la doctrina del no-res

«Bernardo Soares, que no és un heterònim sinó una part de Fernando Pessoa, sent que no és ningú.

«Sou os arredores de uma vila que não há, o comentário prolixo a um livro que se não escreveu. Não sou ninguém, ninguém.»

Soc els voltants d'una ciutat que no existeix, el comentari prolix a un llibre que no es va escriure. No sóc ningú, ningú.

És l'angoixa, el buit a l'interior, el «desassossego», l'ànima negra que cau al centre del maelström. «I jo, verdaderament jo, soc el centre que no existeix en això si no és per una geografia de l'abisme; soc el no-res entorn del qual gira aquest moviment.»

Soares habita la seva «noche oscura del alma».

En canvi, que orgullosa que està de no ser ningú, de ser el buit del mig, Emily Dickinson (I'm nobody! Who are you? / Are you — Nobody — too?). O Óssip Mandelstam (que ho treu de Maiakovski) a La quarta prosa: «Dues maneres de veure les coses: per a mi, al tortell, el que compta és el forat. I la massa de la corona? La corona ens la mengem — el forat resta». Els diversos misticismes, que aspiren a buidar, a fer lloc. Al silenci. La doctrina del no-res.

No és, en part, la doctrina de qualsevol art? Buidar-se de soroll, fer lloc perquè s'esdevingui alguna cosa senzilla i essencial, o simplement perquè s'esdevingui el pur lloc, la possibilitat de tot —inclòs el no-res.

Qui seu, seu sobre aquest buit com qui seu sobre un coixí pneumàtic.

És l'espai que la llengua prova d'omplir amb un nom —el nostre primer tatuatge—, amb un verb en primera persona, amb una màscara cridanera i competitiva, pública, judicada constantment, publicitada constantment. Ens la creiem, ens posem drets, de puntetes, pugem a l'escenari que creiem l'univers, ensenyem, publiquem, imposem la fotografia de la nostra amabilitat, la nostra felicitat, la nostra bondat, el nostre talent i el nostre èxit social.

M'hi negaria.

Qui seu, seu sobre el seu propi nom. Ha baixat de l'escenari. Posa el cul sobre el seu nom com si l'hagués acabat de defecar.

Passeja, quiet, pel seu interior (enstasi) i per això és igualment lliure de sortir-ne (èxtasi). Cap a l'univers, per exemple, o cap a l'interior d'una roca foradada, és igual. Cap als cabells plens de sorra d'una nena. Cap al xurro acabat de fregir: l'escalfor del seu interior, no prové de la temperatura que va néixer amb el Big Bang?»

j.l. badal. Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents. :Rata_, 2017. P. 173.

____________

P.S.: Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents ha estat guardonada amb el Premi Crítica Serra d’Or de Novel·la 2018. Aquí, altres fragments que hem anat reproduint n'aquesta santa casa. La sgae m'agarre confessà.