POL VIÑAS
BookTok Catalunya. Una polèmica
Núvol
1|4|2026
Fa uns dies, en ple rampell d’avorriment, se’m va acudir dir per Twitter que «les booktokers d’aquest país promocionen dia rere dia els pitjors llibres que et puguis imaginar». Era un dir, però un dir amb el qual estic força d’acord, com dir que BookTok Catalunya (i, en general, el gruix de creació digital en català) és una merda com un piano. Amb raó, el tuit va fer que les booktokers en qüestió —moltes de les quals no sabia que existien— s’indignessin i em responguessin. Ara estem en guerra. Una guerra no volguda amb la Literatura com a víctima que, pacifista de mena, soc el primer de condemnar. Com em va dir una franca enemiga: «deixa tranquils als (sic) altres amb els seus xiringuitos (sic), no?». I de grat ho faré, però deixeu que m’expliqui abans d’alçar bandera blanca.
BookTok és la comunitat lectora —majoritàriament femenina— de TikTok, hereva del que abans es va dir Bookstragram i, encara abans, BookTube. És important esmentar-ho perquè la degradació del fenomen va lligada al canvi de canal: d’entrades de blog i vídeos de llarga durada hem passat a reels de quaranta segons i carrusels de fotos. Són formats compatibles, no cal dir-ho, desvirtuats avui per la primacia dels segons, més breus i superficials i adequats a les necessitats del mercat. Recomanar més llibres i més ràpid és una manera d’adaptar-se, o resignar-se, a una audiència amb una capacitat d’atenció cada dia més reduïda, però també (i sobretot) a una indústria editorial viciada per la sobreproducció oligopolística.
Per això els formats estrella de BookTok —l’homogeneïtzació és absoluta— són la foto de coberta i la videoressenya exprés, ambdues farcides de sinopsi parafrasejada i tres o quatre tòpics sobre la lectura, i gràcies. La virtut és que és un format de prescripció que no requereix haver llegit el llibre. De fet, molts cops el contingut es penja abans de llegir-lo, si és que es llegeix: «mireu què m’han enviat els amics [tots són amics] de Penguin, quina bona pinta!», fent desaparèixer definitivament qualsevol línia entre publicitat, prescripció i estil de vida. No ens escandalitzarem perquè la gent promocioni allò que no ha consumit, coses mil vegades pitjors s’han vist i es veuen als mitjans tradicionals. Però és curiós, per no dir trist, que un gremi que reivindica tant el plaer de la lectura acabi actuant, per inconsciència o interès, com qui l’entén només com un negoci.
Totes aquestes crítiques no són sinó avivades per l’ànim cofoi del gremi. En un gag del 2020, Lisa Kudrow parodia una portaveu republicana que repeteix el mantra «conservative voices are being silenced» mentre cita tots els mitjans que li han donat veu. M’ho va recordar un vídeo recent en què la usuària Marta Sangrà (amb més de vint mil seguidors a Instagram) denunciava que les booktokers pateixen un «silenci mediàtic» perquè no participen de tertúlies i debats culturals ni se’ls dona veu. Bé, he fet treball de camp i, abstenint-me de llistar tots els reportatges, entrevistes i taules rodones que s’han arribat a fer sobre BookTok, sols recomanaré que, abans de reclamar espais i micròfons, reflexionéssim tots plegats si tenim alguna cosa valuosa a dir.
Un altre doble joc victimista és el de la utilització del terme «friqui». És una reivindicació que fa un gran servei, durant l’adolescència, a la solitud de molts nois i noies —sumada a la qüestió lingüística, cada vegada més rellevant i violenta. Ara bé, amb vint-i-tants i estudis universitaris, faríem bé de deixar d’abusar de l’estigma i la incomprensió i de fer veure que, en el nostre entorn, la lectura no és font de capital simbòlic i reconeixement social. Un reconeixement, no ens n’oblidem, que també donen les xarxes, i d’aquí les invitacions a actes institucionals i l’encàrrec i publicació de llibres (que podem afegir sense problema a la llista de porqueria que es recomana).
Passem als arguments. El primer, molt suat: que BookTok democratitza la cultura. Sangrà parla de «fer-la accessible a tothom»; Ania Posada (amb quasi quinze mil seguidors), de fer que «tothom pugui trobar un llibre que li agradi» (i ho rebla amb un «si vull recomanar llibres superficials i de merda, tampoc puc? Anda tira.»). Però centrem-nos. Quan la lectura es pren com un fi en si mateix, fer-la accessible s’acaba confonent amb fer-la fàcil, divertida, guai —perquè, d’entrada, no ho és— i demonitzar o desmerèixer l’exigència i la dificultat. La «democratització», aplicada a aquest gaudi superficial, equival a la infantilització del públic, i no s’ha de celebrar. Encara que sembli contradictori, és exactament el mateix ús que legitima l’anihilació de la literatura a les escoles, instituts i mitjans de comunicació que tant ens agrada denunciar. Fer distincions, qüestionar el mercat, s’anul·la amb acusacions hipòcrites de pedanteria, tot apel·lant a la llibertat d’un lector pobre i desvalgut que sort en té dels llibres «superficials i de merda» i de qui els recomana.
També parteix d’aquesta concepció de «literatura» el fet de convertir la lectura en un estil de vida. El protagonisme no el tenen els llibres sinó qui els llegeix i en l’audiència, més que un interès genuí, hi ha un consum aspiracional. [Un incís: això fa temps que és així i, fins a cert punt, és inevitable; darrerament, això sí, com en altres nínxols, el contingut ha anat derivant en un pseudocoaching personal que explota l’autosuperació i l’emotivisme barat]. És un estil de vida promogut per les mateixes editorials, d’altra banda, perquè ser qui llegeix també és ser qui llegeix determinats llibres. A casa nostra, l’èxit més evident és el de Viena, però també es pot aplicar a la fetitxització pop de Rodoreda o la sobreintel·lectualització dels quadernets Anagrama. Que no se’m malinterpreti: aconseguir crear una identitat, un univers amb estètica pròpia, és una virtut editorial. Existeix, tanmateix, el risc (si ho sumem al que s’ha dit) de posar la superficialitat al centre de la vida literària.
Val a dir que BookTok Catalunya és força millor que les seves versions castellana i anglesa. I aquí entra un segon argument: criticar, en aquest nostre país ocupat, és d’acomplexats. Ho volem tot perfecte, però la mediocritat forma part de la normalitat cultural. És el mateix argument que s’aplica a la música comercial, la telebrossa o els llibres més venuts de Sant Jordi. La resposta és que la crítica també forma part d’una societat normal i, precisament, el que és propi d’acomplexats —i censors— és bandejar-la amb l’excusa nacional. Un problema de país petit, això sí, és que alguns creadors, per necessitat personal o falta d’especialització col·lectiva, hagin de fer tots els papers de l’auca i acabin rebaixant-se i frivolitzant (recomanant sense distinció L’assistenta i La mort i la primavera, per exemple) per l’enganyós motiu que «algú ho ha de fer». Una cosa és legitimar la mediocritat, l’altra és buscar-la activament. I estic fart de veure arreu elogis a l’estupidesa i gent fent-se l’estúpida a posta, assumint d’antuvi que el públic també ho és.
El que dic pot sonar excessiu perquè aquí tots som l’última merda, però per això mateix cal dir-ho. Renunciar al criteri, empetitir-se, imbecil·litzar el públic, fer de cara amable d’una maquinària editorial sense escrúpols…: val la pena, tota aquesta denigració, a canvi d’una mica d’atenció, llibres regalats, unes poques campanyes de promoció i més pocs encara esdeveniments sense càtering? No és un preu molt baix? No hi ha una forma de fer les coses millor? Encara més: no faria bé, qui no se senti interpel·lat per aquesta crítica, de denunciar també les frivolitats i clientelisme del gremi, en comptes de tancar files i justificar el desgavell? Poques coses són tan inspiradores com sentir algú parlar sense filtres d’allò que el fascina i, creieu-me, és molt saludable revisar, de tant en tant, què ens en queda, d’aquesta fascinació. Ara callo, però, i deixo tothom tranquil amb el seu xiringuito (sic).
