escriure i altres coses

JUAN TALLÓN
Escriure i altres coses
Abril
26|9|2026

Els escriptors rarament es poden limitar a escriure, ja que això els conduiria a la desaparició, a la qual cadascun aniria arribant per un camí propi, tot i que tots bruts, com acabats de sortir d'una cort de porcs. Han de fer alguna cosa més, i ben poques vegades també per gust. Aquest «alguna altra cosa» a què s'han de dedicar de mala gana es concreta en maniobres feixugues de supervivència que, si prescindim dels ornaments, consisteixen —ai— a guanyar diners. L'escriptor i els diners, vet aquí el senzill resum que redueix els que es dediquen a la literatura a la categoria de persones absolutament normals, amb l'excepció que, després de guanyar els diners fent el que sigui, encara s'han de posar a escriure, de vegades sense forces, sense esperança, i ja veurem quants diners més en treuen. Tot i això, els servirà per demostrar al món, o a ells mateixos, que efectivament són escriptors. Si a un d'ells li pregunten en què consisteix la seva feina i quant de temps hi dedica no podrà sinó reconèixer que ser escriptor consisteix a no escriure durant la major part de la vida, encara que li agradaria.  

¿Quants centenars d'euros necessites cada mes per quedar-te assegut a la taula i escriure sense pensar en res més que en la novel·la, l'assaig, el poemari o qualsevol altre gènere a què et dediquis? Establerta la quantitat, i sempre abans de seure a escriure, surts a buscar-la. Aquesta és una de les coses que més han canviat en la literatura, ves a saber si més que la literatura mateixa, que no deixa mai de transformar-se, perquè si no ja hauria desaparegut: això que fas per reivindicar-te com a escriptor, i que hauria de mantenir un peu, o almenys la punteta d'un peu, un cert vincle, diguem-ne, amb la literatura o, a la desesperada, amb el món literari. (¿Què és el món literari, quines són les seves fronteres, o degeneracions? Potser ho abordo un altre any).

A mesura que el mercat literari va créixer, i per tant també el nombre d'autors, es van haver de crear nous escenaris per a la supervivència. Així arribem a dos dels papers més fascinants avui dia: un és el dels tallers literaris. Desenes d'escriptors s'ofereixen a mostrar com s'escriu un llibre a milers de persones encuriosides per la seva feina, o directament amb vocació de posar-se també a escriure, i que aspiren a manejar les eines i habilitats necessàries d'una manera més ràpida i autoconscient que la tradicional, que passa per llegir molt i amb atenció, aprenent dels llibres dels altres, i no tant de les seves lliçons.

I després hi ha això que els autors anomenen genèricament «bolos», categoria en què hi cap de tot: xerrades, col·loquis, presentacions, conferències, festivals, ¡retirs!, residències, lectures, signatures que et fan anar per pobles, ciutats, de vegades altres països, o altres continents. Com bonament pots, arribes a aquests llocs i tens ocasió de parlar de llibres, o de l'ofici d'escriptor, o dels reptes de viure en aquest present. Tot plegat permet recordar a la gent que, en el pitjor dels casos, vas ser escriptor. Sense bolos, sense tallers, sense col·laboracions, només uns quants privilegiats poden viure. A vegades necessites fer-ho tot: bolos, tallers i col·laboracions. Només llavors, amb el temps que et queda, seus i escrius, i així es compleix allò que sostenia Fernando Mansilla: sovint un es guanya la vida amb la segona cosa que sap fer millor.