càlcul

Gentilesa de Lluís Agustí

MANUEL BAIXAULI
Càlcul
El Temps
24|1|2023

Com que a Nadal he gaudit d'unes petites vacances, he posat ordre a la prestatgeria principal de casa. De les que tenim, aquesta és la que conté, només, llibres que m'han agradat bastant o molt, i llibres que no he llegit i que desitge llegir. He fet lloc als volums adquirits fa poc, que s'havien apilat damunt taules, cadires i a les mateixes lleixes en posició horitzontal, i els he afegit als ordenats, alfabèticament, en posició vertical. No hi cabien, és clar. La prestatgeria ja era plena, he hagut de sacrificar-ne uns quants, que he relegat a prestatgeries secundàries. Ho faig sempre que entren novetats; els que ja hi eren, poden ser deportats a altres llocs, i el mateix pot ocórrer, més endavant, amb els nous. La prestatgeria és un organisme viu, palpitant, en constant metamorfosi. Això fa que cada volta siga més selecta. Creix, només, en qualitat.

Posant ordre, m'he adonat que hi ha un fum de llibres encara mai oberts. Tants que, si faig un càlcul del temps que em queda per viure, i tenint en compte el meu ritme —lent, parsimoniós— de lectura, fins i tot si es tracta d'un càlcul optimista, amb diversos lustres de bona salut física o, si més no, mental, sé que no els podré llegir tots. A més, tinc intenció de rellegir molt, de traure més suc als que m'han impactat, als que són casa i refugi o als que, tot i agradar-me, no he acabat d'entendre.

Fins ara he comprat llibres compulsivament, incitat per recomanacions que he llegit o sentit arreu, per curiositats puntuals, per reptes autoimposats, per intuïcions indefinides, per caprici. M'encanta que me'n recomanen, sempre tem estar perdent-me obres mestres que desconec.

Un dels meus plaers preferits com a lector és el moment de la tria, quan n'has acabat un i n'has d'escollir un altre. Sempre busque el contrast, que siga ben diferent de l'anterior.

Davant les lleixes atapeïdes em qüestione: té sentit comprar més llibres?

I també: què se'n farà, de tanta paperassa, quan jo m'acabe? Els fills, els hereus, no els toquen, no els obrin, no en volen saber res. Quina farsa, aquella teoria que, si els pares lligen a la vista dels fills, els fills llegiran! Romanços! La prestatgeria, que per a mi és un cor polifònic de les veus més interessants del món i de la història, veus ja pròximes, familiars, que m'ofereixen saviesa, secrets i, sobretot, vivències que fan més intensa la vida, la prestatgeria, dic, per a ells és un simple moble. La miren —la miren?— amb la mateixa curiositat que observen les cortines del saló.

On anirà a parar, aquest cor? On aquestes veus il·lustrades i visionàries? On aquesta autobiografia de lector?

On? I quan?