posar fil a l'agulla

Abans d'ahir, dimarts 24 de març i en ple confinament, Miquel Adam (@SubalQuinina), editor d'Ara Llibres i Amsterdam (que és com dir l'editor de Claus i Lucas), va fer un fil a Tuiter. M'ha faltat temps per reproduir-lo aquí. Com anell al dit, escoltin.

Bon dia! Des de #somcasa i #equipconfinat us proposem un viatge a l'interior del laberint diabòlic anomenat «Claus i Lucas», inventat per Agota Kristof i que Sergi Pàmies va traduir al català.

|

Kristof va ser una autora tardana. Va veure publicada la seva primera obra l'any 1986, quan tenia 51 anys. Per tant, jove escriptor/a: no t'obsessionis, tens tot el temps del món. Escriu, reescriu, esborra, torna a començar, equivoca't de nou.

|

L'any 1986 Kristof vivia a Suïssa, a Neuchâtel (a menys de 100 km de la Rodoreda, com bé va apuntar la Gemma Medina, autora d'aquesta ressenya: Totes les vides que hem viscut). Us imagineu la Rodoreda i la Kristof fent sorollets amb la cullereta del té? Dues de les més grans!

|

AUTORA: Exilada, l'any 1986 treballava de sol a sol en una fàbrica de rellotges. El ritme de les màquines l'ajuda amb a fixar el ritme de la seva poesia. No domina massa el francès.

ROTLLET EDITORIAL: Envia la seva primera obra LE GRAND CAHIER, a 3 editorials de França.

|

Un dia el Sergi Pàmies em va explicar que va telefonar la Kristof per resoldre dubtes de traducció, i que la senyora, que no era esquerpa però sí molt tímida, li va explicar que abans d'anar a la fàbrica aprenia un grapat de paraules en francès i que a la fàbrica, en el brogit de la maquinària, les repassava i memoritzava. Quan en va tenir 500 d'apreses, va dir-se:
—Ara ja puc començar a escriure en francès.
I va escriure LE GRAND CAHIER, o sigui, la primera novel·la de la trilogia CLAUS I LUCAS.
|

O sigui, va escriure una OBRA MESTRA amb tan sols 500 paraules.
|

ROTLLET EDITORIAL: Gallimart i Grasset rebutgen educadament l'obra. Massa bèstia, senyora. En canvi, Gilles Carpentier, d'Éditions du Seuil, es llegeix el manuscrit, al·lucina, parla amb els seus jefes i pam: publica l'obra. Va morir l'any 2016, aquest editor. Massa jove.

|

Al principi, «El gran quadern» no era la primera obra de cap trilogia. De fet, ni aquesta, ni «La prova» ni «La tercera mentida» eren cap part de res. Em sembla que va ser el seu editor, que va veure que es podien presentar com una trilogia.

|

A la Kristof li va semblar bé, perquè, al capdavall, no es tractava de la seva vida, però ficcionada? Formaven part d'una unitat. Però no li van posar cap nom, a la trilogia, així que cada editor es va buscar la vida i va batejar la trilogia com li va semblar:

Nosaltres ens vam tornar bojos, per trobar una coberta, ho confesso. Finalment, vam trobar una foto que explica més del que sembla. 2 nens fugint del lector, perdent-se en un carreró que sembla un passadís de laberint, absoluta simetria, separats per una línia al terra (frontera)

|

En resum, què ens interessa saber? Que Claus i Lucas la conformen tres novel·les: El gran quadern (1986), La prova (1988) i La tercera mentida (1991). M'agrada recalcar els anys en que van ser escrites: anys interessants de la història d'Europa...

|

La més original d'elles, la que agrada a absolutament tothom és «El gran quadern», i la veritat és que està plena de troballes formals i solucions intel·ligentíssimes, tenint en compte que la seva autora no dominava del tot la seva llengua literària.

|

«El gran quadern» està escrit per una parella de bessons idèntics, dos marrecs evacuats de la ciutat i confiats a la tutela de la seva àvia, una dona cruel. Estem al final d'una guerra sense nom, en una ciutat sense nom, amb dos nanos sense nom.

|

Frase curta, seca (solució brillant, si no domines la llengua, no embolicar-te). Cada capítol (molt curts: la seva autora treballa de sol a sol a la fabrica) explica alguna lliçó de l'art de sobreviure que els marrecs s'imposen. Algunes de les lliçons són devastadores.

|

(A França, els nens tenien quaderns de diferents mides per a les seves lliçons. El "gran quadern" era per les lliçons més importants.)

|

Una de les coses que més m'impressionen de «Claus i Lucas» és la gran quantitat de pistes que va deixant l'autora aquí i allà, com un mag que ens ensenya les mans per demostrar que no hi ha truc.

|

Sembla transparent, generosa. Ens ensenya el motor de l'artefacte com qui no vol la cosa. Fixeu-vos en el capítol "Els nostres estudis". Els bessons posen per escrit les directrius bàsiques del seu estil literari, que és el de Kristof.

|

Però en realitat sí que hi ha truc, és clar. I el lector/a curiós, estupefacte davant del que acaba de llegir —de les coses més brutals que haurà llegit, amb un dels finals més brutals que s'han escrit—, prenent per fiables uns narradors que no ho són, està preparat pel laberint.

|

Perquè en «La prova» i «La tercera mentida», les certeses de «El gran quadern» salten pels aires. Entres en un terreny ple d'ecos, reflexos deformats de coses que ja has llegit, déjà vus... una bogeria fascinant, escoltin.

|

no sé, això s'està fent molt llarg, oi? Quan començo a parlar de «Claus i Lucas» no puc parar, però aquest mitjà és horrorós per fer-ho. No he parlat del context històric de les tres novel·les, i com aquest context es reflexa en l'estil de les obres.

|

No he parlat de la complicadíssima relació que hi ha entre aquestes obres i la biografia de l'autora.

|

No he mencionat que «Claus i Lucas» és el súmmum de l'autoficció i de la meta-auto-ficció i la metaliteratura.

|

Ni tan sols he parlat de les FRONTERES, que són un dels principals protagonistes del llibre.

|

Només voldria dir que el laberint que va dissenyar la Kristof no té solució. Que no té sortida. La sortida és el buit, el no res, és Kristof somrient burleta. La soluciò del laberint és el laberint mateix.

|

I jo què sé. Em quedo aquí fent guàrdia per si algú vol comentar la jugada o fer alguna pregunta que jo pugui respondre, d'acord?

|

Si voleu que parli d'alguna aspecte en concret del llibre, estic a la vostra disposició! (Me'n moro de ganes!)

|