divendres, 22 d’octubre del 2021

txèkhov ara i sempre


Cristina Cervià
Txèkhov ara i sempre
Revista de Girona
Núm. 267, 2011

 

M’agraden els finals de les obres de Txèkhov. Tots. Aquesta sensació que la vida ha passat en un alè, s’ha acabat un món, s’ha tancat una etapa, i sempre s’ha de recomençar de nou en algun altre lloc. És el mateix que ens passa als actors cada cop que actuem en un nou escenari: representem aquell tros de vida i desapareixem d’aquell teatre, d’aquell poble, i només esperem que quedi alguna cosa a la memòria dels nostres casuals espectadors.

Al final de L’hort dels cirerers Liubov s’ha venut el cirerar i la casa, tots els personatges van marxant, l’escena queda buida, es tanquen les portes, se sent el cotxe que marxa i els tocs rítmics d’una destral –el progrés que s’acosta–. Però enmig del silenci se senten unes passes i apareix Firs, el criat de gairebé 90 anys; prova d’obrir la porta però han tancat amb clau. I diu: «Se m’han descuidat. Tant se val... La vida m’ha passat com una bufada... M’estiraré una estona...». Es queda immòbil i només se senten els cops compassats de la destral. Tot se n’ha anat. Silenci. Aquest final ho conté tot: emoció, contenció, silenci, el pas del temps, la solitud, la brevetat de la vida, el futur que s’acosta implacable, el buit, el ple, les llums i les ombres. Només pots aguantar la respiració i esperar que els llums es vagin apagant mentre imagines Firs vell, sol i abandonat, que quedarà allà com la casa, com el cirerar, però que no li importa perquè per a ell aquest món que s’acosta ja no és el seu, no li pertany.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada