Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fai un sol de carallo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fai un sol de carallo. Mostrar tots els missatges

dijous, 24 de febrer del 2022

as rosalías

  
Aquesta...

 


I aquestes...

 

As Rosalías, Yoseba Muruzabal, Ames (A Coruña), 2022

___________

P.S.: Amb retard, es commemorava ahir, coincidint amb la data del seu naixement; tot i així, em vull afegir a la celebració do día de Rosalía de Castro. N'hagués fet 185. Tots els sants tenen vuitada.

«Eu son libre, nada pode conter a marcha dos meus pensamentos e eles son a lei que rexe o meu destino».


dilluns, 22 de març del 2021

trenta-nou de treballats i un de cotitzat



CARLOS CORTÉS
Muere Pilar Costa, bibliotecaria en Chantada durante 40 años
La Voz de Galicia
15|3|2021

Puso en marcha la biblioteca en 1967 y la dirigió durante décadas, pero no le hicieron su primer contrato hasta el 2005

Chantada despide este lunes a Pilar Costa González, la responsable de la biblioteca municipal desde su fundación a finales de los años 60 y hasta hace no mucho. Murió este sábado a los 99 años y fue enterrada el lunes en el cementerio parroquial de Chantada, en compañía de familiares, amigos y vecinos.

Pilar Costa González fue alrededor de cuarenta años la directora de la biblioteca pública de Chantada. De todas formas, lo sorprendente no es el tiempo que permaneció al frente de este servicio, sino la edad hasta la que tuvo que trabajar. Esta mujer no se pudo jubilar hasta poco antes de cumplir los 90 años. Era una apasionada de su trabajo, pero su longevidad laboral no fue buscada, sino la consecuencia de un ejemplo disparatado de las chapuzas administrativas del franquismo que después nadie supo solucionar a tiempo. Estuvo décadas trabajando sin contrato.

 «Se pasaban la pelota entre la Diputación y el Ayuntamiento y al final no hubo nada que hacer», contaba ella misma en declaraciones a este diario en enero del 2006. Pilar Costa tenía 47 años cuando en 1967 el Ayuntamiento de Chantada impulsó un patronato para dirigir la apertura de la primera biblioteca pública del municipio. Desde el patronato, le encomendaron esa tarea a Pilar Costa y ella puso manos a la obra. Poco después, la biblioteca abría con ella al frente. Su cometido inicial era mantenerla en servicio solo dos horas al día, pero aquellos primeros pasos no fueron fáciles, porque hubo que partir de cero y el trabajo de creación de fondos bibliográficos y consolidación costó lo suyo.

En aquel primer momento, nadie le ofreció un contrato. Tampoco le dieron de alta en la seguridad social. Pasó lo mismo en otras nuevas bibliotecas públicas que se abrieron a finales de aquella década y principios de la siguiente en diferentes puntos de la provincia de Lugo. No hubo ninguna protesta, se suponía que eran cosas que ocurrían en aquella época. Unos pocos años después, ella y otras compañeras en su misma situación aprovecharon que la Diputación de Lugo se propuso hacerse cargo de aquellas bibliotecas y empezaron a quejarse. A raíz de aquello, los otros ayuntamientos fueron regularizando la situación laboral de sus bibliotecarias, pero el de Chantada no. Pilar Costa siguió trabajando sin contrato hasta el 2005. Aquel año por fin la convencieron de que presentase una demanda. Por supuesto, los tribunales le dieron la razón. Ya octogenaria y 35 años después de haber empezado a trabajar, había conseguido el primer contrato de su vida. El problema era que a la Seguridad Social no le constaba que ella hubiese estado trabajando desde 1967, así que no podía jubilarse. Su tiempo de cotización era mínimo, no daba como para cobrar una pensión contributiva. Pilar Costa solía sobrellevar la situación con mucha entereza y un poco de sentido del humor. "A ver si se soluciona, y si no, hay que seguir, que la vida es lucha", decía ella en el 2006, con 85 años recién cumplidos, 39 de trabajo efectivo y uno cotizado.


divendres, 22 de gener del 2021

identitats asimètriques


SERGI PÀMIES
Identitats asimètriques
La Vanguardia
8|1|2021


Lectura confinada de L’enterrament, de Gonzalo Hermo, publicat per l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner. En una de les escenes, el protagonista, un gallec postmillennial que viu a Barcelona, és a l’aeroport del Prat, a punt d’agafar l’avió fins a Santiago per assistir a l’enterrament del seu avi. En el clàssic to de relat funeral que, d’entrada, fa pensar en (salvant les distàncies) L’estrany, d’Albert Camus, el narrador fa aquesta reflexió: “He de confessar que a mi també em va sorprendre, en el seu moment, el desconeixement de la realitat gallega a Catalunya. Quan vaig conèixer en Blai ell ni tan sols sabia que Ourense era una província gallega, però la veritat és que nosaltres sí que en sabem molt, d’ells. Les relacions entre les dues cultures no són simètriques, això és un fet. Encara que potser no n’hi ha cap, de relació que sigui simètrica. Tampoc no ho és la de Catalunya amb l’Estat”.

Una possible interpretació, políticament oportunista, podria atribuir-nos un sentiment de superioritat que ens converteix en autosuficients i aïllacionistes. Però les raons que expliquen aquest fenomen es reprodueixen a altres llocs del món. La prova és que sovint hem constatat que a Nova York, París o Madrid també s’instaura una mena de suficiència endogàmica en relació amb cultures diferents. De fet, l’asimetria que descriu Hermo intenta compensar el vertigen que es crea entre els drets adquirits i el potencial seductor del subjecte que atreu (en aquest cas ciutats importants i teòricament cosmopolites) i les servituds i expectatives del subjecte que és atret seguint la casuística infinita de la immigració o emigració.

En el cas de la diversitat espanyola, la ignorància descompensada no solament no s’ha volgut corregir sinó que s’ha esperonat. Des del principi de la transició es va apostar per un model territorial que perpetuava el desconeixement d’identitats segrestades per l’uniformisme franquista. I la ignorància irrecuperable que avui es percep també té a veure amb el furor de franquícia per renunciar a una cultura plurinacional que s’inclogués tant en els plans educatius com en les obligacions mediàtiques generalistes. Una plurinacionalitat que no s’abandonés a mans d’interessos electoralistes, agreujada per un desinterès crònic per tot el que tingui una remota relació amb la cultura (últim exemple: llibreries tancades els caps de setmana, que, com tothom sap, són un focus terrible de contagis). Per això, i sobretot pel seu propi interès literari, que una editorial mallorquina editi en català (traduït per Sebastià Portell) un llibre escrit en gallec ( Diario dun enterro ) reforça el valor de les excepcions. I, de passada, ens aporta una mirada que, des d’una voluntat estrictament literària i amb una gran capacitat d’observació, ens enriqueix sense fer-nos pagar el peatge de la caricatura, la ignorància, el prejudici o la propaganda.

 

Quan el pare d’en Xacobe li truca des de Galícia per dir-li que el seu avi és mort, ell s’acaba d’assabentar que ha de deixar el pis on ha viscut els darrers cinc anys al barri de Sant Antoni, a Barcelona. Sense pensar-s’ho, gairebé sense tenir temps de reaccionar, Xacobe emprèn un viatge de tornada a les arrels, als orígens, al si d’una família i d’un poble on no sempre s’ha sentit a pler. És, aquest retorn, el territori on afloren secrets i culpes; també algunes revelacions. Amb una prosa sintètica i alhora plena d’intensitats, L’enterrament és la primera novel·la de Gonzalo Hermo, que va ser mereixedor del Premi nacional de poesia jove Miguel Hernández i que ja s’ha convertit en una de les veus més destacades de la literatura gallega contemporània.


 

dimecres, 4 d’abril del 2018

verne a vigo


—I bé? —vaig preguntar-li.
—Doncs bé, senyor Aronnax —em respongué el capità Nemo—, som a la badia de Vigo, i només espera que vós vulgueu penetrar els seus misteris.
Jules Verne. «La badia de Vigo». A: Vint mil llegües de viatge submarí. Traducció de Jaume Creus. La Magrana, 1987. 2a part, cap. 8.



«Jules Verne no va ser tan sedentari com de vegades es creu. Li agradava navegar i va tenir diversos vaixells.
El 1878 va celebrar els seus cinquanta anys amb un viatge al seu iot Saint-Michel III, a bord del qual va viatjar en companyia del seu germà Paul i del fill del seu editor Hetzel. Des del canal de la Mànega, costejant per la Bretanya, van arribar al golf de Biscaia. La mala mar que van trobar en obrir-se a l'oceà Atlàntic els va aconsellar fer escala a la ciutat de Vigo. Quan van entrar al port gallec, van coincidir amb un vaixell de l'Armada francesa el capità del qual va convidar Verne i els seus acompanyants a ser-ne els hostes. Fins i tot els va prestar vestits de bussejar i els va animar a emular les aventures del capità Nemo a Vint mil llegües de viatge submarí, obra publicada vuit anys abans i que situava l'acció precisament en aquelles aigües de la costa gallega. A Verne li va agradar molt Vigo. Coincidia que la ciutat estava en festes i li va encantar la seva gastronomia, la música de gaites a l'aire lliure, les festes nocturnes a la llum de les torxes i el fervor de la gent en la processó del Crist de la Victòria. Seguint el periple circumval·lant la Península, van fer escala a Cadis, i d'allà van anar a Sevilla, però la calor el va aclaparar molt. També va tocar port a Màlaga i després van passar a l'altra banda de la Mediterrània, fins a Orà i Alger. A Vigo es recorda el pas de l'escriptor amb una simpàtica escultura, instal·lada al seu port, en què es veu Jules Verne assegut sobre uns enormes tentacles sorgits d'un fantàstic món submarí.»

Antonio Iturbe [text] ; Jordi Lafebre [il·lustracions]. Cinquanta moments literaris. Bridge, 2017.

diumenge, 5 de febrer del 2017

rosalía pels núvols



Rosalía de Castro, “Spanish author”?
Inician unha campaña para que os rótulos co nome da escritora galega nun avión da compañía Norgwegian vaia acompañados de “Galician author”.
Galicia confidencial.
3|2|2017

“Con este xesto a compañía quere reivindicar o seu dobre papel pioneiro, na recuperación do galego como lingua de cultura e o seu papel como matriarca das letras galegas por un lado, e na emancipación da muller polo outro", explicaba este mércores Miguel Urresti, responsable de Mercadotecnia de Norwegian en España a decisión de poñerlle o nome de Rosalía de Castro a unha das súas naves.
"En ambos os dous aspectos, Rosalía mostrou a senda que multitude de mulleres e homes seguiron ao longo do últimos século e medio. Esta é, ademais, a nosa achega ao 180 aniversario do nacemento da autora", abundou.
Sen embargo, na recreación sobre o nome e a imaxe da escritora que levará o avión figuraba que era unha “escritora española” e non galega. Por iso, a organización política independentista Causa Galiza iniciou nas últimas horas unha intensa campaña nas redes sociais para que miles de galegas e galegos se dirixan á compañía Norwegian para reclamar que modifique o erro producido ao titular Rosalia de Castro como "Spanish author" no Boeing 737-800 que levará o rostro da escritora...


dijous, 19 de maig del 2016

carles riba, poeta gallec




«Amb motiu del dia de les lletres gallegues de 1990 -celebrat el 17 de maig- , Ediciós do Castro va donar a conèixer un conjunt de poemes de Carles Riba, escrits en gallec per l’escriptor barceloní el 1911. Aquests Cantares d’amor e d’amigo ja eren relativament coneguts pels lectors catalans—o, si més no, pels interessats en l’època noucentista—, ja que, tot i romandre inèdits durant molts anys, van ser inclosos en el volum Papers de joventut, que aplegava textos i material divers del Riba primerenc i que fou editat el 1987 pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Malgrat això, el llibre publicat a la Corunya presenta un seguit de característiques que ens permetrien de qualificar-lo de primera edició: el seu destinatari és, finalment, el públic gallec; els poemes conformen una suite conjunta, única i unitària; i l’encapçala un interessant estudi introductori de Xosé Lois Garcia, analitzant aquests textos de Riba en el context de la literatura gallega. A més, per acabar d’arrodonir el seu interès, el volum reprodueix, junt a l’edició preparada pel mateix Garcia, els manuscrits originals autografiats.
Carles Riba, el 1909, amb quinze o setze anys —va néixer el setembre de 1893—, va conèixer, passejant pel Portal de l’Angel, una noia dos anys més gran que ell i amb qui va mantenir una relació que va durar fins a finals de 1911 o començaments de 1912. Aquesta relació es trencà per l’oposició de la mare de Carles Riba i pel fet que conegués Clementina Arderiu, amb qui es casà el 1916. Tornem, però, a aquella primera nòvia: es deia Pepita Vila Pérez i havia nascut a Barcelona de pares gallecs. A Pepita Vila, Riba li dedicà diversos poemes en català, la traducció de les Bucòliques de Virgili —publicada el 1911— i aquests poemes en gallec. Així, a començaments d’aquest any clau en la projecció posterior del poeta —el mateix 1911 guanyaria una Flor Natural als Jocs Florals de Girona—, Riba, que tenia aleshores disset anys, escriví vint-i-cinc quartetes que conformen els Cantares d’amor i cinc cantigues titulades Cantares d’amigo en homenatge als orígens de la seva estimada. Segons Xosé Lois Garcia, els pares de Pepita parlaven entre ells en gallec i amb els fills en castellà, mentre que els germans parlaven entre ells en català.
El lector català, amb tot, pot preguntar-se si els coneixements que Riba pogués tenir d’aquella llengua eren suficients com per utilitzar-la com a material literari. Garcia, en aquest sentit, és prou clar: “Estes versos teñen boa resonancia galega… É verdade que se nota una linguaxe pouco desenvolvida ou depurada, máis non é pior nen millor que a que utilizan os escritores galegos contemporáneos do poeta catalán".
[...] Malgrat que ho fes des de lluny, en plena joventut i que els seus poemes fossin desconeguts —no van ser descoberts fins després de la mort de Pepita Vila, el 1975, entre tota la documentació de les seves relacions amb el poeta, que una neboda seva recollí—, cal reivindicar per a Carles Riba que donés uns primers passos, sense saber-ho i tampoc proposar-s’ho, d’un corrent poètic que fou determinant per a la poesia gallega de la primera meitat de segle, el neotrobadorisme. Un corrent en què excel·liren escriptors de la categoria de Bouza, Cunqueiro i Alvarez Blázquez...»

Josep Bargalló. «Carles Riba, poeta gallec». Al bloc Torredembarra sur mer. 25|7|2013.

  


dimecres, 18 de novembre del 2015

restauració


1. O Elixio.





Ni tiene que ver con la nueva ley de alquileres antiguos, ni con los estragos que la crisis ha causado en otros locales de la ciudad. El cierre de la taberna de Eligio es por jubilación. Carlos Álvarez ha echado el candado para el respetable público y ahora solo saborea alguna que otra copita a mediodía con sus amigos más próximos. Y siempre a puerta cerrada, en familia.
[...] En su caso, no solo se pierde una taberna, sino la posibilidad de contemplar obras de destacados pintores gallegos, de comer las mejores xoubiñas rebozadas de Vigo y de departir con una gran familia. De eso sabe mucho el escritor Domingo Villar, quien en más de una ocasión se refería a este lugar como aquel en el que se sentía como en casa cada vez que regresaba de Madrid. Hace más de veinte años Villar ya acompañaba a su tío Cesáreo, ya fallecido, a tomar un vino. El que más echará en falta el Eligio es el personaje principal de La playa de los ahogados, el inspector Leo Caldas, quien acude constantemente a la taberna de Carlos. Tal vez a partir de ahora, Leo Caldas figure entre esa pandilla de privilegiados amigos que toman el vino del mediodía a puerta cerrada...[Aquí, la resta de l'article] 

Chipirones Leo Caldas.

2. Bar Puerto.


El restaurante del inspector Leo Caldas cambia de ubicación
20.06.2015 | 01:47

El bar Puerto cierra hoy sus puertas. Pero no será para siempre. El restaurante, más conocido desde que se convirtió en el favorito del inspector Leo Caldas -protagonista de las novelas de Domingo Villar-, se traslada del número 30 de la calle Arenal, su actual ubicación, al número 15 de República Argentina.

Faro de Vigo.


3. Kiosko das almas perdidas.




De su gloriosa herrumbre, ya sólo conserva el nombre: As Almas Perdidas. Porque lo que fue quiosco se llama hoy bar y es un establecimiento aseado, impropio de su pasado portuario y pendenciero. Además, se anuncia con letrero luminoso de la marca Coca-Cola. Pero siguen sirviendo pescado, el mejor, fresco que salta del plato, recién descargado en O Berbés, el puerto mayor del mundo... [Aquí, la resta de l'article].






dilluns, 2 de novembre del 2015

lladres i serenos á galega


Hace ya más de 25 años desde que Carlos G. Reigosa ganó la primera edición del Premio Xerais de Novela con Crime en Compostela, no sin polémica, pues una parte de la crítica consideraba que se trataba de una mimetización ingenua de un esquema narrativo extranjero (Vilavedra 2007: 7,14). No obstante, otros estudiosos percibieron este premio como un estímulo, ya que
as múltiples polémicas producidas pola concesión do primeiro premio Xerais a esta obra confirmaban que o discurso literario galego comezaba a enfontrarse a novos desafíos, derivados dunha nova dinámica socioeconómica na que o mundo editorial xogaba un papel destacado (González Millán 1994: 163)
Y es que la novela de Reigosa fue la responsable de la adaptación a la realidad gallega de un género foráneo como era el género negro, que entraba por primera vez a una literatura que se enfrentaba, con la llegada de la democracia, a nuevos e importantes retos como la normalización y el asentamiento del ámbito editorial.
Tras diversos intentos de varios escritores de reafirmar el género en la literatura gallega, ha sido Domingo Villar, décadas después, el autor que ha revolucionado el panorama de la novela policíaca tras el sorprendente éxito de sus obras, que han sido traducidas a diversas lenguas. Con Ollos de auga, su debut en 2006, situó su nombre entre el de los escritores más vendidos. La novela, bien valorada tanto por la crítica como el público, cuenta con nueve ediciones en gallego y dieciséis en castellano, además de varios premios. A praia dos afogados, publicada en 2009, fue la confirmación del interés que despierta en España la obra de Villar, pues también cuenta con múltiples reediciones...

Javier Rivero Grandoso. «Crímenes y humor en las novelas de Domingo Villar». Madrygal. Revista de estudios gallegos. Vol. 14, 2011. P. 109-116. 

____________________
GONZÁLEZ MILLÁN, Xoán (1994): Literatura e sociedade en Galicia (1975-1990). Vigo: Xerais.
VILAVEDRA, Dolores (2007): «Para una cartografía de la narrativa gallega actual», en Letras Hispanas: Revista de Literatura y Cultura, Volume 4, Issue 1, pp. 7-15.

*  *  *

Amb quatre clics he pogut constatar que el gènere de lladres i serenos en versió galàica gaudeix de molt bona salut i no m'ha costat gaire d'identificar uns quants detectius literaris á galega (i en actiu) que protagonitzen serials equivalents als de Wallander, Montalbano, Brunetti, Ricciardi, Héctor Salgado, Amaia Salazar, Petra Delicado i cetera.

· Trinta anos de novela negra galega. Héctor J. Porto. La voz de Galicia. 6|2|2014.
· Unha idade dourada do «noire». La voz de Galicia. 6|2|2014.


Aquí podeu ampliar (i consultar) aquest mapa de detectius literaris elaborat per Javier Benito.



dimecres, 29 d’octubre del 2014

punk à feira




A nova Biblioteca Rego da Balsa de Carballo (A Coruña) abriu as súas portas o 24 de outubro de 2014, Día Internacional das Bibliotecas, con numerosa presenza institucional e o apoio dos veciños e veciñas. 


O arquitecto é Óscar Pedrós.

diumenge, 29 de juliol del 2012

carta d'ajust

Xosé Lendoiro, Terme di Traiano, Roma, octubre de 1992. [...] Hasta aquí llega la poesía, esa mala pécora que me ha acompañado a traición durante tantos años. Olet lucernam. Ahora sería conveniente contar dos o tres chistes, pero sólo se me ocurre uno, así, de pronto, sólo uno, y para mayor inri de gallegos. No sé si ustedes lo saben. Va una persona y se pone a caminar por un bosque. Yo mismo, por ejemplo, estoy caminando por un bosque, como el Parco di Traiano o como las Terme di Traiano, pero a lo bestia y sin tanta deforestación. Y va esa persona, voy yo caminando por el bosque y me encuentro a quinientos mil gallegos que van caminando y llorando. Y entonces yo me detengo (gigante gentil, gigante curioso por última vez) y les pregunto por qué lloran. Y uno de los gallegos se detiene y me dice: porque estamos solos y nos hemos perdido.
Roberto Bolaño. Los detectives salvajes. 19a ed. Anagrama, 2010. P. 426.


dijous, 17 de maig del 2012