—Ui! Som com tothom, aquí, quan se'ns coneix bé —va observar la senyora Dean, una mica desconcertada pel meu parlament.
—Disculpeu —li vaig respondre [Nota de la copista: Parla el senyor Lockwood]—, però vós mateixa sou, amable amiga, la prova fefaent que refuta aquesta informació. Fora de quatre localismes sense importància, no presenteu rastres de les maneres que generalment considero típiques de la vostra classe. Estic segur que heu pensat molt més del que pensa la majoria del servei. La manca d'oportunitats de malbaratar la vostra vida en foteses sense importància us ha dut a cultivar la capacitat de reflexió.
La senyora Dean va riure.
—És cert que em considero una persona equilibrada i de seny —va dir—, no ben bé per haver viscut a la muntanya, veient sempre unes mateixes cares i unes mateixes accions de cap a cap de l'any, sinó perquè he estat sotmesa a una disciplina estricta que m'ha ensenyat molt, i també perquè he llegit molt més del que us deveu imaginar, senyor Lockwood. No trobareu cap llibre d'aquesta biblioteca que no hagi fullejat i del qual no hagi extret alguna ensenyança, fora de la lleixa dels grecs i els llatins, i la dels francesos, i fins i tot aquests els sé distingir entre si. És tot el que es pot esperar d'una noia nascuda en la pobresa.
Emily Brontë. Cims borrascosos. Traducció de Ferran Ràfols Gesa. Viena, 2022. P. 82-83.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada