dilluns, 17 de gener de 2022

el que fiódor aprengué a sibèria



JOAN TODÓ
El que Fiódor aprengué a Sibèria
L'Avenç
Núm. 483; octubre, 2021.


El 23 d'abril de 1849, Fiódor Dostoievski va ser detingut com a còmplice en una conspiració revolucionària (en realitat formava part d'una tertúlia liberal); condemnat a mort, just a punt de ser afusellat la pena li va ser commutada per cinc anys de treballs forçats a Sibèria, després dels quals en va passar uns quants més a l'exèrcit, abans de ser amnistiat. Quan, una dècada més tard, el 1861, tornava a l'activitat literària, ja era un escriptor ben diferent d'aquell que havia estat. Els tres primers relats del recull El somni d'un home ridícul, aparegut a Godall Edicions, Un arbre de nadal i una boda, aparegut a Comanegra (en tots dos casos amb traducció de Marta Nin) o Les nits blanques (aparegut no fa gaires anys, amb traducció de Miquel Cabal, a Angle Editorial) són mostres d'aquella primera època que deixava enrere.
Apunts del subsòl, del 1864, pot ser llegit com una resposta a aquells relats: el Somniador que protagonitzava Les nits blanques ha esdevingut l'home del subsòl que, quan ens explica una història de quinze anys enrere, l'està situant en l'any anterior a la detenció de l'autor. Si el Somniador tenia una sèrie d'encontres amb una noia abandonada, l'home del subsòl es dedica a martiritzar una prostituta i és sobretot un misantrop desconjuntat. En un parell d'anys, a Crim i càstig (també traduïda per Miquel Cabal, en aquest cas a La Casa dels Clàssics), haurà esdevingut un assassí, impulsat mig per la penúria econòmica i el recel sobre el prometatge de la seva germana, mig per unes vagues teories que presagien Nietzsche. La novetat és que l'assassinat és vist des del punt de vista del culpable; la intriga ja no consistirà a escatir la identitat d'aquest, sinó en saber per què ho ha fet, quan trigarà a ser enxampat, o si s'entregarà.
Era el moment en què l'Estat burgès s'estenia per Europa i feia la seva aparició a una Rússia encara feudal, i el Dostoievski madur va començar a avisar que potser el nou sistema administratiu no estava preparat per enfrontar-se a la complexitat humana. Posteriorment, el príncep Mixkin de L'idiota o l'stàrets Zòsim d'Els germans Karàmazov (girades al català, respectivament, per Josep M. Güell i Joan Sales) aprofundiran en aquesta esquerda entre la justícia divina i la humana.
Les lleis, per a Dostoievski, sempre són insuficients; el capitalisme, la mercantilització creixent, la reducció de la vida a lleis matemàtiques, que irrompien en un país que acabava d'alliberar els serfs, sempre són insuficients davant la llibertat humana, que no sempre es guia pel que és raonable.
És per això que Crim i càstig s'acaba en el moment en què comença a intervenir la policia: el «càstig» del títol és tot allò que succeeix entre el crim de la primera part i la confessió amb què es clou la sisena, en el llarg procés que condueix al penediment. És una mena de paradoxa: com si la culpabilitat només existís quan és un secret íntim i, en mirar d'encaixar-lo en els casos generals que reconeix l'administració, se la banalitzés en lloc de resoldre-la, de la mateixa manera que la realització pràctica del delicte esdevindrà, mitjançant l'acceptació de la vergonya, un camí cap a la redempció.
En aquell progrés que s'introduïa des d'Europa, Dostoievski hi veurà encara un altre perill: la destrucció de la comunitat humana. És el malson que, cap al final, assetja Raskólnikov, el d'una «pesta mortífera terrible i mai vista, que avança cap a Europa des de les profunditats de l'Àsia» i que provoca que els homes deixin d'entendre's, que s'estenguin les dissensions, que la universalitat dels valors entri en crisi. Una variant serà el somni de l'home ridícul (que és potser l'últim estadi, després del Somniador i l'home del subsòl, de l'individu dostoievskià), que introdueix la mentida, i amb ella la consciència, en un planeta innocent.
De bracet amb la burocratització arribava l'individualisme romàntic, una noció de llibertat com a autonomia respecte als altres, com a pèrdua de les obligacions ètiques: aquell mateix sentimentalisme del Somniador de Les nits blanques. És per això que, en les obres de maduresa, els diàlegs s'ompliran de malentesos i el focus narratiu esdevindrà variable, provocant que el lector conegui els fets millor que els personatges. Cada posició ideològica expressada és contrapesada per la posició contrària, sense arribar a una síntesi definitiva.
I tot això, ben probablement, Fiódor Dostoievski ho va aprendre mentre era a la presó.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada