En un futur hipotètic, un savi nipó investigarà aquest racó de món desertitzat que va ser Catalunya. Haurà après català -que no en va és expert en llengües mortes- i tractarà de saber com érem, com vivíem, com pensàvem i contra qui lluitàvem; descobrirà l'obra de la Isabel-Clara Simó, una alcoiana que ha plantat tenda al Principat -primer a Figueres i més tard a Barcelona-, i dirà: «Ja aleshores, en aquella societat primitiva, hi havia dones escriptores compromeses, que jugaven fort i que jugaven, a més, amb una intel·ligència ben esmolada.»
Comencem per afirmar que, si no hi has discutit, no pots dir que coneixes aquesta escriptora. Una dona que dóna la cara, arreu i sempre, des de la seva condició mai no negada de mare de família, de professora d'institut, de dona que lluita a favor del progrés i que lamenta la servitud política en què viu Catalunya. La trobareu a tots els combats a favor de la dignitat de la dona i a favor de la sobirania del seu país. I la trobareu, sempre, tota sencera, d'una sola peça. (Fins al punt que si creu que Joan de Sagarra, a El Temps, ha ofès la dignitat d'una escriptora amiga, amb qui ha dialogat a la col·lecció «Diàlegs de Barcelona», ella, la Isabel-Clara, es negarà a col·laborar en la publicació, ni que sigui per participar en un debat sobre les publicacions periòdiques en català.)
Abans de parlar de la seva obra, ja publicada, voldria recalcar una característica de la Isabel-Clara Simó: És un esperit obert, sempre a punt d'aprendre, tafaner, àvid, més convençuda de la seva ignorància -allò que encara no sap- que no pas de la seva saviesa.
Fa pocs estius es va dedicar a llegir Shakespeare. I va aprendre molt més anglès. I té una passió sistemàtica pels clàssics. I comparteix la dita d'una altra escriptora, la Marta Pessarrodona, quan recorda «que l'escriure no et faci perdre el llegir». Lectora, a més, no únicament de literatura fantasiosa, sinó també -i sobretot- d'assaig, de llibres científics, de sòlids tractats filosòfics, de reflexions sobre el context mundial. I això es nota en la seva escriptura.
Ignasi Riera «Isabel-Clara Simó o l'escriptura com a compromís». Serra d'Or, núm. 382, octubre 1991. P. 16-18.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada