 |
| Players, Don Delillo |
 |
| Suttree, Cormac McCarthy |
 |
| Borges: A life, Edwin Williamson |
 |
| Rabbit, run, John Updike |
El Harry Ransom Center de la University of Texas va adquirir, l'any 2009 (crec), l'arxiu de David Foster Wallace. Manuscrits, correspondència, apunts de classe...i vora tres-cents llibres de la seva biblioteca, farcits d'anotacions.
Hay novelas que no solo piden a gritos eso que llamamos «interpretaciones críticas», sino que intentan activamente ayudar a dirigirlas. Probablemente sea un fenómeno comparable a esas piezas de música que simultáneamente exigen y definen los movimientos del oyente, como por ejemplo los valses. A menudo, también, las novelas que dirigen sus propias lecturas críticas se ocupan a nivel temático de lo que podemos considerar cuestiones elevadas o intelectuales: asuntos propios del arte, la ingeniería, la literatura de la Antigüedad, la filosofía, etcétera. Se trata de novelas que abren para sí mismas un intersticio entre la ficción a secas y una especie de extraña y cerebral roman à clef. Cuando no lo consiguen son bastante espantosas. Pero cuando sí lo consiguen, tal como yo afirmo que lo consigue La amante de Wittgenstein, de David Markson, ejercen la función tan crucial como efímera de recordarnos la capacidad ilimitada que tiene la ficción para alcanzarnos y conmovernos, para hacer que las cabezas palpiten como corazones, y para santificar los matrimonios entre el raciocinio y la emoción, entre la abstracción y la vida vivida, entre la búsqueda de una verdad trascendente y el agobio de las tareas diarias, matrimonios que, en nuestra feliz época de oclusión técnica y marketing de entretenimiento, cada vez da más la impresión de que solo se pueden consumar en la imaginación. Entre los libros que yo suelo asociar con este fenómeno de INTERPRÉTENME se cuentan algunos como Cándido, Cosmos, de Witold Gombrowicz, El juego de los abalorios, de Hesse, La náusea, de Sartre, o El extranjero, de Camus. Se trata de cinco obras geniales de una clase muy concreta: las que proclaman su genialidad a gritos.
David Foster Wallace. «La plenitud vacía: La amante de Wittgenstein, de David Markson». En cuerpo y en lo otro. Traducció de Javier Calvo. Mondadori, 2013. P. 82.
«Al principi, quan comences a escriure ficció, ho fas per divertir-te. No esperes que ho llegeixi ningú. Escrius gairebé per fer-te una palla. Per fer possibles les teves fantasies i els teus raonaments desviats i per transformar les parts de tu que no t'agraden. I funciona; és divertidíssim. Després, si tens sort i sembla que a la gent li agrada el que fas, i aconsegueixes que et paguin per fer-ho i veus les teves coses en tipografia professional, relligades, recobertes de frases promocionals i fins i tot (una vegada) llegides al metro de bon matí per una noia guapa que ni tan sols coneixes, tot plegat encara es fa més divertit. Durant un temps. Després les coses es van fent més complicades i més confuses, per no parlar de la por. Ara comences a sentir que escrius per als altres, o almenys això esperes. Ja no escrius només per fer-te una palla, cosa que —com que les masturbacions, siguin de la mena que siguin, són sempre solitàries i superficials— segurament és bona. Però què reemplaça el motiu onanista? Has descobert que t'agrada molt que a la gent li agradi el que escrius, i t'adones que tens moltes ganes que a la gent li agradin les coses noves que estàs fent. El fet de divertir-te personalment comença a quedar substituït per la voluntat d'agradar, que hi hagi gent guapa que no coneixes a qui li agrada el que fas i que t'admiren i que creuen que ets un bon escriptor. L'onanisme cedeix pas a l'intent de seducció, com a motiu. Ara bé, els intents de seducció volen molta feina, i la gràcia que té queda compensada per una por espantosa del rebuig. L'ego, sigui el que sigui, ha començat a formar part del joc. O potser és més exacte parlar de «vanitat». Perquè t'adones que ara una gran part del que escrius s'ha convertit bàsicament en una exhibició, en intentar que la gent cregui que ets bo. És comprensible. Arrisques una bona part del que ets, ara, quan escrius; t'hi jugues la vanitat. Descobreixes un detall delicat sobre l'escriptura literària: per poder-ho fer cal una certa quantitat de vanitat, però per sobre d'aquest llindar, tota vanitat és letal. En aquest moment, més del noranta per cent del que fas està motivat i modelat per una necessitat aclaparadora d'agradar. El resultat és una literatura de merda. I la merda ha d'anar a la paperera, no tant per cap mena d'integritat artística com pel simple fet que les obres merdoses faran que deixis d'agradar. En aquest punt de l'evolució del teu passar-t'ho bé com a escriptor, el que sempre t'havia motivat a escriure és el mateix que ara et fa llençar el que escrius a la paperera. És una paradoxa i una mena de dilema irresoluble que et pot deixar encallat durant mesos o anys, durant els quals somicaràs i carrisquejaràs de dents i maleiràs la teva mala sort i et preguntaràs amargament què se'n deu haver fet d'aquella sensació tan divertida.
La cosa més intel·ligent que es pot dir, em penso, és que la manera de sortir del dilema és d'alguna manera esforçar-te per tornar a la motivació original: passar-t'ho bé. I, si pots recuperar aquella gràcia, descobreixes que el dilema espantosament desafortunat que has experimentat durant el teu període de vanitat de fet ha sigut un cop de sort. Perquè la manera de passar-t'ho bé que recuperes està transfigurada per l'experiència desagradable de la vanitat i la por, una experiència que ara et deleixes tant per evitar que el que redescobreixes és una manera més plena i més generosa de passar-t'ho bé. Té alguna cosa a veure amb la feina com a joc. O amb el descobriment que la diversió disciplinada és més divertida que no pas la impulsiva o hedonista. O amb el fet d'adonar-te que no totes les paradoxes han de ser paralitzadores. Sota la nova administració d'aquesta idea de divertir-te, l'escriptura de ficció es converteix en una manera d'anar molt endins de tu mateix i d'il·luminar precisament allò que no vols veure ni deixar veure a ningú, i resulta que aquesta mena de coses són (paradoxalment) exactament les que escriptors i lectors comparteixen i senten, i a les quals responen. La ficció es converteix en una manera estranya de consentir-te i dir la veritat en comptes d'una manera de fugir de tu o presentar-te d'una manera que et farà especialment apreciat. És un procés complicat, confús i que fa por, i també implica molta feina, però resulta que és la millor manera de divertir-te que hi ha.
El fet que ara puguis continuar divertint-te amb l'escriptura només enfrontant-te a les mateixes parts gens divertides de tu que et van fer començar a escriure per fugir-ne o per dissimular-les és una altra paradoxa, però en aquest cas no t'aboca a cap dilema. Si una cosa és, és un do, una mena de miracle, comparat amb el qual la recompensa de l'afecte dels desconeguts és com una mena de pols, de borra.»
David Foster Wallace. «La gràcia que té» A: He ballat (breument) la conga: antologia d'articles. Selecció, pròleg i traducció de Ferran Ràfols Gesa. Periscopi, 2019.
«Al principi, quan comences a escriure ficció, ho fas per divertir-te. No esperes que ho llegeixi ningú. Escrius gairebé per fer-te una palla. Per fer possibles les teves fantasies i els teus raonaments desviats i per transformar les parts de tu que no t'agraden. I funciona; és divertidíssim. Després, si tens sort i sembla que a la gent li agrada el que fas, i aconsegueixes que et paguin per fer-ho i veus les teves coses en tipografia professional, relligades, recobertes de frases promocionals i fins i tot (una vegada) llegides al metro de bon matí per una noia guapa que ni tan sols coneixes, tot plegat encara es fa més divertit. Durant un temps. Després les coses es van fent més complicades i més confuses, per no parlar de la por. Ara comences a sentir que escrius per als altres, o almenys això esperes. Ja no escrius només per fer-te una palla, cosa que —com que les masturbacions, siguin de la mena que siguin, són sempre solitàries i superficials— segurament és bona. Però què reemplaça el motiu onanista? Has descobert que t'agrada molt que a la gent li agradi el que escrius, i t'adones que tens moltes ganes que a la gent li agradin les coses noves que estàs fent. El fet de divertir-te personalment comença a quedar substituït per la voluntat d'agradar, que hi hagi gent guapa que no coneixes a qui li agrada el que fas i que t'admiren i que creuen que ets un bon escriptor. L'onanisme cedeix pas a l'intent de seducció, com a motiu. Ara bé, els intents de seducció volen molta feina, i la gràcia que té queda compensada per una por espantosa del rebuig. L'ego, sigui el que sigui, ha començat a formar part del joc. O potser és més exacte parlar de «vanitat». Perquè t'adones que ara una gran part del que escrius s'ha convertit bàsicament en una exhibició, en intentar que la gent cregui que ets bo. És comprensible. Arrisques una bona part del que ets, ara, quan escrius; t'hi jugues la vanitat. Descobreixes un detall delicat sobre l'escriptura literària: per poder-ho fer cal una certa quantitat de vanitat, però per sobre d'aquest llindar, tota vanitat és letal. En aquest moment, més del noranta per cent del que fas està motivat i modelat per una necessitat aclaparadora d'agradar. El resultat és una literatura de merda. I la merda ha d'anar a la paperera, no tant per cap mena d'integritat artística com pel simple fet que les obres merdoses faran que deixis d'agradar. En aquest punt de l'evolució del teu passar-t'ho bé com a escriptor, el que sempre t'havia motivat a escriure és el mateix que ara et fa llençar el que escrius a la paperera. És una paradoxa i una mena de dilema irresoluble que et pot deixar encallat durant mesos o anys, durant els quals somicaràs i carrisquejaràs de dents i maleiràs la teva mala sort i et preguntaràs amargament què se'n deu haver fet d'aquella sensació tan divertida.
La cosa més intel·ligent que es pot dir, em penso, és que la manera de sortir del dilema és d'alguna manera esforçar-te per tornar a la motivació original: passar-t'ho bé. I, si pots recuperar aquella gràcia, descobreixes que el dilema espantosament desafortunat que has experimentat durant el teu període de vanitat de fet ha sigut un cop de sort. Perquè la manera de passar-t'ho bé que recuperes està transfigurada per l'experiència desagradable de la vanitat i la por, una experiència que ara et deleixes tant per evitar que el que redescobreixes és una manera més plena i més generosa de passar-t'ho bé. Té alguna cosa a veure amb la feina com a joc. O amb el descobriment que la diversió disciplinada és més divertida que no pas la impulsiva o hedonista. O amb el fet d'adonar-te que no totes les paradoxes han de ser paralitzadores. Sota la nova administració d'aquesta idea de divertir-te, l'escriptura de ficció es converteix en una manera d'anar molt endins de tu mateix i d'il·luminar precisament allò que no vols veure ni deixar veure a ningú, i resulta que aquesta mena de coses són (paradoxalment) exactament les que escriptors i lectors comparteixen i senten, i a les quals responen. La ficció es converteix en una manera estranya de consentir-te i dir la veritat en comptes d'una manera de fugir de tu o presentar-te d'una manera que et farà especialment apreciat. És un procés complicat, confús i que fa por, i també implica molta feina, però resulta que és la millor manera de divertir-te que hi ha.
El fet que ara puguis continuar divertint-te amb l'escriptura només enfrontant-te a les mateixes parts gens divertides de tu que et van fer començar a escriure per fugir-ne o per dissimular-les és una altra paradoxa, però en aquest cas no t'aboca a cap dilema. Si una cosa és, és un do, una mena de miracle, comparat amb el qual la recompensa de l'afecte dels desconeguts és com una mena de pols, de borra.»
David Foster Wallace. «La gràcia que té» A: He ballat (breument) la conga: antologia d'articles. Selecció, pròleg i traducció de Ferran Ràfols Gesa. Periscopi, 2019.
«La millor metàfora que conec sobre el que és ser un escriptor de ficció apareix a Mao II, de Don DeLillo, quan diu que un llibre a mig escriure és una mena de nadó esgarrifosament deforme que segueix l'escriptor allà on va, sempre reptant darrere seu (és a dir, arrossegant-se pel terra dels restaurants on l'escriptor prova de menjar, etcètera), repugnant en els seus defectes, hidrocèfal, sense nas, amb uns braços com aletes de peix, incontinent, retardat, amb un regalim de líquid cerebroespinal que li surt per la boca quan miola i borbolla i crida l'escriptor perquè vol exactament el que la lletjor li garanteix que aconseguirà: l'atenció completa de l'escriptor.»
David Foster Wallace. «La gràcia que té». A: He ballat (breument) la conga. Selecció, pròleg i traducció de Ferran Ràfols Gesa. Periscopi, 2019. P. 331.
Cuando fueron presentados, él hizo un comentario ingenioso porque quería caer bien. Ella soltó una risotada estrepitosa porque quería caer bien. Luego los dos cogieron sus coches y se fueron solos a sus casas, mirando fijamente la carretera, con la misma mueca en la cara.
Al hombre que los había presentado no le caía demasiado bien ninguno de los dos, pero fingía que sí porque le preocupaba mucho tener buenas relaciones con todo el mundo. Después de todo, nunca se sabe, ¿verdad que no? ¿Verdad? ¿Verdad?
David Foster Wallace. «Historia radicalmente concentrada de la era postindustrial». A: Entrevistas breves con hombres repulsivos. Traducció de Javier Calvo. Debolsillo, 2016.
Fa cosa d'uns mesos, la xarxa anava plena d'aquesta foto, no sé si l'havíeu vist mai. De fet, no era ben bé aquesta, era força més petita. El detall és important, sobretot perquè la mida no permetia llegir el text que consta a la part superior de les pàgines: Robert Mitchum, Phantom years. Si s'hagués vist prou bé, hauria costat una miqueta més de fer-lo passar per «un exemplar de l'Ulisses de Joyce, profusament subratllat, que es diu en aquests casos, per David Foster Wallace» —d'això es tractava— i ens haguéssim estalviat un munt de comentaris sobre la perícia de DFW amb el retolador i com de llest n'arribava a ser, i quin gran lector, pobret, malaguanyat.
Al final ni era l'Ulisses ni l'havia guixat en DFW. És una biografia de Robert Mitchum —Robert Mitchum: Baby, I Don't Care', de Lee Server— subratllada fins a dir prou per Tony Shafrazi, a qui no tinc el gust, i viralitzada —ecs—, amb enganyifa inclosa, per un tal James Boice, a qui tampoc no. Una broma, pots comptar.
· (This Is Not) David Foster Wallace’s Annotated Copy of Ulysses. Biblioklept.
____________________P.S.: La gent es va empassar l'ham —la gent sempre són els altres— perquè, efectivament, en DFW tenia el costum de farcir els llibres d'anotacions. Això se sap gràcies a que el Harry Ransom Center de la University of Texas va adquirir l'arxiu personal de l'escriptor (manuscrits, correspondència, apunts de classe i vora tres-cents llibres de la seva biblioteca) i ha penjat a la xarxa unes quantes imatges d'exemplars anotats, aquests sí, per David Foster Wallace, en pau descansi. Aquí.
Utilize (utilizar): Pernicioso pedantérmino. Puesto que no aporta nada que no tenga el verbo use (usar), sus letras y sílabas adicionales no hacen que el que escribe parezca más inteligente; al contrario, usar utilize queda o bien de memo pomposo o bien de persona tan insegura que tiene que usar palabras altisonantes de forma absurda a fin de parecer sofisticada. Lo mismo se aplica a la palabra utilization (utilización) a vehicle (vehículo) en el sentido de car (coche), a la palabra residence (residencia) usada en vez de house (casa), a las expresiones presently, at present y at the present time (distintas locuciones para indicar el presente) como sustitutos de now (ahora), y otras por el estilo. Lo que vale la pena recordar de los pedantérminos es algo que los buenos profesores nunca se cansan de macharcarles a los estudiantes: que la «escritura formal» no implica escribir de forma gratuitamente artificiosa; implica escribir de forma límpia, clara y considerada al máximo.
David Foster Wallace. «Veinticuatro palabras inglesas anotadas». En cuerpo y en lo otro. Traducció de Javier Calvo. Mondadori, 2013. P. 245.
AL PRINCIPIO, cuando empiezas a probar a escribir narrativa, todo está orientado a divertirte. No esperas que nadie más te lea. Lo escribes prácticamente todo para excitarte a ti mismo. Para permitirte tus fantasías y tu lógica desviada y también para eludir o bien transformar partes de ti mismo que no te gustan. Y funciona, y es muy divertido. Luego, si tienes buena suerte y parece que a la gente le gusta lo que escribes, y encima te pagan por ello, y consigues ver tus cosas impresas de forma profesional y encuadernadas y acompañadas de frases promocionales de otros autores y reseñadas y hasta (en una ocasión) leídas en el metro por la mañana por una chica guapa a la que ni siquiera conoces, todavía parece que la cosa sea más divertida. Al principio. Luego las cosas empiezan a complicarse y a volverse confusas, y hasta a dar miedo. Ahora tienes la sensación de que estás escribiendo para otra gente, o por lo menos en eso confías. Ya no estás escribiendo únicamente para excitarte a ti mismo, lo cual —puesto que toda masturbación es solitaria y vacía— probablemente esté bien. Pero ¿qué reemplaza a la motivación onanista? Has descubierto que disfrutas mucho del hecho de que a la gente le guste tu escritura, y también descubres que tienes muchas ganas de que a la gente le gusten las cosas nuevas que escribes. La motivación de la pura diversión personal empieza a ser suplantada por la motivación de gustar, de que haya gente guapa a la que no conoces que te aprecie y te admire y te considere buen escritor. El onanismo da paso al intento de seducción, como motivación.
Ahora bien, el intento de seducción resulta muy trabajoso, y su diversión se ve compensada por un miedo terrible al rechazo. Sea lo que sea el «ego», tu ego acaba de entrar en juego. O tal vez «vanidad» sea una palabra mejor. Porque te das cuenta de que gran parte de tu escritura se ha convertido en puro exhibicionismo, en intentar que la gente te considere bueno. Y es comprensible. Ahora estás poniendo mucho de ti mismo en juego, cuando escribes; y también está en juego tu vanidad.Descubres algo peliagudo que tiene la escritura de narrativa: que para ser capaz de escribirla es necesaria cierta cantidad de vanidad, pero que cualquier cantidad de vanidad por encima de la estrictamente necesaria resulta letal. Llegado este punto, más del noventa por ciento de las cosas que estás escribiendo ya están motivadas e informadas por una necesidad abrumadora de gustar. Y esto genera una narrativa de mierda. Y la obra de mierda debe acabar en la papelera, no tanto por una cuestión de integridad artística como por el simple hecho de que la obra de mierda va a hacer que no gustes. Llegado este punto de la evolución de la diversión del escritor, la misma cosa que siempre te ha motivado para escribir ahora te está motivando también para tirar lo que escribes a la papelera. Se trata de una paradoja y de una especie de dilema irresoluble, que puede provocar que te pases encerrado en ti mismo meses o incluso años, durante los cuales te dedicas a lamentarte y rechinar los dientes y quejarte de tu mala suerte y preguntarte con amargura adónde se puede haber ido toda la diversión de la escritura.
La respuesta inteligente, creo yo, es que escapar de ese dilema pasa por conseguir regresar lentamente a tu motivación original: la diversión. Y si consigues volver a la diversión, descubrirás que a fin de cuentas el repulsivamente desgraciado dilema irresoluble que experimentaste durante tu periodo de vanidad te ha traído buena suerte. Porque la diversión a la que regresas ahora ha sido transfigurada por lo desagradable de la vanidad y el miedo, que ahora tienes tantas ansias de evitar que la diversión que redescubres pertenece a una modalidad mucho más plena y generosa. Tiene algo que ver con el concepto del Trabajo Como Juego. O bien con el descubrimiento de que la diversión disciplinada es mucho más divertida que la diversión impulsiva o hedonista. O bien con darte cuenta de que no todas las paradojas tienen que ser paralizantes. Bajo la nueva administración de la diversión, escribir narrativa se convierte en una forma de adentrarte en ti mismo e iluminar esas mismas cosas que no querías ni ver ni que nadie más viera, y resulta (paradójicamente) que estas cosas son justamente las cosas que todos los escritores y lectores comparten y sienten, y a las que reaccionan. La narrativa se convierte en una forma extraña de aceptarte a ti mismo y de decir la verdad en lugar de ser una forma de escapar de ti mismo o de presentarte a ti mismo de una forma que supones que hará que le gustes al máximo número de personas. Se trata de un proceso complicado, que confunde y da miedo, y también muy trabajoso, pero que resulta ser la mejor diversión que existe.
El hecho de que ahora puedas mantener la diversión de la escritura justamente por medio de hacer frente a las mismas partes no divertidas de ti mismo que antes habías intentado evitar o camuflar por medio de la escritura ya no constituye ninguna clase de paradoja. Se trata, en cambio, de una especie de milagro, y, comparada con él, la recompensa del afecto de los desconocidos no es más que polvo o pelusa.
David Foster Wallace. «La naturaleza de la diversión». En cuerpo y en lo otro. Traducció de Javier Calvo. Mondadori, 2013. P. 190-192.
