l'hora del lector

 

«Tothom sabia qui era. Segurament era la més gran virtut de Lluïsa Estruch. I no es pot dir que això no tingui mèrit sense ser cantant melòdica, presentadora de telenotícies o actriu porno. En aquest país d'individualisme a ultrança i menfotisme general assolir una popularitat sana —a recer de la maledicència de safareig— és una gesta encomiable. S'havia tret molts graus i màsters i havia fet una carrera administrativa fulgurant, sense cap indici de potineig o llepolia. Amb esforç, dedicació i sacrificant habilitats socials. Això vol dir que, malgrat que tothom la coneixia, tothom feia mans i mànigues per evitar-la.

[...] Va començar a l'Ajuntament de Vilafarta en algun secretariat. Va passar per totes les oposicions requerides però quan es va trobar amb el sostre dels càrrecs electes, va decidir fer el pas i apuntar-se al partit que li prometia un lloc a la llista, amb escó assegurat al ple municipal.

[...] Va impulsar la creació d'un patronat de turisme mancomunat amb els pobles veïns, una idea que feia temps que li donava tombs al cap, i s'hi va posar al capdavant. Una feina més tranquil·la i agraïda. Li permetia no perdre el pols de la vida municipal i, al mateix temps, podia dedicar més hores a la seva passió: la poesia. Des de petita es deixava enlluernar pels mots i els caramots. Ella en realitat era —com li agradava dir— una verbívora carregada del verí dels diccionaris —es pensava que el terme es referia a un escurçó lletraferit. Les paraules, en combinar-se, agafaven sentits màgics i transportadors; la catapultaven a universos desconeguts, meravellosos. Llegia Rimbaud. I Papasseit. Després escrivia sonets als gamarussos de l'institut, que, normalment, els feien servin per eixugar les pol·lucions de vestidor de gimnàstica. Ja pots xiular, si l'ase no vol beure. Els nois tenien uns neguits més prosaics i no li seguien la veta. Però no va defallir. Va sublimar les humanitats no correspostes dels anys joves i va guanyar absolutament tots els concursos poètics de l'institut i de la universitat. Fins i tot s'apuntava a qualsevol associació només pel fet que entre les seves activitats hi comptés l'artesania dels versos. Perquè això sempre li vagava de remarcar-ho: ella no era una artista, era una ajuntadora humil de mots, un lutier del ritme i de la rima.

El dia més feliç de la seva vida va ser la presentació del seu primer poemari. Amb tots els ets i uts, no pas una autoedició de fireta. Una editorial de Barcelona li va proposar fer una tria de les composicions de les quals estava més satisfeta i l'hi va publicar. Va voltar totes les biblioteques municipals de Catalunya. A les set de la tarda —l'hora del lector— s'hi reunien persones de sensibilitat literària per llegir algun poema i comentar els envitricollaments del procés de creació. I, sobretot, estar en contacte amb els lectors. Això era el més important. També li agradava participar en tallers d'escriptura. Per aprendre i ajudar els poetes novells a no embarrancar-se allà on ella s'havia embarrancat. Transmetre i comunicar, la seva divisa.

També es va entusiasmar amb l'adveniment dels rapsodes. Quan havia de parlar en públic —la campanya electoral que li va tocar fer va ser un suplici— li venien tots els mals. El trac la consumia i li nuava les artèries. Entenia, tanmateix, que el millor vehicle per a l'expressió dels seus versos era la veu pròpia. Es va matricular a classes de declamació i oratòria. 

[...] Però el que veritablement va suposar una revolució de cara al proselitisme dels seus versos va ser el descobriment de les xarxes socials. Hi va quedar absorbida. Arribava a casa cada vespre barrinant quin haiku piularia pel Twitter. O quina reflexió moral podria desenvolupar amb més profunditat per als seus amics de Facebook que la tenien com a incorruptible model de conducta. O bé quina foto —i ara havia descobert alhora els filtres sèpia i la poesia visual— penjaria a Instagram per tenir sempre ben fornida la fam de bellesa de tots els coneguts i saludats.»

 

Miquel Bonet. El dia de l'escórpora. Cossetània, 2015.