de llibres, bàsicament

SERGI PÀMIES
De llibres, bàsicament
La Vanguardia
13|12|2024

"Tinc ganes de parlar de Joaquim Ruyra”, diu Juliana Canet a Marina Porras com a esquer per projectar-se cap al segon programa del Club tàndem (3Cat). Sembla una frase de guió de ciència-ficció optimista en què algú expressa el desig insòlit de parlar de Ruyra. És l’al·licient del programa: revisar els nostres clàssics (Pla, Ferrater, Rodoreda, Villalonga...) a través d’una precarietat de videopodcast, traslladar a la pantalla l’esperit divulgatiu dels clubs de lectura i compartir lectures amb una vitalitat sense gaire brots d’erudició o llicències irreverents com les d’ Una història de la literatura.

Fa anys que Canet i Porras acumulen espais de prescripció. Intenten insuflar al gènere una energia femenina i feminista que, de vegades, abusa de dirigir-se a un hipotètic públic jove a canvi de relegar lectors conspicus. Aquest proselitisme se situa en una tradició contradictòria: la d’un país que, menystenint impunement la promoció audiovisual de la lectura i perpetuant-ne el descrèdit a l’ensenyament, acumula moltes excepcions, no se sap si com a quota voluntarista, menjadora clientelar o peatge per aplacar males consciències. Llista (parlo de memòria): Raimon (La 2); Emili Teixidor, Màrius Serra, Xavier Grasset, Marina Romero i Anna Guitart (TV3); Natza Farré i Vicenç Villatoro (el 33); Laura Borràs, Eduard Màrquez i David Guzmán (Catalunya Ràdio); Emili Manzano (BTV i el 33); Marc Giró i Sílvia Soler (RAC1); el Tot és comèdia (la Ser); Els experts (iCat), i tots els programes generalistes que, en els últims quaranta anys, han inclòs una secció sobre llibres en català.

El metratge de Club tàndem potser es fa una mica llarg tenint en compte la factura visual espartana, el to, lleugerament endogàmic i saberut, i l’efervescència pirotècnica de certes afirmacions (“la millor protagonista de la literatura catalana, sense cap mena de dubte!”, exclama Canet amb un entusiasme que no ofendrà les capelletes i jerarquies dels autors morts). A partir de la bona idea del secret com a motor novel·lesc, Porras i Canet comenten Mirall trencat de Mercè Rodoreda. El diàleg aporta punts de vista que complementen la lectura (d’abans i de després) i que, salvant les distàncies, recorden les anàlisis postpartits de futbol. I si el postfutbol té el seu propi llenguatge, el fòrum postlectura també s’empelta de vicis col·loquials generacionals. Per exemple: l’adverbi “bàsicament” es consolida com un recurs per guanyar temps i donar a la conversa una pàtina informal vagament jactanciosa (com quan als anys vuitanta repetíem “o sigui” o “vull dir” creient que –error– així érem més intel·ligents).

És una tendència molt estesa, però inofensiva i anecdòtica, tant com els “és a dir” i els “dit això” de les tertúlies d’actualitat.