el mite del jardí desolat

Donnafugata ja era a tocar, amb el seu palau, els seus brolladors d'aigua i els records dels seus avantpassats sants, amb la impressió que sempre feia de la perennitat de la infantesa... 

Tomasi di Lampedusa. El Gattopardo. Traducció de Pau Vidal. Proa, 2009. P. 102.

«Hi havia una vegada un jardí on algú era aproximadament feliç. Ha passat el temps i aquest algú retorna al vell jardí i el troba desolat, destruït. En la contemplació de les restes del jardí perdut, aquest algú —l'escriptor— evoca i enyora l'espai i el temps de la felicitat, però també lamenta i plora allò que ha dut a la destrucció del vell jardí. De vegades, simplement el pas del temps. Més sovint, una tragèdia personal o col·lectiva que no tan sols ha comportat l'abandonament de l'escenari de la felicitat, sinó que sobretot ha comportat la mort dels qui hi acompanyaven l'escriptor que ho evoca. El retorn al jardí desolat és l'expressió de la nostàlgia del temps perdut, però també el lament, l'elegia, fins i tot la protesta, per la tempesta que l'ha destruït i que l'ha buidat de les persones que s'estimava.

Aquesta sinopsi és el guió bàsic de moltes de les obres cabdals de la literatura europea del segle XX. De vegades el jardí no és un jardí: és una plaça, un paisatge, una casa, un pati...Sempre un espai físic, vinculat a un temps i a la memòria d'unes persones desaparegudes. Així, el cicle de la felicitat, la destrucció i l'evocació és l'esquema narratiu de moltes novel·les, de molts contes i fins i tot de molts poemes significatius en les diverses literatures del vell continent al llarg d'un segle, el XX, que ha estat ric i dens en tempestes destructores. Si entre totes aquestes obres, n'hagués d'escollir una d'especialment clara i emblemàtica, seria El jardí dels Finzi-Contini, de Giorgio Bassani, potser la més celebrada de les narracions de La novel·la de Ferrara, el gran corpus narratiu de l'escriptor italià. Però en un cert sentit, tota La novel·la de Ferrara participa d'aquest mite i d'aquest esquema.

[...] Com a la Bíblia, tot comença doncs en el jardí primigeni, en el jardí d'abans de la caiguda. En el Paradís de la infantesa, que ens passarem tota la vida enyorant.

[...] Lampedusa, d'una vella aristocràcia vinguda a menys i que veu l'ascensió social d'uns nous rics sicilians —per exemple, la família Florio— que tenen els diners, que connecten amb la modernitat, però que no participen plenament del mateix origen social, s'inventa un príncep de Salina que és la versió mitificada, arrodonida i millorada dels seus avantpassats més directes, de la mateixa manera que els temps del príncep de Salina són la versió millorada, arrodonida i mitificada dels temps de la pròpia infantesa. El jardí perdut és molt enrere en el temps i la tempesta que l'està destruint gairebé va començar amb el Risorgimento, amb el desembarcament de Garibaldi, amb la unitat italiana entesa com a versió importada i forçada a Sicília de la revolució burgesa.

Els sicilians, molts sicilians  —recordo en aquest sentit una conversa amb Leonardo Sciascia que vaig tenir a Palerm— pensen que El guepard és un invent absolut, que no ha existit mai el príncep de Salina ni res que se li assembli. A l'hora de retratar la vella noblesa siciliana, prefereixen remetre's a Il vicerè, de Federico De Roberto, una novel·la de menor transcendència fora de l'illa però que els sembla molt més realista. Fins i tot consideren que la pel·lícula de Visconti que tant va contribuir a popularitzar El guepard és en el fons una pel·lícula nòrdica, escrita amb una idea de l'aristocràcia, del luxe i de les relacions socials més pròpia del nord d'Itàlia que no pas del sud, més viscontiniana que lampedusiana. Però la novel·la va triomfar i curiosament qui la va fer emergir i li va donar suport va ser Giorgio Bassani, l'autor d'El jardí dels Finzi-Contini tantes vegades esmentada. Va triomfar més a la Itàlia peninsular que a Sicília. En part també perquè la va fer seva en alguna fase la crítica marxista, que va celebrar la caricatura de la burgesia que s'hi feia, en una curiosa pinça històrica i social: en nom del proletariat, abans l'aristocràcia que la burgesia. Es podria dir que El guepard és una novel·la marxista conservadora: està escrita en clau de lluita de classes, però dins d'aquesta lluita va a favor de l'aristocràcia.»

Vicenç Villatoro. «El mite del jardí desolat, un tractament literari de les catàstrofes del segle XX». Revista de Catalunya. Núm. 242, setembre 2008.

________________
P.S.: Acabo de trobar això i no me n'he pogut estar. Crec que ve a tomb.

Iehuda Amikhai. Poemes de cos i d’ànima. Traducció de Manuel Forcano. Adesiara.
Font: Alfred Mondria.