el tema del doble

PERE GUIXÀ

La trilogia de Claus i Lucas, d’Agota Kristof: el tema del doble

Blog de la Biblioteca Les Corts-Miquel Llongueras
2|2|2009

La teoria de la literatura defineix el tema del doble (rastrejat des de finals del segle XVIII en endavant) com algun tipus de dualitat o binomi que sorgeix de la unitat psicològica, moral o d’identitat d’un personatge determinat. E.A.Poe, al seu relat William Wilson, va tractar-lo com la dissociació entre el que ens diu el nostre raciocini i les pulsions íntimes i abismals. R.L. Stevenson, a L’estrany cas del Dr.Jeckyll i Mr.Hyde, com la lluita interior, gairebé maniquea, entre el bé i el mal. A El doble, Dostoievski insistia en aquesta dualitat moral d’opòsits insinuant la responsabilitat d’alguns sistemes polítics, els quals activen actituds allunyades d’una identitat unívoca i humana. L’alemany Adalbert Von Chamisso, a La meravellosa història de Peter Schlemmihl, singularitzava la pèrdua de l’ombra (en la dualitat cos-ànima) com a símbol recurrent en el tema del doble, com ho són també molt sovint la presència de miralls. Al segle XX, d’altres autors s’han sentit atrets pel tema, com ara Jorge Luis Borges (El otro) i Julio Cortázar (Lejana), Pere Calders (Nosaltres dos) i Javier Marías (Gualta), unes interpretacions que en el millor dels casos sempre atenen a les evolucions de la psicologia, la filosofia i la societat de cada moment històric, a fi i efecte de reimpulsar el gènere.

Així  passa a la Trilogia de Claus i Lucas (1986, 1988 i 1991). L’hongaresa Agota Kristof aporta al tema una expressivitat històrica i política. Seria imprudent afirmar que, en qualsevol text literari, l’aparició d’uns germans bessons ja ens aboqui al motiu de què parlem. I més encara quan la naturalesa del text  de l’autora hongaresa, el continu joc de miralls entre ficció i realitat, entre vida i escriptura, ens acaba fent dubtar que els germans bessons realment ho siguin, és a dir, que només Claus o Lucas existeix i l’Altre viu com una projecció psicològica o literària. Val a dir que, a mesura que avancem en la lectura, el llibre expressa tanta riquesa d’interpretacions que fins acaba portant-nos a una regió de descodificació polisèmica, gairebé arbitrària.

El tema del doble, a l’obra de Kristof, actua de forma contrària a l’habitual. Dues unitats (Claus i Lucas) acaben formant un mateix cos identitari, el pluralisme del jo cristal·litza en un únic individu que, com a forma de supervivència (i aquí cal assenyalar l’escriptura lacònica, glacial i descarnada de Kristof com un brillantíssim tret d’estil, que aplega forma i tema), s’emmiralla o s’allunya d’ell mateix per sortir de les malvestats i la degradació moral que viu durant els anys de la guerra.

Finalment, però, el desdoblament d’aquest únic personatge el retrobem en la clau de volta històrica; més concretament: en la divisió en què va quedar Europa un cop va acabar la Segona Guerra Mundial. D’una banda, el bloc comunista i pro-soviètic; de l’altra, l’occident d’Europa, de filiació capitalista. El final de la primera part de la trilogia (El gran quadern) ens dóna un indici d’aquesta interpretació, la qual l’autora no farà sinó desenvolupar, brindant-nos pistes que converteixen el temps històric en un teló d’acer difuminat, a La prova i La tercera mentida. Amb un estil fred i desapassionat, després de l’esclat d’una bomba quan els bessons tractaven de passar a l’altra banda de la frontera el seu pare, gairebé com si s’esdevingués un equívoc, el narrador diu: “Un de nosaltres se’n va a l’altre país. El que es queda torna a casa de l’àvia.”