identitats asimètriques

SERGI PÀMIES
Identitats asimètriques
La Vanguardia
8|1|2021

Lectura confinada de L’enterrament, de Gonzalo Hermo, publicat per l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner. En una de les escenes, el protagonista, un gallec postmillennial que viu a Barcelona, és a l’aeroport del Prat, a punt d’agafar l’avió fins a Santiago per assistir a l’enterrament del seu avi. En el clàssic to de relat funeral que, d’entrada, fa pensar en (salvant les distàncies) L’estrany, d’Albert Camus, el narrador fa aquesta reflexió: “He de confessar que a mi també em va sorprendre, en el seu moment, el desconeixement de la realitat gallega a Catalunya. Quan vaig conèixer en Blai ell ni tan sols sabia que Ourense era una província gallega, però la veritat és que nosaltres sí que en sabem molt, d’ells. Les relacions entre les dues cultures no són simètriques, això és un fet. Encara que potser no n’hi ha cap, de relació que sigui simètrica. Tampoc no ho és la de Catalunya amb l’Estat”.

Una possible interpretació, políticament oportunista, podria atribuir-nos un sentiment de superioritat que ens converteix en autosuficients i aïllacionistes. Però les raons que expliquen aquest fenomen es reprodueixen a altres llocs del món. La prova és que sovint hem constatat que a Nova York, París o Madrid també s’instaura una mena de suficiència endogàmica en relació amb cultures diferents. De fet, l’asimetria que descriu Hermo intenta compensar el vertigen que es crea entre els drets adquirits i el potencial seductor del subjecte que atreu (en aquest cas ciutats importants i teòricament cosmopolites) i les servituds i expectatives del subjecte que és atret seguint la casuística infinita de la immigració o emigració.

En el cas de la diversitat espanyola, la ignorància descompensada no solament no s’ha volgut corregir sinó que s’ha esperonat. Des del principi de la transició es va apostar per un model territorial que perpetuava el desconeixement d’identitats segrestades per l’uniformisme franquista. I la ignorància irrecuperable que avui es percep també té a veure amb el furor de franquícia per renunciar a una cultura plurinacional que s’inclogués tant en els plans educatius com en les obligacions mediàtiques generalistes. Una plurinacionalitat que no s’abandonés a mans d’interessos electoralistes, agreujada per un desinterès crònic per tot el que tingui una remota relació amb la cultura (últim exemple: llibreries tancades els caps de setmana, que, com tothom sap, són un focus terrible de contagis). Per això, i sobretot pel seu propi interès literari, que una editorial mallorquina editi en català (traduït per Sebastià Portell) un llibre escrit en gallec ( Diario dun enterro ) reforça el valor de les excepcions. I, de passada, ens aporta una mirada que, des d’una voluntat estrictament literària i amb una gran capacitat d’observació, ens enriqueix sense fer-nos pagar el peatge de la caricatura, la ignorància, el prejudici o la propaganda.

 

Quan el pare d’en Xacobe li truca des de Galícia per dir-li que el seu avi és mort, ell s’acaba d’assabentar que ha de deixar el pis on ha viscut els darrers cinc anys al barri de Sant Antoni, a Barcelona. Sense pensar-s’ho, gairebé sense tenir temps de reaccionar, Xacobe emprèn un viatge de tornada a les arrels, als orígens, al si d’una família i d’un poble on no sempre s’ha sentit a pler. És, aquest retorn, el territori on afloren secrets i culpes; també algunes revelacions. Amb una prosa sintètica i alhora plena d’intensitats, L’enterrament és la primera novel·la de Gonzalo Hermo, que va ser mereixedor del Premi nacional de poesia jove Miguel Hernández i que ja s’ha convertit en una de les veus més destacades de la literatura gallega contemporània.