Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris j.l. badal. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris j.l. badal. Mostrar tots els missatges

dijous, 6 de gener del 2022

l'olor del món


El primer record que tinc d'una biblioteca es situa a la casa del carrer Montcada. Tenia tres o quatre anys. Era un petit moble amb prestatges i dues portes a la part inferior, l'anomenàvem «la biblioteca». M'hi vaig enfilar, m'agradava enfilar-me als arbres. El moble, que se sostenia sobre quatre potes curtes, es va tombar. A dalt de tot hi havia la bola del món del pare (segurament era l'objecte que jo volia atènyer).
Recordo el crit d'algú. El moble caient-me a sobre i jo, que vaig caure dret, provant de sostenir-lo mentre els llibres em plovien damunt.
El pare va acudir corrents, devia cridar alguna cosa. Va sostenir el moble, va salvar el món i em va explicar de sis o set maneres diferents com m'hauria pogut morir.
El món. Els llibres caient a sobre. Grimpar per una biblioteca cap al món i que la mort sigui la que et cau al damunt, etcètera. No té cap interès, un símbol així. Desvirtua el record. El record, amb el temps, que s'ha tornat entranyable: el pare era tan gran. Aquell dia no va ser una metàfora.
Sento la presència pura d'aquella olor. L'olor del món.

j.l. badal. Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents. :Rata_, 2017. P. 173.

dilluns, 28 de gener del 2019

l'aigua és això


La tia de Nabokov (ho explica ell mateix a les memòries), Paixa, mor el 1910. En el moment de la mort diu: «És interessant. Ara ho entenc. Tot és aigua».
Al vell guepard, el príncep Salina, li sobrevé el cansament. Són les dues de la matinada, el ball s'allarga. Busca «un racó tranquil on seure», el troba a la biblioteca. Durant el ball ha passat de la dansa a l'odi, i de l'odi a una compassió infinita. Com es pot odiar aquests «éssers efímers» que corren darrere el raig de llum que els ha estat concedit entre dues tenebres? Com es pot voler mal a qui ha de morir. «No era lícit odiar res que no fos l'eternitat.»
Seu, en el silenci de la biblioteca, «il·luminada i buida». Però s'aixeca. Beu un glop d'aigua d'una gerra que hi ha en una tauleta. «És l'única cosa que val la pena», pensa («com a bon sicilià», afegeix Lampedusa). Torna a seure. Però no s'eixuga els llavis.
M'agrada que no s'eixugui els llavis.

j.l. badal. Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents. :Rata_, 2017. P. 148.


_______________
P.S.: «Fins a aquell moment la irritació acumulada li havia donat energia; ara, amb la distensió, sobrevingué el cansament: s'havien fet les dues. Buscà un racó tranquil per seure, lluny de la gent, estimada i fraterna, sí, però no per això menys avorrida. El trobà a la biblioteca, petita, silenciosa, il·luminada i buida. Tot just s'havia assegut que es tornà a alçar per fer un glop d'aigua de la gerra que hi havia en una tauleta. «És l'única cosa que realment val la pena», pensà com a bon sicilià; i no s'eixugà els llavis.»
Tomasi di Lampedusa. El Gattopardo. Traducció de Pau Vidal. Proa, 2009. P. 303-304.

diumenge, 13 de maig del 2018

la doctrina del no-res


«Bernardo Soares, que no és un heterònim sinó una part de Fernando Pessoa, sent que no és ningú.
«Sou os arredores de uma vila que não há, o comentário prolixo a um livro que se não escreveu. Não sou ninguém, ninguém.»
Soc els voltants d'una ciutat que no existeix, el comentari prolix a un llibre que no es va escriure. No sóc ningú, ningú.
És l'angoixa, el buit a l'interior, el «desassossego», l'ànima negra que cau al centre del maelström. «I jo, verdaderament jo, soc el centre que no existeix en això si no és per una geografia de l'abisme; soc el no-res entorn del qual gira aquest moviment.»
Soares habita la seva «noche oscura del alma».
En canvi, que orgullosa que està de no ser ningú, de ser el buit del mig, Emily Dickinson (I'm nobody! Who are you? / Are you — Nobody — too?). O Óssip Mandelstam (que ho treu de Maiakovski) a La quarta prosa: «Dues maneres de veure les coses: per a mi, al tortell, el que compta és el forat. I la massa de la corona? La corona ens la mengem — el forat resta». Els diversos misticismes, que aspiren a buidar, a fer lloc. Al silenci. La doctrina del no-res.
No és, en part, la doctrina de qualsevol art? Buidar-se de soroll, fer lloc perquè s'esdevingui alguna cosa senzilla i essencial, o simplement perquè s'esdevingui el pur lloc, la possibilitat de tot —inclòs el no-res.
Qui seu, seu sobre aquest buit com qui seu sobre un coixí pneumàtic.
És l'espai que la llengua prova d'omplir amb un nom —el nostre primer tatuatge—, amb un verb en primera persona, amb una màscara cridanera i competitiva, pública, judicada constantment, publicitada constantment. Ens la creiem, ens posem drets, de puntetes, pugem a l'escenari que creiem l'univers, ensenyem, publiquem, imposem la fotografia de la nostra amabilitat, la nostra felicitat, la nostra bondat, el nostre talent i el nostre èxit social.
M'hi negaria.
Qui seu, seu sobre el seu propi nom. Ha baixat de l'escenari. Posa el cul sobre el seu nom com si l'hagués acabat de defecar.
Passeja, quiet, pel seu interior (enstasi) i per això és igualment lliure de sortir-ne (èxtasi). Cap a l'univers, per exemple, o cap a l'interior d'una roca foradada, és igual. Cap als cabells plens de sorra d'una nena. Cap al xurro acabat de fregir: l'escalfor del seu interior, no prové de la temperatura que va néixer amb el Big Bang?»

j.l. badal. Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents. :Rata_, 2017. P. 173.

____________
P.S.: Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents ha estat guardonada amb el Premi Crítica Serra d’Or de Novel·la 2018. Aquí, altres fragments que hem anat reproduint n'aquesta santa casa. La sgae m'agarre confessà.