si per cas, carrega contra meu per haver triat aquest fragment i no cap altre.
2- Demà parlarem una mica de lo pijets que som tots plegats, que els nostres problemes són de gent tipa, no ho oblidem. I jo, amb el teu permís, o sense, continuaré parlant de fam, en homenatge al meu pare, que en va patir, i de valent, de la que fa cantar els budells. Perquè si el meu pare, que quan era petit veia baixar pa per les parets, pobre, m'ha permès tota la vida (i quasi sense saber ben bé de què collons li estava parlant) reivindicar la meva fam de nena tipa de macarrons, no em vindràs tu ara amb cançonetes de correcció política del domund.
Lapsus religiós del segon comentari: he escrit "anyell" (de Déu ?) en lloc d'anell !!
ResponEliminaPerdoneu, que això sembla un monòleg.
Jo no dic que Kafka sigui una consecuència de Hamsun. Dic que Hamsun no pot kafkejar. Ni que vulgués.
ResponEliminaAi, Doctor, ens estem trepitjant i això ja sembla dos que monologuen!!
ResponEliminaHas escrit anyell, perquè estaves amarat de Domund!! El subconscient no traeix mai de la vida!!
Ho sento, però el "desig ardent d'alguna cosa" també és fam. Ho diu el diccionari, per molt amoral (o el que sigui) que et sembli l'accepció.
ResponEliminaUn últim apunt sobre el meu pare, i prou.
ResponEliminaDoncs resulta que l'home, que va ser una artista precoç en això de la gana de debò, ara que té a l'abast tots els aliments que no va poder ni somiar de petit, ara, deia, se n'ha de privar de quasi tots, per mor del sucre, la hipertensió, el colesterol i l'àcid úric. I s'ha fet filòsof. Estoic, no cal ni dir-ho.
Sí, Matilde, em deu haver traït el subsconscient catòlic. Però deixa'm defensar-me : encara que soni a sermó de missa, a mare Teresa de Calcuta,i a totes les punyeteres hipòcrites caritats del món, és pel respecte, justament, a persones com els nostres pares, que han passat gana de debò, que em sembla una banalització el que fem amb la fam aquesta. I em nego rotundament a formar part del mateix club de famèlics en el que hi cap un anorèxic, un nazi afamat de "cultura", un lector afamat de Paul Auster, un àvid consumidor d'actes "culturals" que ha d'estar a tot arreu per no perdre's res, un afamat comprador de novetats, un afamat enganxat a internet....És que si ens posem així, resultarà que tothom té fam, ni que sigui de que el deixin em pau o de dormir (com li passa darrerament al meu anti germà Hyde, del qual imito el seu estil en aquestes darreres ratlles, mentre clapa feliç). En fi, que és clar que seguirem utilitzant la fam, ja ho sé, però és que, pensant-hi, em fa mal d'ulls aquesta accepció - com a tu la parauleta "sobreva...." o com a mi la facilitat amb que es bateja a alguns de "friquis" o de prepotents, o com la moda periodística d'adjectivar com a "anunciat" qualsevol dimissió, victòria, derrota, etc., imitant al pobre García Márquez
ResponEliminamatilde, que en hamsun no necessita de pròlegs !! i menys d'un escrivanet de jocs d'atzar !!!
ResponEliminaperò els meus respectes per l'artaud, que vam coincidir en un sopar en que ens menjàrem crus a un afamat d'aquests que parleu que tenia fam de saber què era ser cruspit per un caníbal, i que, per cert, era ben gras, degut a la seva fam de gastronomia
En Hamsun no necessita pròlegs, certament, Hyde, però a mi em calen prologuistes i excuses i que el Pisuerga passi per Valladolid, que no dono a l'abast. I una bona migdiada, també, ja posats.
ResponEliminaAra m'has fet recordar, doctor, que la Nothomb no tolera tres paraules (ho diu el llibre): sofrir, vestit i banyar (aquesta darrera li resulta especialment odiosa en la forma pronominal) i les substitueix per patir, portar roba i prendre un bany. Es veu que li provoquen una mena d'atacs d'ansietat. Cadascú se sap la seva.
ResponEliminaMolt bo això de la Nothomb ! Me l'hauré de llegir. I sí, tots tenim les nostres paraules "fòbiques", si se'n pot dir així. Per exemple, els últims temps a mi m'ha donat per tenir-ne amb "societat" i amb el seu fillet adjectiu "social", paraules de naturalesa comercial, inventades no fas tants anys, i en la que hi hem d'entrar tots, es veu, ens vingui de gust o no, o volguem ser-ne socis o no. I amb una jerarquia que va des des multimilionaris com l'Slim o en Bill Gates fins al darrer mort de fam d'Eritrea (ho sento, Matilde, us haig de fer venir mala consciència cristiana de domund amb el club de lectura, per molt bona que sigui la Nothomb....em permeteu la broma, oi ?)
ResponEliminaMatilde, si et va agradar "El lloro de Flaubert", segurament t'agradarà la "Història del món en deu capítols i mig" i "Amor, etc.". I dels llibres de contes n'hi ha de molt bons a "La mesa limón". Però del que he llegit de Barnes, crec que "El lloro..." és el millor d'ell.
ResponEliminaPerdona, Matilde, m'he equivocat de post....
ResponEliminaQuè m'has d'explicar a mi del Domund, doctor, que de petita volia ser missionera a l'illa de Molokai, la dels leprosos, i he carretejat la puta guardiola un munt d'anys? Per cert, el proper diumenge 23 és el DOmingo MUNDial de las misiones, que d'aquí ve la cosa. Encara som a temps de penedir-nos. Penitenciágite!, doncs. Et permetem la broma.
ResponEliminaI no t'has equivocat de post amb el comentari sobre Barnes, perquè l'ocellot vola per tota la casa. Ara he començat, justament, La mesa limón. És molt bo, el tio.
De tota manera, estaria bé que, malgrat el pròleg del suposadament pelacanyes de l'Auster, els qui no han llegit Fam li reservessin una estoneta, no? Aquesta vindria ser la idea d'avui.
ResponEliminaestà bé, matilde, si aquesta és la idea, benvingut l'Auster
ResponEliminade pas, aquest senyor disfressat d'escriptor original i modern, apte per a fer-la petar en suplements dominicals, ja que no deixarà d'emprenyar escrivint els seus passatemps,que se'l torni a llegir, a Hamsun sencer,á veure si n'apren
per cert, Hamsun és l'autor d'un dels més fabulosos llibres de viatges que he llegit mai : "en el país de los cuentos"....la seva disecció de Dóstoievski, heterodoxa, és boníssima
ah, i ja que el Pisuerga, etc., etc., deixa'm dir "menys auster i més Barnes"...ja sé, ja sé que no tenen res a veure, però m'emprenya que uns escriptorassos com el nostre Julian o David Lodge,hagin d'"apechugar" amb l'etiqueta d'humoristes com si això fos una minusvalia literària al costat d'altres més seriosos, que pel sol fet de caure en gràcia i tenir pose intel.lectual, semblen més bons escriptors, quan, per a mi, és a la inversa
ResponEliminaÉs que si rius molt ningú no se't pren seriosament, Hyde. És així, i no es pot fer ben res al respecte.
ResponElimina