a cal dispeser

"Els dispesers no són de la família!, deia la mare. Quan s'acostava Nadal, aquesta sentència prenia una dimensió nova: intimitat. I és que d'intimitat la nostra família n'anava curta. Només en tenia en el breu parèntesi que va de la vigília de Nadal a la tarda de Sant Esteve; qualsevol intrusió dins aquest parèntesi era una violació! Els clients, els fixos i tot, marxaven la tarda del vint-i-quatre i això ja era una victòria.
Un taxi que s'aturava, un familiar que carregava una bossa, un petó a la galta, una carícia als cabells i adéu, bones festes! I quasi mai era grisa, aquella tarda; sempre era solella, però amb llum de biaix que se n'anava cap al taronja. I l'endemà se sentia un fortíssim clong, clong, clong del rellotge del campanar. La llar de foc del menjadoret de dalt treia voliaines que s'enfilaven per la xemeneia i devien sortir per dalt, però ningú no les veia, i feia molta pudor de sutge, perquè no l'enceníem gaire i no la netejàvem mai. Clong, clong i clong i la mare ja pujava les escales, mudada per a l'ocasió, per al nostre teatre, la nostra representació de la intimitat. I apareixia el pare, amb corbatí, per fer encara més teatre. I a taula hi havia una cassola de terrissa amb una pularda, també guarnida, amb pinyons i orellanes. Llavors es van sentir uns forts cops a la porta del carrer i una veu, que van sonar com una transgressió:

-Gent, gent meva, obriu o què?

El cor em va fer un salt. El cor li va fer un salt a la mare, que va deixar de tallar la pularda i em va mirar, no sé per què a mi. I esclar, la veu que violava el parèntesi, la intimitat, era la veu mig afònica i solitària i esgarrifosa de Carlov. I esclar, Carlov no era de casa.

[...]Em va tocar a mi. Els assumptes delicats de Carlov sempre em tocaven a mi. Vaig baixar i vaig obrir la porta del carrer i li ho vaig dir amb la veu més neutra que vaig trobar.
[...] No sé on va poder anar a passar aquell migdia de Nadal. No sé si va entrar al bosc i va buscar un petit refugi vora un cabanot [...] o si va començar a caminar per les carreteres desertes, amb el ventre buit, per arribar a algun lloc, algun bar, alguna taverna improbable que tingués les portes obertes la tarda de Nadal. No ho sé. Són quatre o cinc hores, aquestes del migdia de Nadal, que es fa difícil imaginar com deuen ser els carrers i els boscos i els camins i les benzineres. Hi ha una suspensió del temps. [...] Passades aquestes quatre o cinc hores es comencen a animar els carrers, els televisors, els gossos, les persones, els cotxes, les portes dels garatges..."

Ramon Erra. Escolta, Volòdia! La Magrana, 2010. P.73-74.

lenin segons rius

Com que tot el que sé sobre Lenin i la revolució russa -que vindria a ser res- ho he tret, bàsicament, del cinema -de Doctor Zhivago, d'aquella altra pel·lícula d'en Warren Beatty, Reds, em sembla que es deia, d'Octubre d'Eisenstein, i qui sap si d'algun episodi d'Érase una vez el hombre- he aprofitat l'avinentesa de l'Escolta, Volòdia per mirar de cultivar-me una miqueta, que bona falta em fa, camarrrrades.

Eduardo del Río García (Zamora, Michoacán, 20 de juny de 1934). Caricaturista, il·lustrador i escriptor mexicà que publica sota el pseudònim de Rius.

Autodidacte, Rius va iniciar la seva carrera el 1954 a la revista Ja-Já i des d'aleshores ha col·laborat en els principals diaris i revistes de Mèxic. Ha publicat més de cent llibres.

El seu estil és senzill, col·loquial, irreverent i incisiu. No deixa cap tema per verd: història, política, religió, filosofia, medicina popular...

Rius és un fort crític del sistema polític mexicà (Su majestad el PRI, Los Panuchos, Desde los cristeros hasta Fox), del consumisme (La droga que refresca), de l'imperialisme (Vera historia del tío Sam, La interminable conquista de México) i de la religió en general (Manual del perfecto ateo, El mito guadalupano, El supermercado de las sectas).

Avui dia col·labora amb la revista de crítica sociopolítica El Chamuco y los hijos del averno, de la qual és fundador. En aquesta revista també hi participen d'altres moneros (a Mèxic, els còmics i les historietes són monitos, i els ninotaires, moneros) altament reconeguts com Rafael Barajas El Fisgón.

Rius a la wiki, al feisbuc i a la seva pàgina web.
I aquí Lenin para principiantes, senceret.

enceneu els llums!

Comunisme és el poder dels soviets

més l'electrificació de tot el país.

LENIN

Goethe, aquell home. Diuen que en arribar-li l'hora de la veritat, amb un peu a l'altre barri, va destinar els seus darrers instants d'estada n'aquest món a escriure una W -res de paper i llapis, la va traçar en l'aire i amb un dit- i que va deixar anar, com a últimes voluntats, un parell de mehr licht! (més llum, més llum). Ningú va gosar demanar-li què volia dir, exactament, amb aquella petició, no és cosa d'anar torbant amb preguntes en un moment tan crític, i els presents es van limitar a obrir les finestres (si non é vero, és, si més no, el que hagués fet jo). Via lliure, doncs, a les interpretacions, que allà on uns veuen la desesperació d'un gran intel·lectual per no haver pogut abastar prou coneixements en la seva vida, d'altres entenen que la cambra mortuòria era massa fosca, que Goethe volia veure la llum del sol per darrera vegada. Vés que no fos allò tan suat del tunel i la resplendor, se m'acut ara.

De la W ningú en diu res; ni mu. Clar que si m'asseguren que Goethe la va traçar en lletra Futura, jo voto estratègia publicitària de la Volkswagen: das auto, das auto.

Bestieses a banda, avui el que m'interessa és la llum: el robatori d'un Petromax (i ara parlo del llibre de l'Erra) que va tenir lloc en el transcurs del ball de les festes patronals de Sant Andreu Alt, allà pels volts dels anys cinquanta, i el que això simbolitza. Perquè resulta que l'electricitat va trigar molt a arribar a tots els edificis de Sant Andreu Alt, i els dels pobles veïns se'n reien, quan entraven en aquella sala de ball pudent de carbur, i deien que era un poble "de poques llums". I en Carlov -el protagonista de la novel·la, l'home de la ceba al cap, ancorat en un comunisme quasi càndid- un any va creure que s'havien d'acabar els llums d'oli i els de carbur a aquella sala de ball, i va comprar un Petromax; però algú el va rampinyar. I no ho va acabar de pair mai, això del robatori, en Carlov, perquè pensava que la pèrdua d'aquell llum per al poble havia significat, també, la pèrdua del seu progrés espiritual. Vint anys després encara treia el tema. Trenta anys després encara hi tornava. Qui sap si Petromax va ser la darrera paraula que va dir Carlov.

ACLARIMENT

Vull aclarir que el Petromax, aquell llum, no va ser de cap de les maneres un invent soviètic, ni tan solament rus. Se'l va inventar un alemany, un tal Max Graetz, a qui els amics deien, per fotre's d'ell, Petroleum Max: o sigui, Petromax.

Aquest llum va ser patentat el 1910 -però encara avui es pot comprar, en versions noves- i es va escampar de seguida per tots els continents. Va arribar també a les illes i a les coves i a les cabanes. El van penjar en barques de la Mediterrània i el van encendre rere les finestres de refugis nòrdics. Va fer llum a una tenda del sud extrem. Va arribar a pobles rònecs, a cases misèrrimes, a forats de món increïbles d'amagats i endarrerits. Amb el Petromax s'ha pescat molt peix. Sota seu molts ous s'hi han deixatat. Viatgers, a centenars, han explicat aventures indecents al seu redós. Dones s'hi han tret les mitges. Homes hi han mamat. Capellans hi han predicat. Canalla hi ha plorat. El Petromax no fa una llum d'aquelles càlides, però amb el seu ajut s'ha llegit poesia, filosofia, diaris, novel·les, s'hi han escrit cartes d'amor. Borinots s'hi han estavellat.

Ramon Erra. Escolta, Volòdia! La Magrana, 2010. P. 115.

dels grans encaterinats

Indefectiblement, el Carlov del Volòdia havia d'evocar-me la corrua d'entossudits per les causes més diverses que he conegut arreu.
Heus si no sobtava trobar una gran A -encerclada i anarquista- gravada a la llinda d'una d'aquelles poques cases penjades a mig-aire d'un cul-de-sac pirinenc. Sense feina coneguda, el seu autor i propietari passava els dies entomant el sol en una cadira de boga just als peus de l'A -que acabava funcionant d'aurèola enlairada-, i predicant als escassos forasters les virtuts de la seva creença. 
En veu baixa, i més amb admiració que amb mala fe, els veïns asseguraven que el cop de sort que li havia permès aquella vida regalada tenia a veure amb les finestretes d'un banc i unes armes per entremig... I, com que aquelles quatre cases eren tot un món, el personatge en qüestió disposava d'un gran opositor en la figura del rector que era, talment, una versió orca i llantiosa del literari Don Camilo. 
Apart d'una manifesta tergiversació dels credos respectius (res de greu quan l'alteració succeeix en un confí aïllat), anarco i mossèn compartien una passió exagerada per les partides de botifarra assaonades amb copes de conyac plenes a vessar.
Mai parella, sempre enfrontats, quan els vaig conèixer ja portaven anys de contros i recontros abrandats i, com que tot això fa dècades que ha prescrit, no puc deixar d'imaginar-los, en el llimb d'una eternitat tavernària, jugant una partida infinita durant una nit pirinenca sens fi.
Sense allunyar-me de l'anarquisme, però ara en la seva oblidada facció del possibilisme llibertari, recordo haver conegut a quatre dels membres refundadors del Partit Sindicalista (i quan dic quatre estic dient, potser, d'un terç o d'un quart de la militància total).
Davant l'escassedat de forces dels seguidors del rellotger Ángel Pestaña cal considerar de proesa el fet d'aconseguir, a les eleccions generals del 1979, un 0'2% dels vots a Catalunya. I, com que el possibilisme ja el duien de fàbrica, aquesta colla no s'entossudí a persistir, dissolent-se al cap de pocs anys; a la recerca, diria que la majoria d'ells, de vies més factibles de compromís social.


Em sembla que passada la rebrotada política de la restauració democràtica una bona part de fes van prendre altres camins. Perquè cal considerar com a fe incombustible la del X: als seus cinquanta i tants amb les sempiternes samarretes d'Iron Maiden i Motorhead i proclamant, alt i fort, que el heavy és el millor que li ha passat al món després de la invenció de les dues rodes...
Ara que, cap convicció musico-vital com la del Flowers. Dels 80 ençà es passeja per la nit barcelonina amb el seu uniforme invariable: la xupa de cuir, la gorra escocesa amb borla, i les bosses de plàstic plenes de les galindaines pop que intenta encolomar-nos amb la seva retòrica "personal"... -Tinc unes fotos del Bowie al 87 al Miniestadi (unes fotos que, amb benvolença, diríem que no són res de l'altre món). El mateix Bowie em va dir que li mereixia gran respecte perquè veia que sé de què va el tema...Te les deixo per 3 €. També tinc aquestes dels Jam i aquest single de....
Sentint-se acollit pels déus del seu Olimp pop, fa temps que pel Flowers el temps ha deixat de succeir. 
En dies fluixos, quan et tenallen els dubtes, no pots deixar de mirar amb estima la via de certesa que guia als grans encaterinats.
En plena solitud i il·luminats per un Petromax, en ells refulgeix un estat de gràcia alternatiu tan exclusiu com inabastable.

vladimiret

Hipocorístic

[Del gr. hypokoristikós 'acaronador, afalagador; diminutiu', der. de hypokorízomai 'parlar com els infants', i aquest, de kórē 'nena']

adj i m LING Dit de la forma de derivació que expressa l'afecte o la simpatia.

Aleksandr-Sasha  ·  Anastàssia-Nàstia  ·  Ielena-Lena   ·  F'odor-Fedia  ·  Irina-Ira  ·  Iuri-Iura  ·  Ivan-Vània  ·  Konstantin-Kostia  ·  Maksim-Maksimka  ·  Maria-Masha  ·  Mikhail-Misha  ·  Natàlia-Natasha  ·  Olga-Olia  ·  Piotr-Petia  ·  Svetlana-Sveta  ·  Tatiana-Tània  ·  Vasili-Vàsia  ·  Vladimir-Volòdia (o Vova) ...i Ekaterina-Catiusca! (clic).

l'erra de viva veu

l'estramoni

Ramon Erra. La flor blanca de l’estramoni. La magrana, juny de 2001.

Tres mesos després de l’edició de la novel·la juvenil (que deuria llegir bona part de la població escolaritzada d’aquell temps), va aparèixer a les llibreries un recull de contes publicat per la Magrana. Tenia un títol llarg i difícil de recordar, els que sabien què era l’estramoni en coneixien més la condició de metzina que la de sedant, més la grana que la flor; però, noi, un cop llegides les històries era difícil deixar de pensar-hi. No només estaven ben escrites i trenades sinó que ja començaven a mostrar un món propi, una Santaeulàliadepuigoriol mental que amb pinzellades de la verda Irlanda augurava els inicis d’un escriptor, d’un gran escriptor i quan acabàvem si això fos Amèrica, el darrer dels 14 relats aplegats al volum ens entrava un fal·lera immensa de conèixer en John Maizena.

La infusió de flor d’estramoni té propietats hipnòtiques, és gairebé màgica. Com els catorze contes d’aquest llibre, que atrapen el lector en un univers absolutament excepcional, fora de tota convenció. Una carta tacada d’oli, [del de després de fer una truita], un ós ballarí, un incendi a pagès, la pervivència d’una iaia, personatges i situacions que acaben teixint un món literari ple de joc, d’imaginació. Un món literari tan arriscat com una sobredosi d’estramoni, tan dinàmic i innovador que captiva des del primer glop. Tot un descobriment. [de la contraportada]

el camp de l'erra

"Als afores del meu poble hi ha un camp anomenat el Camp de l’Erra. Tenint en compte que només la meva família, en dues branques, porta el cognom Erra en tot el municipi, semblaria que el camp ha de ser de la nostra propietat. Doncs no ho és. La veritat és que no podria dir amb seguretat qui és l'amo d'aquell tros. Al Lluçanès, per sort, encara es pot trepitjar i passejar tranquil.lament per les propietats d’altri; no hi ha tanques, ni alarmes, ni gossos guardians, si de cas algun vailet elèctric per guardar el bestiar, que es pot obrir i després s’ha de pensar a deixar tancat.

Als pobles tot té nom: les cases, els serrats, els arbres, les balmes, els revolts de la carretera, els camins, les basses (les poques que queden), fins i tot els camps. Els noms poden sorgir en qualsevol moment i amb qualsevol excusa: un llamp, una caiguda del cavall, una llegenda de ramades encantades, un masover amb tara, un gos abandonat, una batuda de caça, una antiga construcció, una pedra de forma curiosa, una alzina “castanyera” (sí, sí, al meu poble hi ha una alzina castanyera). Per això cada vegada que algú parla d’un conill que li ha sortit al final del Camp de l’Erra o que ha anat amb bicicleta fins al Camp de l’Erra o que ha anat a collir móres al Camp de l’Erra, sento com si alguna cosa dins meu es mogués. Si la meva família fos la propietària del terreny, no crec que aquest nom em resultés tan ple de misteri, tan suggeridor. Sempre penso que aquest camp, temps ha, el devia menar algú amb el cognom Erra, algun avantpassat meu, pastor o pagès, i ves per on va deixar-hi petja; a part de la suor del seu front i aixelles, els renecs i les escopinades, també hi va deixar el cognom. Aquesta setmana, bo i llegint els comentaris que heu anat deixant al bloc amb motiu de la sortida del meu llibre (i que no sabeu com agraeixo), he recordat la raó per la qual vaig batejar així el bloc i també m’he preguntat de qui són en realitat les coses i què passarà el dia que es perdin tots els noms".


[Apunt publicat al bloc El camp de l'Erra: crònica d'uns temps trasmudats, el 8 de març de 2007]

lo noi de cal penyora de sta. eulàlia de puig-oriol

Nom

Ramon Erra.

Població

Algun lloc remot del Lluçanès i algun lloc remot del Maresme.

Biografia

Entre altres coses, sóc escriptor i a voltes també faig de periodista. Sóc autor d'aquests llibres (ordenats del més recent al més antic):

·Escolta, Volòdia! (La Magrana, 2010).

·La flor blanca de l'estramoni (La Magrana 2009). Segona edició, revisada, del primer llibre de contes que vaig publicar.

·Desfent el nus del mocador  (La Magrana, 2008). Novel.la, premi Qwerty de BTV 2008, en la categoria d'"autor revelació en català". Premi Salambó a la millor novel.la en català publicada el 2008. Finalista premi Crexells.

·Pólvora del quatre de juliol (Galerada, 2007). Narracions sucoses i estrambòtiques.

·A Bòsnia ens trobarem (Emboscall, 2004). Viatges i reflexions.

·La flor blanca de l'estramoni (La Magrana, 2001). (Contes tristos, alegres i estranys).

·Operació gàbies buides (Eumo, 2001). Novel.la juvenil.

[Aquest és el perfil que apareix al seu blog]

escolta volòdia de ramon erra

Ramon Erra. Escolta Volòdia! La Magrana, 2010.

L’escriptor (a més de llicenciat en ciències polítiques, blocaire, articulista i cambrer de talent) Ramon Erra es va donar a conèixer al public adult(1) amb el deliciós recull de contes la flor blanca de l’estramoni on vam trobar l’inoblidable John Maizena i un bon grapat de històries ben trenades; aquí va ser on el lector va començar a adonar-se que aviat sentiría a parlar del món i l’estil del de Santa Eulàlia de Puigoriol (em resisteixo a pensar que no viu a can Penyora).
Després de la flor en Ramón va publicar Pólvora del quatre de juliol un altre llibre de contes que la revista Benzina considerà un dels millors llibres editats l’any 2007. La consagració va arribar amb desfent el nus del mocador la seva primera novel·la, rebuda amb entusiasme per la crítica i que obtingué el prestigiós premi Salambó i va quedar finalista del Crexells.
De tant en tant publica articles sobre literatura al diari avui dels que recordo especialment un de boníssim sobre Jules Verne i no voldria acabar de repasar la seva obra sense fer esment de tres textos excepcionals. Un és un conte que va rebre el premi de narració curta de la revista Benzina. Feu-vos un favor i llegiu La mort a Maçanet –Massanes, apareix al número 4 de la revista Benzina que correspon al juny de 2006. També s’ha de ressenyar el premi de retrat literari Rafel Cornellà atorgat per la revista Blanes que va obtenir amb “l´home que creia haver comès un crim contra la humanitat: aproximació al món de Bohumil Hrabal" i finalment un llibre de viatges que es podria considerar ("digo yo") un text de formació publicat per l’enyorada editorial Emboscall titulat a Bòsnia ens trobarem : viatge per la Bòsnia i la Croàcia de postguerra.
En Ramón Erra s’ha convertit en una de les veus més importants del panorama literari català i ja celebrem l’aparició de les seves novel·les com un aconteixement singular. Jo no sé vosaltres, però em penso pasar aquest pont de la puríssima constitució escoltant en Volòdia.
El Bloc d’en Ramon Erra és aquí.P.S. Darrerament també figura en dues antologies de narrativa curta, noves veus de la literatura catalana, tria feta per Lolita Bosch i el llibre de relats que apareixerà enguany per la Marató de TV3.

(1) a veure si m’explico. No vull dir que la seva sigui una literatura no apta pel jovent ni molt menys sinó que el primer que va publicar va ser una novel·la juvenil en col·laboració amb Joan Martí. Operació gabies buides, Eumo, 2001.