lectors professionals

NÚRIA JUANICO
De professió, jutge de llibres
Ara llegim
18|1|2019

Són un dels engranatges fonamentals de la maquinària editorial i, malgrat tot, la seva figura és pràcticament invisible. Els lectors editorials analitzen i jutgen els manuscrits que arriben als segells buscant algú que els publiqui. El seu veredicte marca el destí de centenars de novel·les cada any, que veuran la llum o quedaran descartades en funció de l’informe d’aquests lectors professionals. Si bé la fórmula per detectar un èxit i rebutjar un fracàs no és infal·lible, els informadors literaris tenen els ulls entrenats per separar el gra de la palla i per pescar les veus narratives més prometedores.

CLAUS PER PASSAR L’EXAMEN
Els lectors valoren la qualitat dels textos i si s’ajusten al segell

“Llegeixo entre dos i tres manuscrits per setmana i sempre els acabo, encara que siguin molt dolents”, explica Elena Aranda, que és lectora editorial del Grup 62 i d’una agència literària. Amb prop de deu anys d’experiència, Aranda fa temps que ha après com detectar un bon llibre. “Em fixo en els diàlegs, el ritme, la veu narrativa, els personatges i si l’estructura és clara o no. També en quins referents té cada text i si s’hi ajusten”, diu la lectora. A ella, com a la majoria d’informadors, li arriben textos que han passat per un primer filtre, ja sigui el mateix editor o bé l’encarregat de gestionar la bústia de manuscrits. La tasca dels lectors consisteix en fer-ne un examen precís per decidir si s’haurien de publicar o no. Per determinar-ho, no només han d’esbrinar si es tracta d’una bona obra literària, sinó també si encaixa amb el catàleg del segell en qüestió. “A vegades un llibre no m’agrada però sé que pot convenir a l’editorial, o al revés. Les conclusions de l’informe han de tenir en compte el catàleg del segell per al qual treballes”, assenyala Abel Ramon, que fa informes per a L’Altra Editorial i per al Grup 62. Gonzalo Torné, que ha treballat com a lector editorial per a Anagrama i Salamandra, subratlla que aquesta feina “es basa en la confiança i en la confidència” i que, a l’hora d’avaluar un text, la clau és fixar-se “en l’editor al qual va dirigit, que és la personificació del seu segell”.

BONS I/O COMERCIALS
Els informes busquen públic i avaluen riscos

El terror dels lectors editorials és universal: que passi per les seves mans una obra mestra i no siguin capaços de detectar-la. El cas de Harry Potter, que va ser descartada per més de deu editorials abans d’arribar a les llibreries, va marcar un precedent. “En general els textos no són Harry Potter, són més dubtosos”, assenyala Ramon. Tot i que habitualment llegeixen els manuscrits de dalt a baix, no necessiten arribar al final per saber si faran un informe a favor o en contra del llibre. “Si un llibre és dolent, ho pots saber amb una o dues pàgines. Però si és adequat per al segell no ho saps fins a l’última pàgina”, afirma Torné.

A més de detectar la qualitat literària, els lectors no poden desentendre’s de la viabilitat del llibre. “Hem de pensar si hi ha un públic objectiu més enllà dels propis gustos. Quan fas un informe a favor has d’argumentar per què i buscar el públic”, assenyala Joan Todó, que ha treballat com a lector editorial per a Godall Edicions i per Anagrama. “Fem una valoració literària i, alhora, una valoració comercial. Aquesta última no es pot obviar, perquè els editors també necessiten aquests llibres”, indica Aranda, que afegeix que és indispensable “fer una lectura objectiva”. És per això que, quan un lector editorial comença, el segell sol proporcionar-li un manual i diversos informes d’exemple perquè li serveixin de guia.

PRECARIS I INVISIBLES
Sobreviure només amb les lectures editorials és impossible

Tots estan formats en literatura i els apassionen els llibres, però cap d’ells pot viure només de les lectures editorials. La precarietat afecta la professió fins al punt que els lectors la conceben com una feina addicional i no creuen que puguin viure mai només dels informes. “És impossible dedicar-s’hi a temps complet”, lamenta Ramon, que fa més de quinze anys que s’hi dedica i ho combina amb una feina com a docent.

La poca visibilitat dels lectors professionals fora del sector editorial tampoc ajuda a posar-hi remei. “Som freelances, treballem des de casa i tenim un perfil baix”, diu Aranda. Ramon compara aquesta situació amb la dels correctors editorials, que “també són molt invisibles”. La poca presència pública dels lectors també és fruit, segons Torné, del “seu caràcter confidencial i de mitjancer”. Però des del seu punt de vista la visibilitat és qüestionable. “No crec que sigui sempre un avantatge; se m’hauria omplert el correu electrònic de propostes -adverteix Torné-. Els lectors també són invisibles perquè, en la cadena tròfica de l’edició, l’informant ocupa un graó simbòlic inferior. És una tonteria, però sempre m’he sentit un conseller sofisticadíssim”.

Potser per la passió literària, en alguns lectors es dona la curiosa confluència que, en paral·lel, són escriptors -i tenen els seus propis informadors editorials-. Torné ha publicat tres novel·les i Todó és autor de sis llibres. “La lectura de manuscrits és una escola fantàstica per escriure novel·les -diu Torné-. L’escriptura de l’informe permet donar molta via lliure a l’estil, i la lectura de mals llibres és fonamental per formar-se un mapa d’estratègies desafortunades, de camins que no s’han de seguir”. Todó, que ja no fa informes de lectura però és crític literari, creu que els judicis d’una feina i de l’altra no són equiparables. “El crític llança una opinió pública amb un marge d’error. Amb els informes tens més responsabilitat, però és un text que es mantindrà confidencial. Són terrenys de joc diferents”, assegura. La confidencialitat dels informadors és inviolable, treballin amb textos d’escriptors anònims o coneguts. “A vegades em toca llegir llibres de personatges mediàtics, tot i que molts cops no sé qui són els autors”, diu Aranda.

UNA PORTA EDITORIAL DIFÍCIL
Els lectors rebutgen entre un 40% i un 60% dels manuscrits

L’aparició de l’autoedició no ha fet disminuir l’enviament de manuscrits a les editorials, més aviat al contrari. “Els segells en reben molts, perquè hi ha molts escriptors novells”, assegura Ramon. Aranda afegeix que als lectors se’ls deriven “un 10% del total de manuscrits rebuts”. A Edicions 62, per exemple, hi arriben més de 150 manuscrits cada any per via directa i prop de 200 a través dels premis, que tenen els seus informadors particulars. Todó va ser-ne una temporada i diu que “era molt més desagraït”. Els percentatges d’aprovació entre una via i l’altra són significativament diferents. Torné, que al llarg de deu anys s’ha encarregat del filtre de diversos premis literaris, calcula que es descartaven un 99% dels originals. “El sant patró dels lectors editorials, T.S. Eliot, ja ho va deixar molt clar: «La meva feina consisteix en fer que es publiquin el menor nombre de llibres possible»”, diu Torné.

Entre els lectors editorials el percentatge de rebutjos no és tan dràstic: parlen d’entre un 60% i un 40% de llibres que passen el filtre. “Al principi tendia més a aprovar-los tots. Vaig haver d’aprendre a frenar i a buscar-los més les pessigolles”, afirma Todó, que ha fet informes d’assaig i de poesia. Al cap i a la fi, l’última paraula és sempre de l’editor, i la bústia de manuscrits és una porta estreta per entrar al món literari. Per als escriptors primerencs, Torné rescata un dels consells que donava l’editor de Penguin Random House Mondadori Claudio López Lamadrid, que va morir la setmana passada. “Busca’t un padrí -diu Torné-. No té res a veure amb els endolls. Si el llibre és dolent tampoc te’l publicaran. Però la lectura mai és objectiva, i si has seduït un lector que l’editor aprecia et serà més senzill seduir-lo també a ell”.

LLIBRES QUE VAN REBRE UN BON INFORME

‘Els homes que no estimaven les dones’ Per les mans de Gonzalo Torné va passar un dels grans hits de la novel·la negra nòrdica abans que fos un bestseller a l’Estat, Els homes que no estimaven les dones. Entre els llibres examinats, Torné també recorda amb especial il·lusió la novel·la sobre el desencant Vidas perfectas, d’Antonio J. Rodríguez.

‘El safareig dels morts’ Elena Aranda té un ampli ventall de títols publicats que, abans, han format part dels seus informes. Un és El safareig dels morts, debut de Marta Banús. Per les mans d’Aranda també han passat Los niños del mañana, de Lóan Poulet Fernández, i El que susurra, de Malenka Ramos.

‘Llum’ Després de llegir la història d’amor de Llum, Abel Ramon va tenir claríssim que s’havia de publicar. “Vaig fer-ne un informe molt positiu”, diu satisfet. Ramon també va ser un gran defensor de les obres de Maggie O’Farrell, de la qual L’Altra ha publicat Aquest deu ser el lloc i La mà que prenia la meva.

‘Ropa, música, chicos’ “És un llibre molt divertit, sorprenent i ben escrit”, diu Joan Todó de Ropa, música, chicos, de Viv Albertine. Todó va descobrir aquesta autora a través del manuscrit de l’obra, unes memòries sobre la seva trajectòria com a guitarrista de grups com els Sex Pistols i The Clash.