divendres, 6 de juliol del 2012

llibres desesperats

Àgueda, Detectives; Matilde, Rayuela. C'est la même chose.

"...qué lástima que pase el tiempo, ¿verdad?,
qué lastima que nos muramos y que nos hagamos viejos
 y que las cosas buenas se vayan alejando de nosotros  al galope."

Joaquín Font, Clínica de Salud Mental El Reposo, camino del desierto de los Leones, en las afueras de México DF, enero de 1977. Hay una literatura para cuando estás aburrido. Abunda. Hay una literatura para cuando estás calmado. Ésta es la mejor literatura, creo yo. También hay una literatura para cuando estás triste. Y hay una literatura para cuando estás alegre. Hay una literatura para cuando estás ávido de conocimiento. Y hay una literatura para cuando estás desesperado. Esta última es la que quisieron hacer Ulises Lima y Belano. Grave error, como se verá a continuación.
Tomemos, por ejemplo, un lector medio, un tipo tranquilo, culto, de vida más o menos sana, maduro. Un hombre que compra libros y revistas de literatura. Bien, ahí está. Ese hombre puede leer aquello que se escribe para cuando estás sereno, para cuando estás calmado, pero también puede leer cualquier otra clase de literatura, con ojo crítico, sin complicidades absurdas o lamentables, con desapasionamiento. Eso es lo que yo creo. No quiero ofender a nadie.
Ahora tomemos al lector desesperado, aquel a quien presumiblemente va dirigida la literatura de los desesperados. ¿Qué es lo que ven? Primero: se trata de un lector adolescente o de un adulto inmaduro, acobardado, con los nervios a flor de piel. Es el típico pendejo (perdonen la expresión) que se suicidaba después de leer Werther. Segundo: es un lector limitado. ¿Por qué limitado? Elemental, porque no puede leer más que literatura desesperada o para desesperados, tanto monta, monta tanto, un tipo o un engendro incapaz de leerse de un tirón En busca del tiempo perdido, por ejemplo, o La montaña mágica (en mi modesta opinión un paradigma de la literatura tranquila, serena, completa) o, si a eso vamos, Los miserables o Guerra y paz. Creo que he hablado claro, ¿no? Bien, he hablado claro. Así les hablé a ellos, les dije, les advertí, los puse en guardia contra los peligros a que se enfrentaban. Igual que hablarle a una piedra. Otrosí: los lectores desesperados son como la minas de oro de California. ¡Más temprano que tarde se acaban! ¿Por què? ¡Resulta evidente! No se puede vivir desesperado toda una vida, el cuerpo termina doblegándose, el dolor termina haciéndose insoportable, la lucidez se escapa en grandes chorros fríos. El lector desesperado (más aún el lector de poesía desesperado, ése es insoportable, créanme) acaba por desentenderse de los libros, acaba ineluctablemente convirtiéndose en desesperado a secas. ¡O se cura! Y entonces, como parte de su proceso de regeneración, vuelve lentamente, como entre algodones, como bajo una lluvia de píldoras tranquilizantes fundidas, vuelve, digo, a una literatura escrita para lectores serenos, reposados, con la mente bien centrada. A eso se le llama (y si nadie le llama así, yo le llamo así) el paso de la adolescencia a la edad adulta. Y con eso no quiero decir que cuando uno se ha convertido en un lector tranquilo ya no lea libros escritos para desesperados. ¡Claro que los lee! Sobre todo si son buenos o pasables o un amigo se los ha recomendado. Pero en el fondo ¡lo aburren! En el fondo esa literatura amargada, llena de armas blancas y de Mesías ahorcados, no consigue penetrarlo hasta el corazón como sí consigue una página serena, una página meditada, una página ¡técnicamente perfecta! Y yo se los dije. Se los advertí. Les señalé la página técnicamente perfecta. Les avisé de los peligros. ¡No agotar un filón! ¡Humildad! ¡Buscar, perderse en tierras desconocidas! ¡Pero con cordada, con migas de pan o guijarros blancos! Sin embargo yo estaba loco, estaba loco por culpa de mis hijas, por culpa de ellos, por culpa de Laura Damián, y no me hicieron caso.

Roberto Bolaño. Los detectives salvajes. 19a edició. Anagrama, 2011. P. 201-202.

27 comentaris:

  1. Fins el passat novembre em vantava de no haver guanyat mai res en una rifa, tret d'una vegada que em va tocar un xai (viu) en una llumineta de La Guixa, i això, convindreu amb mi, no és un premi, és una putada, així que no compta.
    El cas és que em va tocar (vull creure, per mor de mantenir viva la meva llegenda de dona sense sort, que es tractava d'un concurs arreglat) un exemplar de Los detectives salvajes al blog de l'Skaði, Meta incognita. L'exemplar tenia el seu què: s'havia perdut per Lapònia. Aquí us expliquen com va anar tot.
    Total, que al desembre van arribar els detectius a casa, i allà han estat, morts de fàstic, colgats a la pila, que ja no es pila, que són columnes, per culpa de les lectures obligatòries, d'aquest llegir en compliment del deure, que està molt bé, però que és molt esclau, la veritat.
    I ara que, un cop acabada la temporada del club de lectura torno a la meva condició de lectora lliure, aquí em teniu, en salvatge companyia.

    ResponElimina
  2. Jo també vaig participar en aquell concurs, malgrat intuir que estava apanyat. Bé, la majoria dels concursos ho estan, de manera que no passa res. Trobo que és just que ara ens expliquis la teva lectura, com a mínim per als que ens vam quedar sense premi (serà una forma diferida de rebre'l, una mica). Salut i bon estiu amb lectures atabalades!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No saps com em consolarien les teves sospites, Lluís, si no fos que acabo de guanyar un altre llibre -al Tuiter, ja em diràs tu; totes em ponen-, La liebre con ojos de ámbar, gentilesa d'Acantilado, i ara ja no sé què fer de la meva llegenda. Ja ho pensaré després, que haig de treure el xai a fer el volt. Es diu Gladiator, per cert.

      Elimina
    2. Gladiator, en llatí; no se us acudeixi dir-li Gladieitor, que se li posa fatal i ataca. Cave agnum.

      Elimina
  3. Justament abans d'ahir feia un discurs abrandat a una jove exalumna sobre la necessitat absoluta i peremptòria de llegir els Detectives. Fins i tot vaig gosar dir que el llibre l'ajudaria a albirar un parell de coses sobre si mateixa, però potser em vaig deixar endur per la passió reivindicativa. Va fer cara d'escepticisme, però diria que el llegirà. Ara bé, no és ni de bon tros una recomanació segura: més o menys a la meitat dels que ho intenten desisteixen, sempre a la segona part. La resta en surt (en sortim) fascinats per sempre més. Sovint penso que és un d'aquells llibres que només agrada a qui en algun moment de la seva vida ha volgut ser escriptor. Però no ho sabria dir del cert. Només sé que jo el vaig llegir en tres dies, sense respirar. Després he llegit més Bolaño, i gairebé sempre m'ha agradat, però mai tant com aquí. Coses del realisme visceral.

    Bon estiu!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tinc la virtut d'arribar als autors de culte quan ja comencen a estar en el sac dels sobrevalorats, em temo. I ara li acabo de dir a l'Àgueda, que també és l'Skaði, que ja porto 230 pàgines dels detectius i que adoro l'Amadeo Salvatierra i el Joaquín Font. I si en comptes de 46 anys i mig n'arribo a tenir 17, com quan vaig llegir Rayuela, em trec el carnet de realista visceral immediatament, perquè hi ha llibres que llegits quan s'és un lector desesperat de debò, és a dir, en plena adolescència, tenen prou força com per a canviar-te la vida. Una afirmació temerària, sí, però així són les coses quan es tenen disset anys.

      Elimina
    2. Jo el vaig llegir fa anys, als 28-29, i després n'he rellegit molts fragments, i la sensació que me n'ha quedat és la d'una gana enorme, la mena de gana que et porta a caminar hores i hores sense parar de xerrar de tot el que et tiba fort per dins. Potser sí que els llibres ja no ens afectaran mai més com quan en teníem disset, però n'hi ha que et fan sentir una mica com si els tornessis a tenir i que et recorden que en algun lloc enterrat allà dins, aquell encara ets tu.

      I callo, que adoptar aquest to líric-transcendent i començar a dir tonteries és tot una mateixa cosa.

      Elimina
    3. Pos sí, la lectora tranquil·la (sense ànim d'ofendre'm) torna a lliurar-se a la desesperació! Mola.

      Elimina
    4. ...o la lectora desesperada cavalca de nou.

      Elimina
    5. Això de cavalcar ja ho té, ja, que de seguida sona cotxino.

      Elimina
  4. Bé, si el sorteig estava apanyat no aprofitaré el moment per reclamar, perquè aquest dimecres mateix em va deixar aquest mateix llibre una amiga i el vaig començar a llegir el mateix dia, al metro. Porto llegits la contraportada, la pestanya biogràfica, í dues pàgines i espero no haver-lo deixat. No, segur que no... Avui mateix el reprenc amb l'esperança que sigui un bon moment per llegir Bolaño. I la pila a fer punyetes! Ai calla, que havia començat el Dietari de Gombrowicz! Bé, espero que siguin compatibles. De fet crec que tots els bons llibres i els bons lectors són compatibles, la resta és literatura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El Dietari, també? Anda, doncs jo el vaig començar per culpa d'en Rafel Ràfols, el de la màquina de fer llibres que avui ha fet un parell de comentaris, i el tinc mig abandonat per exigències del servei; però ara em resquitaré de tot.

      Elimina
    2. Em faré un compte que es dirà Ràfols Indignat per respondre aquesta mena de comentaris. Rafel, on s'és vist... Mitja paraula més i invoco els esperits de Gombrowicz i Bolaño i entre tots tres maleïm certa biblioteca osonenca!

      Rafel...

      Perfavort.

      Elimina
    3. Ai, em sap molt greu, Francesc, no tornarà a passar!

      Elimina
    4. perdoneu si us porto la contrària amb tanta eufòria bolañesca, però ja té nassos - per no dir collons - que un autor tan desmanegat i desesperat com ell parli de lectures desesperades...si sant Herralde no s'hagués fixat en ell, seria un sud-americà de tercera...no diré que els "Detectives" - i sobretot "2666" - no siguin molt bones, però tota la resta em semblen aquelles cosetes que escrivíem a l'institut sobre soledats i misèries adolescents, barrejat amb traumes de dictadura pinochetista i obsessió nazi...de debò, no entenc aquesta fixació sobre Bolaño (ho sento, ho havia...apà, bolañistes, ja em podeu apallissar !!)

      Elimina
    5. Fes, home, fes, no te n'estiguis. Les pallisses és un servei que cobrem a part. Visa sí.

      No em puc barallar ni que volgués, Vilardell, que són les meves primeres dues-centes pàgines de Bolaño i no seria seriós, dic jo.

      Elimina
    6. Les pallisses què són, a cops de Bloom o d'Antonio Gala ??

      Elimina
    7. Mariadelapau i Coelho, amic meu. Masoquisme de primera.

      Elimina
  5. Regiraré cel i terra fins que descobreixi el teu nom veritable, pseudoMati, i quan el sàpiga... et diré per un altre nom. Esparvera, eh?

    I, Vilardell, amb una obra mestra n'hi ha prou per justificar un escriptor!

    Apali,

    FERRAN

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt. Però si em vols fer mal de debò, que la frase sigui "No ets tu, Maria Encarnació (posem per cas), sóc jo". Això sí que dol.

      Elimina
    2. Ferran, ara sí que m'has deixat sense resposta ! (i mira que sóc dels que m'agrada dir la darrera paraula, tingui raó o no !) "2666" és una obra mestra, però com que va ser el primer llibre seu que vaig llegir,i els altres em van decebre molt - amb l'excepció d'un terç de "Los detectives salvajes" i alguns contes de "Putas asesinas" -, em va fer l'efecte que no n'hi havia tant ; però reconec que sí, que si més no aquell llibre el justifica !

      Elimina
    3. Doncs ja ho saps, Carmeta, són coses meves, coses que m'han anat canviant per dins... Res a veure amb tu, Carmeta, tu ets tan interessant i divertida i estàs tan guapa com sempre.

      Elimina
    4. Perlamordedéu, Rafel, de tots els noms possibles va i tries el de ma mare analògica! Ara sí que tinc por.

      Elimina
    5. Estic en contacte amb els escriptors morts, Carmiña, ja t'ho he dit. Em va perfecte a l'hora de traduir-los. Que és el que hauria d'estar fent ara mateix, en lloc de respondre més i més comentaris...

      Elimina
    6. Au, va, cap dintre tots, que s'ha acabat l'hora del pati...

      Elimina
  6. i abans que l'FGT ens foti la tabarra, recordem que tal dia com avui de fa 50 anys la palmava William Faulkner, dies després d'haver-se fotut de cap caient del cavall - o això diuen les biografies oficiials -

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, l'Fgt s'ha pillat un micro al feisbuc i no para de bramar allò de
      Tomorrow, and tomorrow, and tomorrow
      Creeps in this petty pace from day to day,
      To the last syllable of recorded time;
      And all our yesterdays have lighted fools
      The way to dusty death. Out, out, brief candle!
      Life’s but a walking shadow, a poor player
      That struts and frets his hour upon the stage
      And then is heard no more: It is a tale
      Told by an idiot, full of sound and fury,
      Signifying nothing.

      ...i amb un sentiment que ho fa!

      Elimina