divendres, 3 de desembre de 2021

el mirall de la relectura


JORDI PUNTÍ
El mirall de la relectura
elPeriódico
27|11|2021

 

Quan tenia 54 anys, en plena crisi matrimonial i vital, August Strindberg va publicar Tot sol, un relat que volia ser una exploració de les virtuts de la soledat, sobretot com a forma de reflexió. Sol en una casa a dispesa, sense sortir gairebé mai al carrer ni veure amics, Strindberg volia entendre el pas del temps, «arribar a un acord amb un mateix i el teu passat». Un dels camins podia ser a través de la literatura, i més en concret de la lectura de Balzac: durant deu anys, explica, havia llegit els 50 volums de La comèdia humana i allò li va proporcionar «una certa resignació, una submissió al destí o a la providència que em redimia del dolor dels embats de la vida». Llegint Balzac, li semblava que havia viscut «una altra vida, més extensa i rica», on havia conegut fins a quatre mil persones —les que vivien en aquelles novel·les—.

La lectura com a mirall personal per entendre el pas del temps i els embats de la vida és també el motor de Comptes pendents, el nou assaig de Vivian Gornick. En aquest cas, l'autora rellegeix i es rellegeix: amb el retorn a algunes obres que la van impactar de Marguerite Duras, Colette o D.H. Lawrence, entre d'altres, fa un viatge al passat. Es tracta d'entendre com has canviat anys després, si les impressions inicials s'han mantingut inalterades, si has envellit tu o han envellit els textos. Si aquella bona predisposició amb què llegies aleshores, ara no se't gira en contra. De fet, la idea de fons és que els llibres són com el riu d'Heràclit: mai no llegeixes la mateixa obra el temps ho condiciona tot, per bé i per mal.

Una de les autores que Vivian Gornick regelleix és Natalia Ginzburg, i li dedica una frase que resumeix molt bé la companyia constant que fan els llibres: «És l'obra d'una escriptora que sovint m'ha fet estimar més la vida». Gornick parla sobretot de la Ginzburg autobiogràfica, dels assaigs personals on «només pot treballar amb el seu jo», i aprèn d'ella que l'obra agafa cos quan «el narrador es compromet no amb la confessió, sinó amb l'autoanàlisi». Igualment, a les novel·les que va publicar, Natalia Ginzburg sabia traslladar aquesta mirada analítica al comportament dels seus personatges, per això les llegim amb una sensació de proximitat i autenticitat. Sovint, quan conec una mica bé una persona italiana —sobretot si ja té una certa edat—, penso: «Podria ser un personatge de la Ginzburg». No és que jo tingui una obsessió per trobar perfils literaris, més aviat és al contrari: Ginzburg parla de persones normals i corrents, amb les seves contradiccions, manies i egoismes, sovint definides pels usos i costums de la societat italiana, i per tant no és gens excepcional que m'hi facin pensar. De fet, si repasso els llibres de Ginzburg que he llegit (i rellegit) al llarg dels anys —Les veus del capvespre, La ciutat i la casa, Lèxic familiar, Estimat Michele—, calculo que dec haver conegut unes 200 persones que vivien en aquelles històries.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada