escriure al llit

Sergi Pàmies
Escriure al llit
La Vanguardia
1|12|2023

Sergio Lozano entrevista Víctor Manuel (La Vanguardia, abans-d'ahir), que actuarà al Liceu el 7 de desembre. El cantant explica que quan era jove escrivia cançons a qualsevol lloc, fins i tot al vàter. Ara, en canvi, s'ha tornat maniàtic i necessita una habitació "amb llum elèctrica, en un lloc fosc i sense finestres (...) Soc incapaç de mantenir la concentració si hi ha alguna cosa que em pugui distreure. Si hi ha una finestra, llum i alguna cosa, un arbre o el que sigui, no escric res". Les condicions idònies per a la creació són variades. Josep Maria Espinàs va escriure part de la seva obra en un bar de la Gran Via i han passat a la història els escriptors defensors del llit com a escenari ideal per a l'ofici. Mark Twain hi va traslladar la seva màquina d'escriure (mecànica, s'entén), igual que George Orwell, de qui s'explica que va acabar 1984 al llit, amb una febre de malalt gens imaginari. N'hi ha més: Edith Wharton, Truman Capote o Juan Carlos Onetti, que va sofisticar aquesta pràctica fins a patir, de tant recolzar-s'hi, una lesió al colze.

Al cinema i les sèries l'estereotip de ficció manté el tòpic de l'escriptor assegut, torturat, fumant i picant les tecles d'una màquina d'escriure (si l'argument és d'època) o enfrontat no ja al pànic del full en blanc, sinó de la pantalla amb la intermitència impacient del cursor. Els últims anys, la ficció audiovisual ha incorporat un nou estereotip, interpretat majoritàriament per dones joves. Amb una pretesa informalitat empoderada, l'argument les situa damunt de llits (en general desfets), dependents de l'ordinador portàtil i compaginant l'escriptura d'una novel·la o un guió amb posicions (cames creuades, estirades, incorporades) que transmeten la imatge de persones inquietes, intenses i, com un signe dels temps, neurastènicament joves. És un clixé, però també ho era el dels actors i les actrius fatalment fumadors que, a la millor època del cinema negre, van popularitzar el tabac com una forma de sofisticació contra la vulgaritat de l'existència. Veient com creix la població d'escriptores de ficció que acaben protagonitzant escenes d'escriptura amb ordinador portàtil damunt d'un llit desfet, sospito que l'interès és mostrar-les en roba interior i en un espai d'intimitat que propiciï canvis de roba sobtats (ancestrals, d'altra banda) que mantinguin l'atenció de l'espectador. El perill d'aquest clixé és transmetre el malentès que estirar-se damunt del llit en roba interior (i amb mitjons gruixuts de llana amb dibuixets infantils) és el millor camí per ser escriptor. No sé si l'eficàcia d'aquest mètode està demostrada científicament ni si s'inclou com a assignatura a les escoles d'escriptura. Com a deferència preventiva per a possibles lectors, potser seria bo que, a la coberta dels llibres, s'indiqués en quines condicions (verticals, horitzontals o hermètiques com les que fa servir Víctor Manuel) es va escriure.