una al·lucinació eròtica

«Per altra banda, hi ha una cosa, que és que hi ha una novel·la molt més gran que Solitud, però que s'hi assembla molt i que és produïda en les mateixes condicions, que és Wuthering Heights, el que aquí a Espanya acostumen a traduir per Cumbres borrascosas. Ara bé, quant al llibre d'Emily Brontë, en el cas de la família Brontë, resulta que tenim tantíssima documentació, tanta quantitat de cartes, de memòries de tota la família (perquè eren tres germanes, un germà i el pare, que tots empastifaven paper amb una profusió enorme) que no hi ha cap dubte que, a Wuthering Heights, Emily Brontë tenia perfecta consciència del que es feia. Era també la mateixa mena de novel·la —també una al·lucinació eròtica— i, com dic, en aquell cas ningú no ho posa en dubte perquè hi ha documents. Però hi ha una cosa que, des del punt de vista de la crítica, en certa manera, és avantatjós, que és que Caterina Albert no era tan bona artista com Emily Brontë. És a dir, que Solitud té el que Wuthering Heights no té, que és clivells, moments en els quals la construcció simbòlica flaqueja una mica i, aleshores, per sostenir-se, Caterina Albert ha de fer comentaris. I els comentaris demostren que la seva lucidesa quant al joc simbòlic és absoluta.»

 

Gabriel Ferrater. «Solitud, de Caterina Albert». A: Tres prosistes: Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla. P. 65.