a la biblioteca de pessoa

Aquí trobo els arxivers de la Casa Fernando Pessoa, on m'han convidat a passar una estona a la biblioteca personal de l'estimat poeta. Em donen guants blancs perquè pugui examinar alguns dels seus llibres preferits. Hi ha novel·la policíaca, la poesia completa de William Blake i Walt Whitman, els volums preciosos de Les flors del mal, les Il·luminacions i les rondalles d'Oscar Wilde. Llibres que semblen una finestra més íntima cap a Pessoa que no la pròpia escriptura, perquè tenia molts personatges que escrivien amb noms diferents, però va ser el mateix Pessoa qui va comprar i estimar aquests llibres. Una petita descoberta que em deixa intrigada. L'escriptor desenvolupa personatges independents que viuen la seva pròpia vida i escriuen sota el seu propi nom, no menys de setanta-cinc, cadascun amb barret i abric propis. ¿Com podem saber quin és el Pessoa de debò? La resposta la tenim al davant: en els seus llibres, una biblioteca personal perfectament conservada.

Patti Smith. L'any del mico. Traducció de Martí Sales. Club editor, 2020. P. 114.

pessoa i la coca-cola

La paronomàsia (joc de paraules basat en la juxtaposició de mots parònims, és a dir, paraules que només es diferencien en un fonema —terrassa i terrissa, per exemple—) ha exercit una gran fascinació en escriptors de tots els temps. Però potser el cas més curiós és l'eslògan que va crear el poeta Fernando Pessoa arran de l'arribada de la també paronomàsica Coca-cola a Portugal. Segons explica Ángel Crespo, Pessoa va rebre l'encàrrec d'inventar un lema per fer publicitat de la beguda nord-americana. L'eslògan que es va empescar jugava amb la proximitat dels verbs "estranhar/entranhar". Feia: "Primeiro s'estranha e depois s'entranha". La posada en circulació d'aquesta campanya publicitària va provocar una reacció fulminant del ministre de Sanitat portuguès de l'època —doctor Ricardo Jorge—, el qual va confiscar tots els refrigeradors que havien arribat a Portugal procedents dels Estats Units i va prohibir el consum de Coca-cola per culpa d'aquell joc de paraules. El ministre entenia que si primer feia un gust estrany i després igualment es consumia, el mateix eslògan reconeixia la toxicitat del producte i el seu caràcter d'estupefaent.

Màrius Serra. Verbàlia 2.0: jocs de paraules i esforços de l'enginy literari. Empúries, 2010. P. 483.

la doctrina del no-res

«Bernardo Soares, que no és un heterònim sinó una part de Fernando Pessoa, sent que no és ningú.

«Sou os arredores de uma vila que não há, o comentário prolixo a um livro que se não escreveu. Não sou ninguém, ninguém.»

Soc els voltants d'una ciutat que no existeix, el comentari prolix a un llibre que no es va escriure. No sóc ningú, ningú.

És l'angoixa, el buit a l'interior, el «desassossego», l'ànima negra que cau al centre del maelström. «I jo, verdaderament jo, soc el centre que no existeix en això si no és per una geografia de l'abisme; soc el no-res entorn del qual gira aquest moviment.»

Soares habita la seva «noche oscura del alma».

En canvi, que orgullosa que està de no ser ningú, de ser el buit del mig, Emily Dickinson (I'm nobody! Who are you? / Are you — Nobody — too?). O Óssip Mandelstam (que ho treu de Maiakovski) a La quarta prosa: «Dues maneres de veure les coses: per a mi, al tortell, el que compta és el forat. I la massa de la corona? La corona ens la mengem — el forat resta». Els diversos misticismes, que aspiren a buidar, a fer lloc. Al silenci. La doctrina del no-res.

No és, en part, la doctrina de qualsevol art? Buidar-se de soroll, fer lloc perquè s'esdevingui alguna cosa senzilla i essencial, o simplement perquè s'esdevingui el pur lloc, la possibilitat de tot —inclòs el no-res.

Qui seu, seu sobre aquest buit com qui seu sobre un coixí pneumàtic.

És l'espai que la llengua prova d'omplir amb un nom —el nostre primer tatuatge—, amb un verb en primera persona, amb una màscara cridanera i competitiva, pública, judicada constantment, publicitada constantment. Ens la creiem, ens posem drets, de puntetes, pugem a l'escenari que creiem l'univers, ensenyem, publiquem, imposem la fotografia de la nostra amabilitat, la nostra felicitat, la nostra bondat, el nostre talent i el nostre èxit social.

M'hi negaria.

Qui seu, seu sobre el seu propi nom. Ha baixat de l'escenari. Posa el cul sobre el seu nom com si l'hagués acabat de defecar.

Passeja, quiet, pel seu interior (enstasi) i per això és igualment lliure de sortir-ne (èxtasi). Cap a l'univers, per exemple, o cap a l'interior d'una roca foradada, és igual. Cap als cabells plens de sorra d'una nena. Cap al xurro acabat de fregir: l'escalfor del seu interior, no prové de la temperatura que va néixer amb el Big Bang?»

j.l. badal. Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents. :Rata_, 2017. P. 173.

____________

P.S.: Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents ha estat guardonada amb el Premi Crítica Serra d’Or de Novel·la 2018. Aquí, altres fragments que hem anat reproduint n'aquesta santa casa. La sgae m'agarre confessà.

pessoa i la coca-cola

La paronomàsia (joc de paraules basat en la juxtaposició de mots parònims, és a dir, paraules que només es diferencien en un fonema -terrassa i terrissa, per exemple-) ha exercit una gran fascinació en escriptors de tots els temps. Però potser el cas més curiós és l'eslògan que va crear el poeta Fernando Pessoa arran de l'arribada de la també paronomàsica Coca-cola a Portugal. Segons explica Ángel Crespo, Pessoa va rebre l'encàrrec d'inventar un lema per fer publicitat de la beguda nord-americana. L'eslògan que es va empescar jugava amb la proximitat dels verbs "estranhar/entranhar". Feia: "Primeiro s'estranha e depois s'entranha". La posada en circulació d'aquesta campanya publicitària va provocar una reacció fulminant del ministre de Sanitat portuguès de l'època -doctor Ricardo Jorge-, el qual va confiscar tots els refrigeradors que havien arribat a Portugal procedents dels Estats Units i va prohibir el consum de Coca-cola per culpa d'aquell joc de paraules. El ministre entenia que si primer feia un gust estrany i després igualment es consumia, el mateix eslògan reconeixia la toxicitat del producte i el seu caràcter d'estupefaent.

Màrius Serra. Verbàlia 2.0: jocs de paraules i esforços de l'enginy literari. Empúries, 2010. P. 483.

 _______________________

P.S.: Això va passar pels volts del 1928. El consum de Coca-cola va estar prohibit a Portugal fins el 1974. Sembla que no és una broma. Cas contrari, el burleta viu aquí.

I no seré jo qui esmeni la plana a en Màrius Serra, però a mi em sona força més bé "Primeiro estranha-se e depois entranha-se". Non sei eu.