carles riba, poeta gallec

«Amb motiu del dia de les lletres gallegues de 1990 -celebrat el 17 de maig- , Ediciós do Castro va donar a conèixer un conjunt de poemes de Carles Riba, escrits en gallec per l’escriptor barceloní el 1911. Aquests Cantares d’amor e d’amigo ja eren relativament coneguts pels lectors catalans—o, si més no, pels interessats en l’època noucentista—, ja que, tot i romandre inèdits durant molts anys, van ser inclosos en el volum Papers de joventut, que aplegava textos i material divers del Riba primerenc i que fou editat el 1987 pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Malgrat això, el llibre publicat a la Corunya presenta un seguit de característiques que ens permetrien de qualificar-lo de primera edició: el seu destinatari és, finalment, el públic gallec; els poemes conformen una suite conjunta, única i unitària; i l’encapçala un interessant estudi introductori de Xosé Lois Garcia, analitzant aquests textos de Riba en el context de la literatura gallega. A més, per acabar d’arrodonir el seu interès, el volum reprodueix, junt a l’edició preparada pel mateix Garcia, els manuscrits originals autografiats.

Carles Riba, el 1909, amb quinze o setze anys —va néixer el setembre de 1893—, va conèixer, passejant pel Portal de l’Angel, una noia dos anys més gran que ell i amb qui va mantenir una relació que va durar fins a finals de 1911 o començaments de 1912. Aquesta relació es trencà per l’oposició de la mare de Carles Riba i pel fet que conegués Clementina Arderiu, amb qui es casà el 1916. Tornem, però, a aquella primera nòvia: es deia Pepita Vila Pérez i havia nascut a Barcelona de pares gallecs. A Pepita Vila, Riba li dedicà diversos poemes en català, la traducció de les Bucòliques de Virgili —publicada el 1911— i aquests poemes en gallec. Així, a començaments d’aquest any clau en la projecció posterior del poeta —el mateix 1911 guanyaria una Flor Natural als Jocs Florals de Girona—, Riba, que tenia aleshores disset anys, escriví vint-i-cinc quartetes que conformen els Cantares d’amor i cinc cantigues titulades Cantares d’amigo en homenatge als orígens de la seva estimada. Segons Xosé Lois Garcia, els pares de Pepita parlaven entre ells en gallec i amb els fills en castellà, mentre que els germans parlaven entre ells en català.

El lector català, amb tot, pot preguntar-se si els coneixements que Riba pogués tenir d’aquella llengua eren suficients com per utilitzar-la com a material literari. Garcia, en aquest sentit, és prou clar: “Estes versos teñen boa resonancia galega… É verdade que se nota una linguaxe pouco desenvolvida ou depurada, máis non é pior nen millor que a que utilizan os escritores galegos contemporáneos do poeta catalán".

[...] Malgrat que ho fes des de lluny, en plena joventut i que els seus poemes fossin desconeguts —no van ser descoberts fins després de la mort de Pepita Vila, el 1975, entre tota la documentació de les seves relacions amb el poeta, que una neboda seva recollí—, cal reivindicar per a Carles Riba que donés uns primers passos, sense saber-ho i tampoc proposar-s’ho, d’un corrent poètic que fou determinant per a la poesia gallega de la primera meitat de segle, el neotrobadorisme. Un corrent en què excel·liren escriptors de la categoria de Bouza, Cunqueiro i Alvarez Blázquez...»

Josep Bargalló. «Carles Riba, poeta gallec». Al bloc Torredembarra sur mer. 25|7|2013.

  

sagarra, segle XXI

A Catalunya dir Josep Maria de Sagarra (1894-1961) és dir èxit. És dir, sobretot, calor popular, veus aplegades als teatres, les places, els cafès, els camins; llibres com a pa calent, encant, entusiasme, conjunció de totes les arts i estratègies per produir emoció, impressió, revelar les contradiccions vives, portar els sentiments a flor de pell. Dir Sagarra és a dir grandesa i orgull de Catalunya. La seva Obra Completa, publicada per 3i4 sota la direcció filològica de Narcís Garolera, té la rotunditat de les coses belles i ben fetes, restituint minuciosament les paraules exactes de l’escriptor, conservant la seva lliçó per al futur, i brillant per fora com un fabulós palau de paper i tinta, amb colors malves, amb blavosos, ocres, taronges, de color d’oliva, verds, en el majestuós disseny pensat per Enric Satué per a l’edició. Són els quinze volums —encara queda per publicar la major part del teatre— d’una de les obres més importants de la literatura catalana de tots els temps. I sens dubte una de les més estimades pel públic, en contrast amb el menyspreu d’alguns.

Aquesta edició crítica té algunes sorpreses que són un tresor, com un paràgraf autocensurat per Sagarra a Memòries (1954), que avui continua vigent. El text suprimit i ara recuperat exposa els termes d’un conflicte no resolt:

“En definitiva, si s’ha convingut que jo sóc popular —i que vaig ser-ho des d’aleshores— és perquè la gent m’entén, i perquè en el meu vers ha trobat un contingut, que, més que servir l’obscura introversió, refinament egolàtric, o qualsevol mena de pretensió personal, va directament al gra, i procura caçar l’escalfor de la vida, en la senzillesa i en la claredat de les paraules. Avui dia aquesta manera de veure les coses i ser com he estat jo, i com procuro perseverar, és navegar en aigües fora de la moda; però és igual: dintre uns quants anys és fàcil que torni a tenir predicament, i a la llarga li toqui la de guanyar. Perquè la condició de les vanitats humanes és aquesta. Amb tota l’eternitat per endavant, els moviments que fan avançar i recular les tendències i les escoles són tan ràpids com els de la ressaca de la mar. Ara bé, sobre el popularisme, i l’èxit popular, sempre s’han mantingut reserves. Inclús hi ha l’actitud farisaica, completament, de combatre per principi l’autor massa popular. En general, tot això no és res més que el llepafilisme de l’enveja. A mi, l’actitud de certs complicats i refinats minoritaris que conec, en general m’ha fet sempre una certa gràcia, i he pensat que, quan la guineu no les pot haver, diu que són verdes”.

 Els minoritaris eren Carles Riba i els seus seguidors, partidaris d’una literatura hermètica i metafísica, de gran ambició intel·lectual, enlluernada per la cultura grecollatina i allunyada no només del gust popular, sinó del geni mateix de la llengua a l’encalç d’una poesia pura, com la preconitzada per Paul Valéry per trobar una sortida al laberint del simbolisme, la nova retòrica que ofegava el francès. De Sagarra avui se’n diria mediàtic, tan omnipresent en la temporada teatral, com en els diaris i les llibreries, però la seva ambició, que en deixa molts de perplexes, no tenia res a veure amb les d’altres escriptors. Mentre al nostre país, com en tot Europa, hi havia una competitivitat cada vegada més ferotge per qui demostrava ser més modern, Sagarra es mantenia indiferent, preocupat per una altra meta no menys important ni literària: la intrascendència, la intemporalitat, com Carner. ¿Es pot demanar un desafiament més gran?

Sagarra admirava molt Riba però Riba i els ribians el menyspreaven per popular. No eren els únics contrincants; sobretot hi havia aquell altre vell amic i ara temible rival: Josep Pla. Tots dos deixebles de Pujols, cara i creu d’una mateixa moneda —i paradoxa— literària. Pla sempre es va proclamar enemic de l’intel·lectualisme i de la literatura poc comprensible, seguidor de Montaigne, de la superficialitat de Gide, de la literatura no pretenciosa i, tanmateix, va fer costat a Riba contra Sagarra. ¿Per què? Perquè Pla s’erigeix en intel·lectual. Construeix el seu homenot sobre un prejudici de Riba, ço és, que Sagarra necessitaria d’un gran dolor per poder escriure una gran obra. Aquestes opinions no s’aguanten com va demostrar Lluís Permanyer a Sagarra vist pels seus íntims. Sagarra es proposa com Lampedusa, com Pagnol, aturar el temps i salvar el que es pugui d’un món que s’acaba, l’anterior a la primera guerra mundial, lluny de qualsevol ideologia, de qualsevol idea. Es proposa de descriure la pluja i que sigui com si estigués plovent, parlar de la font i que brolli. “Quina conversa la pluja i la font!” No sabem el que diuen —tant és— però mai no vam llegir una cosa tan autèntica. El món i la seva gent no tenen millor intèrpret que Sagarra perquè mai no els traeix, no els jutja, no teoritza. Només comprèn i explica.

En una literatura tan fràgil com la catalana, amb una tradició tan pobra, la de Sagarra, evitant modes, modernismes, tesis, pretensió i transcendentalismes, està com suspesa en el temps, com a una cosa catalana que, per fi, pot ser veritablement eterna.

Jordi Galves. «Sagarra, segle XXI». [Publicat a La Vanguardia el 7 de març de 2007, traduït i amb esmenes]