el cenacle dels hermeneutes

«la teva lectura és la bona.
Tu, Ull de la Providència, executes la partitura del text.»

Josep Pedrals. Els límits del Quim Porta. 

«El conte d'en Pedrals 

Heus ací que, una vegada, una colla de lectors minuciosos van convertir la seva obsessió en una qüestió comuna. Van dedicar-se a profunditzar en l'anàlisi dels textos de manera compartida per no perdre'n ni un detall i van constituir-se com a grup de treball sota el nom de «Cenacle dels hermeneutes».

Van passar una primera època examinant i investigant textos escollits paràgraf per paràgraf, ratlla per ratlla, paraula per paraula, caràcter per caràcter. Bo i seguint el lema fundacional, que deia «Més hi veuen quatre ulls que no pas dos», comparaven les notes d'uns i altres i semblava que, d'aquesta manera, la dissecció dels escrits arribava al seu límit. Amb les remarques i la memòria col·lectives arribaven a desxifrar totes les referències, els tributs, les al·legories...

Però alguns d'ells no acabaven de quedar satisfets amb aquelles perquisicions i les seves ànimes se sentien frenades per alguna inexplicable barrera textual. Les ciències ecdòtica i paleogràfica els obrien universos, però no tenien pas l'afany de trobar el camí històric de les errates en el text o de cerciorar-se de la fidelitat a l'original, sinó que creien que hi havia unes condicions invisibles que influïen en la lectura de cada exemplar particular de cada text i els interessava la seva sensació concreta com a lectors d'un full concret.

Fou així que començaren a compartir sempre una mateixa còpia del que llegien i n'observaven els esborralls i els plecs, el tacte, l'olor, la manera com cada lletra havia quedat estampada...

Certs membres del Cenacle —adeptes als epítoms i als llibres amb sants— van trobar que tanta poligrafia i tant anar a la collonèsima els convertia en adoradors talossos d'un tros de paper, i amb certa agror biblioclasta, van abandonar l'esbart.

La dimissió va fer encastellar-se més els qui quedaren al club, que, blasmant l'abúlia en les inquietuds, la maquinal i escleròtica sistemàtica de treball o la inconstància de tastaolletes dels pixatinters fugats, van fer el pas següent en el recaceig, buscant ronya al cove: van començar a llegir en els extrems de l'espectre visible.

De primer, amb una làmpada de Wood, van anar a sotjar cap a l'ultraviolat, cap a les longituds d'ona més curtes de 390 nanòmetres, i, gràcies a la fluorescència dels materials, van distingir afegits, capes de vernís i encerats.

Tot seguit, van contemplar més enllà dels 750 nanòmetres, endinsant-se en el món de la reflectografia infraroja. Com que el fons blanc del paper reflectia la radiació, obtenien negatius dels materials absorbents (la mina del llapis, el carbonet...) que s'hi haurien emprat per fer esbossos de text, il·lustracionetes, gargots...

       Croquis, esborranys...

                   Sinòpies, pentimenti...

Llegien cada document des de la literalitat del palimpsest: tractaven tota peça editada com si fos un còdex raspat i reescrit, i descodificaven textos i subtextos i contextos i pretextos. Identificaven, descrivien i seqüenciaven cada una de les unitats estratificades i després les correlacionaven per poder interpretar-ne tots els aspectes.

Un d'ells, captivat per aquella estranya pinacoteca que s'obria com un retaule per sota, per sobre i per dins dels impresos, va albirar-hi una nova terra de conreu guanyada a la invisibilitat (oh, pòlder papiraci!), i va sentir que calia utilitzar totes aquelles capes en l'obra d'art, que calia plantejar la creació del full i el text conjuntament, com una narrativa composta entre tots els estrats.

Ho va compartir amb els altres membres de la penya i aquests —conscients que tota redacció era palimpsest, que tota cal·ligrafia era reescriptura (nihil novum sub sole)— van resoldre que, des de la nova saviesa que havien assolit en trobant les vetes ocultes de lectura, eren els designats per la natura per crear una nova manera d'aprofitar creativament aquests espais descoberts entre la tinta i la làmina.

A partir de llavors, la divisa fou una cita del llibre del Gènesi: «Creixeu i multipliqueu-vos!». Ja no serien només sondejadors dels misteris celats en textos d'altri, sentinelles de secrets, sinó que es parangonarien amb tots aquells factors que influïen en els plecs que estudiaven, actuarien sobre la pàgina com l'oxidació i com l'àcid, com els fongs i els bacteris, com els corcs i els peixets de plata. Treballarien l'escrit com els recicladors, com els censors, com els raspadors, com els criptògrafs.

N'hi va haver un que, cagant prim, va decidir d'actuar sobre la primera capa llegible, el text patent, amb la mateixa mentalitat recargolada amb què embaldragaven la blancor de la fulla i, després de compondre i descompondre, de girar i regirar l'aparat expressiu de la llengua, s'investí amb el títol de Tropologista Reduplicador.

El seu treball en la complexíssima creació arquitectònica de franges de franges de lectura — que fou, finalment, la dedicació exclusiva del «Cenacle dels hermeneutes»—  era crear una desviació doble dels sentits dels discurs, crear un llenguatge figurat del llenguatge figurat: multiplicar les figures retòriques en si mateixes.

Era espectacular veure com construïa metàfores de segon grau com construïa metàfores (metàfores de les metàfores) amb la manya del més primmirat tallista:

«Quan obro un volum tancat
se'n desborda un riu de pàgines
que m'ensagna amb l'hemorràgia
del seu cabal desfermat.»

El seu estil boursouflé, que vestia d'arrogància la primera capa de l'estratificació creada, servia per evidenciar la lúdica d'aquelles falsificacions, palesava el placebo. L'art dels trops redoblats era l'esquer que feia que el llegent comencés a pensar, a imaginar, a sospitar les possibilitats escondides.

Aquests textos s'establiren com el regulador de les altres feines del Cenacle, que eren, bàsicament, les de preparar-los un rerefons, una biografia tàctil, olfactiva, auditiva, visual i quasi invisible en el paper.

Per consegüent, el Tropologista Reduplicador, ensuperbit per la dignitat de portar la batuta, va agafar aires de tragediògraf ordial i fums d'aede preclar i anava de guais amb les seves cabrioles enunciatives.

És cert que, després d'assolir (hurra!) unes ultrarelacionals sinècdoques de les sinècdoques, unes fantàstiques prosopopeies de les prosopopeies o, fins i tot, uns redundantíssims pleonasmes dels pleonasmes, se'n jactava tant, que tractava els seus consocis amb despotisme.

Alguns acceptaren amb el cap baix l'obligada pauta discipular que els marcava, però n'hi va haver un que, cansat de jeremiades, va plantar-se i li va contestar les insolències amb una mostra virulenta del seu propi repertori retòric: va tallar-li bruscament el fil del discurs.

I així fou com el Tropologista Reduplicador, per culpa de la reticència de la reticència,»

Josep Pedrals. Els límits del Quim Porta. LaBreu, 2018. P. 435-440.

El flamant Premi Ciutat de Barcelona 2018, que es diu.

· Pedrals converteix la paraula en ambrosia. Adrià Pujol. La llança. 4|9|2018.

· L’ambició sense límits de Josep Pedrals. Jordi Nopca. Arallegim 12|9|2018.

· L’«Apotropaica» fa que pensis. Gerard Cisneros. La lectora. 11|12|2018.

· Pedralsiana. Xavier Aliaga. El temps. 3|2|2019.