«Una foto del 1979 del psicòleg suís Jean Piaget al despatx de casa seva m'ha fet recordar que, fa molts anys, uns amics m'explicaven com un conegut metge i investigador, de tarannà desendreçat, vivia enmig d'un gran desordre de papers. Tota la taula del seu despatx, deien, era un caramull de cartes, expedients, informes, analítiques, articles, revistes, càlculs...No hi havia manera de posar-hi ordre, ni ho pretenia. Però tampoc no ho volia llençar tot a les escombraries, així, de bursada. Per això havia adoptat un mètode acumulatiu molt sui generis. Cada any, en arribar el gener, agafava un rotlle de paper d'embalar i recobria tota la taula, atapeïda amb aquella confusió de papers de tota mena, sense tocar res, i, tal com estava, enganxava amb cinta adhesiva les puntes del paper d'embalar a la fusta dels costats i, damunt la capa de paper que ho recobria tot, escrivia amb un retolador gruixut l'any de la collita. A partir d'aquell moment, una nova acumulació, un nou estrat, començava a acaramullar-se al damunt, fent créixer la pila fins a cotes impensades. Tot el que quedava per sota del paper d'embalar restava datat, i confús, convertit en testimoni cert, talment la lava del Vesuvi que ens ofereix la instantània de la ciutat de Pompeia en el moment de la seva terrible erupció...»
Francesc Parcerisas. La tardor em sobra. Quaderns crema, 2022. P. 183.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada