conversa amb agota kristof (I)

Ricardo Benedettini: Teniu un èxit enorme amb les vostres novel·les. Quan es parla de vostè se cita, entre d'altres, Thomas Bernhard, Samuel Beckett i Franz Kafka. El que m'interessaria saber és si penseu que alguns aspectes de la vostra obra han estat incompresos o poc considerats.

Agota Kristof: Em satisfà que es parli de Thomas Bernhard, perquè m'agrada molt (somriu). No ho sabia. No m'agrada quan es parla de mi i de Marguerite Duras. No m'agrada Marguerite Duras. Aspectes de la meva obra que han estat incompresos? A veure...No ho sé. No sé què dir-vos.

[...] R.B.: Els vostres textos han estat darrerament objecte de la crítica. Què significa això per a vós i quins són els aspectes que us agradaria que es destaquessin en un treball d'aquest tipus?

A.K.: Ai, no ho sé. M'és igual.

R.B.: Creieu que els vostres textos volen transmetre un missatge?

A.K.: En absolut. No volia transmetre cap missatge. No (somriu), de cap manera. Vaig escriure així perquè tenia ganes d'explicar una mica la meva vida. La cosa va començar així. A El gran quadern, vaig voler explicar la meva infància, el que vaig viure amb el meu germà Yano. És completament biogràfic.

R.B.: Des que escriviu, en quin sentit heu evolucionat?

A.K.: He evolucionat molt, és evident. He estat escrivint des dels tretze anys i tot ha canviat en el meu estil, tot. Els poemes eren massa poètics, massa sentimentals també. No m'agraden aquests escrits, no m'agraden gens els meus poemes, ara ja no.

R.B.: Quan us vàreu adonar de les vostres aptituds per escriure?

A.K.: Ja us ho he dit, quan tenia tretze anys.

R.B.: De debò?

A.K.: Sí, en realitat des de sempre. De petita llegia molt, sobretot els russos. A la meva joventut, em va agradar molt Dostoievski. Potser és el meu escriptor preferit. També he llegit moltes novel·les policíaques, que m'agraden molt. El meu germà també escriu novel·les policíaques.

R.B.: Com es desenvolupa el vostre procés de creació d'un text?

A.K.: Per ser franca, no ho sé. Vaig començar escrivint obres de teatre en francès. Quan era jove, i quan vaig arribar aquí, escrivia poemes en hongarès. Després, quan vaig començar a aprendre francès, vaig començar a escriure en aquesta llengua. Era molt divertit. Sí, ho feia per divertir-me una mica. Més tard, vaig conèixer aficionats del teatre i directors teatrals. També he treballat amb alumnes de teatre. S'emetien les meves obres de teatre per la ràdio, però moltes no s'han editat. Era un entreteniment.

R.B.: Es pot veure un vincle entre els diàlegs teatrals i els diàlegs d'El gran quadern?

A.K.: Sí, i tant!

R.B.: Què en penseu, de les vostres novel·les?

A.K.: Bé...són molt serioses, massa tristes. Sí, una mica massa.

R.B.: L'obra de quins novel·listes us interessa més?

A.K.: M'agrada molt Knut Hamsun i també un altre...però ara no em ve el nom al cap. És el meu editor el que em va oferir un llibre d'aquest escriptor, dient-me que s'assemblava molt a mi. Sí, era una novel·la, molt complexa...però jo no hi trobo aquesta similitud. Ara, no llegeixo gaire. M'agrada Francis Ponge, Georges Bataille també, però els actuals no els conec gens.

R.B.: Us sentiu la portaveu d'una literatura nacional hongaresa, francosuïssa o una veritable apàtrida?

A.K.: Hongaresa, encara que escric en francès. Tots els meus llibres parlen d'Hongria. Fins i tot el quart...l'heu llegit?

R.B.: Ahir?

A.K.: Sí. Bé, la història passa aquí, però en un lloc de refugiats. És bastant real aquesta història. És molt autobiogràfica. Jo vaig treballar en una fàbrica. Era en el quart poble. S'havia d'agafar un bus. Jo vivia al primer poble. Soc jo la Line que pujava al primer poble. El meu exmarit tenia una beca d'estudis. Sandor era una zíngara, una gitana que també treballava a la fàbrica. Treballàvem juntes. La meva primera filla ho ha reconegut tot això. El pis que hi he descrit, per exemple. Sí, crec que és la més autobiogràfica de les meves quatre novel·les. Tot el que hi explico ha passat realment, els suïcidis també. Jo vaig viure de prop quatre suïcidis i és simplement d'això del que volia parlar...

Conversa amb Agota Kristof, una entrevista de Riccardo Benedettini. A: Agota Kristof. L'analfabeta. Traducció de Montserrat Solé Serra. Amsterdam, 2019. P. 64-69.