paraula de traductor

Biografia de la fam (o, una vida excèntrica II)

Sense que calgui parlar de complexes arquitectures narratives ni de grans trencaclosques, hi ha una colla d'indicis (referències mútues entre les novel·les, personatges episòdics que després es fan centrals) que fan pensar que la ficció autobiogràfica d'Amélie Nothomb segueix un pla preconcebut. Algú podria dir que no n'hi cal cap, de pla, que és la pròpia vida de l'autora la que proporciona les línies mestres dels seus llibres, però probablement seria pecar d'ingenu. Perquè escriure sempre és triar, i en aquest cas triar quins episodis cal narrar i quina forma és la que més els convé. I per això parlo de «ficció autobiogràfica»: no perquè posi en qüestió la veracitat del que ens explica (Nothomb sempre ha mantingut que tot és rigorosament cert), sinó perquè tot i estar escrites en primera persona per un personatge que es diu com l'autora, les obres autobiogràfiques d'Amélie Nothomb estan concebudes com a novel·les i no com a memòries ni llibres de records.

Però torno al que volia dir. Si, més modestament, pensem en el conjunt de la narrativa autobiogràfica nothombiana com una paret, una paret antiga i feta de pedres una mica irregulars, no tinc cap dubte que la Biografia de la fam en seria l'argamassa. La resta de novel·les serien les pedres o maons: són sòlides i ben definides, tracten períodes molt concrets de la seva vida, sovint lligats a un determinat tema central. I, com els maons que són, encaixen, encara que sigui imperfectament. Metafísica dels tubs descriu els primers tres anys de vida de l'autora i transcorre al Japó. Per tant, encara que la data de publicació digui el contrari, va abans que El sabotatge amorós, situada a la Xina quan l'autora té entre cinc i vuit anys. Estupor i tremolors i Ni d'Eva ni d'Adam encara encaixen millor: descriuen exactament el mateix període (el seu retorn al Japó als 21 anys) però centrant-se en àmbits diferents, una desastrosa experiència laboral en el primer cas i la primera història d'amor mínimament reeixida de la seva vida en el segon. I entre tots aquests maons hi ha la Biografia de la fam, un llibre singular, l'argamassa que omple els espais buits i dóna consistència i unitat a la paret. Des d'un punt de vista purament estructural, Biografia de la fam fa de ciment perquè és l'únic llibre que s'allarga en el temps i perquè entra en contacte amb la resta de novel·les esmentades, sempre evitant de reiterar el que ja ha explicat anteriorment. Però l'argamassa és també conceptual, perquè en aquest llibre Nothomb parla de la fam, de la fam insaciable que l'autora considera l'element decisiu i aglutinador de la seva vida. Una fam que no és només de menges, és clar: «Hi ha cap fam del ventre que no sigui indici d'una fam més generalitzada? Per fam entenc aquesta esgarrifosa mancança de l'ésser en si, el buit turmentador, l'aspiració no tant a la utòpica plenitud com a la simple realitat: allà on no hi ha res, imploro que hi hagi alguna cosa». I, emulant Flaubert, proclama: «La fam sóc jo».

La fam és ella, doncs, i aquesta és la seva biografia. Una biografia que, rere el que pot semblar una simple enumeració de passions, amaga ritmes complexos. D'una banda, la cadència dels quatre passos: descobriment meravellat, fam insaciable, rebuig del món exterior, ocultació. Li passa amb tot: amb el sucre, amb la xocolata, amb l'alcohol, amb l'aigua, amb la lectura. Com si seguís el famosíssim Enivrez-vous de Baudelaire, la Nothomb nena busca sempre el plaer (l'estadi diví), se n'emborratxa i no en té mai prou. El sadollament és impossible, sempre hi ha algú que demana mesura i que fa imprescindible el secret. A aquest ritme principal cal afegir-hi el que es deriva de la itinerància laboral del seu pare, culpable de l'alternança entre els llocs d'èxtasi i els de consternació. Del Japó i de Nova York en gaudeix a cor què vols; són llocs on el plaer és fàcil d'aconseguir. Però aquests períodes de plenitud i embriaguesa van seguits de les respectives davallades: les gàbies, Xina i Bangla Desh. Cada desplaçament la porta a conèixer nous plaers: la fam canvia de forma. Però la Biografia de la fam s'explica encara millor per mitjà del tercer ritme, el més lent i devastador: el biològic. Nothomb, que als tres anys es considerava divina, veu la infància com un moment de plenitud i la creixença com una degradació, com una expulsió del paradís. Mentre és petita té el plaer a l'abast de la mà, cosa que no fa minvar mai la fam però que permet lliurar-se a un gaudi quasi perpetu. Els plaers no li fan cap mal, ni el seu sorprenent alcoholisme infantil ni els excessos amb el sucre. Però la plenitud s'anirà esquerdant de mica en mica: els plaers cada vegada costen més de satisfer, depenen del caprici dels altres i no només del seu. S'acosta l'adolescència, i la narració interior que sempre l'havia acompanyada es transforma en una veu hostil. El cos es rebel·la: creix un pam, li surten els pits (que mira de cremar-se), sent desig per un noi. El seu món es disloca i té fam de cataclisme. I és llavors quan pren la decisió de no tornar a menjar.

Tret de la seva eterna reticència a parlar de sexe, enlloc no es percep tan bé el cantó pudorós d'Amélie Nothomb com quan parla de la seva anorèxia. Un pudor que, venint d'algú que ha escrit un grapat de llibres sobre si mateixa, només es pot qualificar de paradoxal. Arribats a aquest punt, al moment crucial en què decideix desobeir la fam, els capítols es fan breus, el·líptics, el devessall d'anècdotes s'estronca. Nothomb ja ha apuntat indicis de l'odi que sentia pel seu cos, però no s'allarga en consideracions psiquiàtriques ni psicològiques. Però, a diferència de la seva relació infantil amb l'alcohol, va deixant frases doloroses i reveladores. Diu: «Després de dos mesos de dolor, el miracle finalment va produir-se: la fam va desaparèixer i va deixar pas a una alegria torrencial. Havia matat el meu cos. Vaig viure-ho com una victòria espaterrant». I, una mica més avall: «Aquesta manera de viure [...] em mantenia en una era glacial en què els sentiments ja no creixien. Va ser un descans: vaig deixar d'odiar-me». I rebla el clau: «En realitat, em trobava en el paroxisme de la fam: tenia fam de tenir fam».

Però se'n surt. El cos es rebel·la, no es vol rendir. I en algun moment de la recuperació comença a escriure. I l'acte físic de l'escriptura l'ajuda. Ella mateixa estableix una relació reveladora: la mateixa Llei (la majúscula és seva) que la comminava a deixar de menjar la forçava a repassar mentalment cada dia la pel·lícula de la seva vida. Costa no veure-hi el ferment dels llibres futurs, de la ficció autobiogràfica nothombiana. Construïda, ja ho dèiem, amb l'argamassa de la fam.

*

Biografia de la fam va ser la meva tercera traducció professional, i des d'aleshores ençà han passat tantes coses (una trentena de traduccions més, per exemple) que em sembla que ja en fa mitja vida. En aquesta ocasió, com en la «meva» primera Nothomb, Antichrista, vaig comptar amb l'inestimable col·laboració de la Nathalie Barbeta, la francesa bilingüe que tothom voldria tenir al costat quan mira d'avaluar la dubtosa equivalència entre dos girs. La traducció a quatre mans va comportar un munt d'hores de conversa i de discussió apassionant i constructiva (val a dir que en aquella època la meva subsistència no depenia de les traduccions i que em podia permetre una parsimònia que ara em sembla impensable). Rellegida ara, m'alegro de constatar que el criteri general que segueixo no ha variat gaire, tot i que s'ha fet una més sistemàtic i s'ha anat enriquint amb les eines que només l'experiència pot donar.

Títol: Biografia de la fam

Autora: Amélie Nothomb

Editorial: Empúries

Traductors: Ferran Ràfols Gesa i Nathalie Barbeta

Data d'edició: Febrer del 2006

Apunt publicat per Ferran Ràfols Gesa a La màquina de fer llibres l'11 d'octubre de 2011 (abans d'ahir, vaja).