dieta espartana

«Charles Dickens tenia un impuls de dramatització que fascinava el públic disposat a pagar per escoltar-lo llegint dramàticament pàgines de les seves novel·les. Llegia, representava, recitava, refeia les pàgines de la novel·la. Li canviava el rostre, transformava els gestos per donar vida a Tiny Tim, Pip, Pegotty o Sikes. Feia riure i plorar. Somiava somnis. Hauria pogut ser actor professional, com volgué ser de jove. Desitjava els aplaudiments, entregar-se al públic. Sempre a punt d'hipertensió extremada, Dickens era el ventríloc dels personatges —la petita Dorrit, les escenes hilarants amb Picwick— i la gent l'aclamava si no és que es posava a plorar. D'un personatge a l'altre, mutava, com un orador de tragèdia. L'efusió l'aproximava a l'èxtasi. Sempre hi havia una dama victoriana que s'acubava. Nit rere nit, aquelles tournées eren un èxit. I podien durar mesos. La gira pels Estats Units va ser un espectacle. Va guanyar molts diners. La revenda d'entrades era un mercat persa en versió ianqui. Les lectures el deixaven exhaust. Eren dies de menjar poc. Al matí, dues cullerades de rom amb nata fresca. A l'hora del te, una pinta de xampany i després, abans de la lectura, un ou cru batut en un vas de xerès...»

Valentí Puig. Casa dividida. Dietari del 2022. Proa, 2023. P. 229.