demostra que ets un ésser més o menys humà

«La Corporació Noruega de Mitjans Audiovisuals (NRK, per les seves sigles originals) és la companyia pública de ràdio i televisió d’aquell país. Té diversos canals de televisió i de ràdio d’abast nacional, a més de molts d’altres regionals. Ara que Noruega és el primer país que abandona la ràdio analògica per emetre-ho tot en digital, l’NRK serà la primera a fer el salt per complet.

La notícia, ara, és que en un dels seus blogs ( NRKbeta, bàsicament per a tecnòlegs) ha introduït una novetat sorprenent, almenys per a mi. Me la va fer conèixer ahir un senyor que es diu Enric Folch. Tothom que hi vol escriure un comentari ha de passar prèviament una prova per verificar que abans d’opinar s’ha llegit l’article. Com sap tothom que es belluga pels mitjans digitals, hi ha molta gent amb una manca de comprensió lectora que riute’n de l’informe PISA. Posen en boca de qui ha escrit l’article coses que enlloc no ha dit i treuen les seves pròpies conclu­sions, que no es basen en cap afirmació escrita. D’altres, sobretot en articles sobre política, ni tan sols es prenen la molèstia de llegir la peça: carreguen el fusell i comencen a disparar a tort i a dret. Si consideren que l’autor de l’article és de dretes, els hiperactivats d’esquerres en diuen fàstics sense més dilació. Si consideren que és d’esquerres, els hiperactivats de dretes fan exactament el mateix. Passa també amb la disputa entre unionistes i secessionistes, que sovint es redueix a uns quants “Puta Catalunya!” que els altres contesten amb un “Puta Espanya!”, amanits en tots dos casos amb insults.

Ara, abans de penjar cap comentari, els lectors de NRKbeta han de contestar tres preguntes sobre l’article en qüestió, per demostrar que l’han llegit. Ve a ser com un captcha, aquest test que de vegades trobes en un web, amb lletres deformades que has de respondre amb lletres clarament teclejades per demostrar que ets un ésser més o menys humà i no un robot. Els de NRKbeta diuen que el temps extra que necessiten els lectors per contestar les preguntes els permet pensar millor el comentari que hi penjaran, i el to amb què l’han d’escriure. L’editor, Marius Arnesen, diu: “Si la gent s’hi passa quinze segons, potser aquests quinze segons faran que quan comenti no xerri per xerrar”. I afegeix que, com hem dit abans, els seus lectors són tecnòlegs, “però quan ens posen a la pàgina d’entrada ens trobem amb molta gent que no té tanta desimboltura a comportar-se amb sensatesa a internet”.

No sé si cap altre mitjà digital del món fa servir també aquest mètode. Jo no n’havia sentit mai a parlar. La manca de comprensió lectora i l’afició a denigrar sense raonar no són cosa d’aquesta època digital. Quan l’única via de comunicació entre el lector i el diari eren les cartes al director passava això mateix. La diferència, ara, és que el ressentiment i la mala llet s’han multiplicat per milions. Estic convençut que la immensa majoria –d’aquells d’abans i dels d’ara– no superaria la prova de les tres preguntes que planteja aquest mitjà noruec. Sisplau, importem-la!»

Quim Monzó. Una gran idea. La Vanguardia. 3|3|2017.

de tertúlies literàries i clubs de lectura

Barcelona ha sido, ya desde el siglo XIX, ciudad de tertulias. Los amantes -y practicantes- de las letras siempre han tenido tendencia a encontrarse, para hablar no sólo de literatura sino de cualquier otra cuestión que merezca su interés, ya sea el cine o el fútbol. En los últimos años, la actividad de las tertulias no ha decaído y la pasión por el intercambio de pareceres literarios se ha visto además incrementada por la proliferación de los clubes de lectura. Los amantes de las letras se citan, como antaño, en los bares, pero ahora lo hacen también en las bibliotecas y en los foros y blogs de internet.

[...] La tertulia on line en tiempos de videoconferencias y talleres virtuales. No hay duda de que para miles de escritores y lectores, Facebook es la Gran Tertulia de nuestra época. Para "ser verdaderamente contemporáneo", escribió Gómez de la Serna, tenían que "vivir en el café". Uno de los modos de serlo ahora es comentar la cultura en los blogs y en las redes sociales, donde espontáneamente se configuran comunidades con un núcleo de habituales y una periferia de ocasionales, que no tienen por qué vivir en la misma ciudad para mantener conversaciones. Y además pueden hacerlo a diario. Qué digo: hora a hora. Minuto a minuto.

Ciudad de tertulias. Jorge Carrión. La Vanguardia. Culturas. 2 maig 2012.

el camp de l'erra

"Als afores del meu poble hi ha un camp anomenat el Camp de l’Erra. Tenint en compte que només la meva família, en dues branques, porta el cognom Erra en tot el municipi, semblaria que el camp ha de ser de la nostra propietat. Doncs no ho és. La veritat és que no podria dir amb seguretat qui és l'amo d'aquell tros. Al Lluçanès, per sort, encara es pot trepitjar i passejar tranquil.lament per les propietats d’altri; no hi ha tanques, ni alarmes, ni gossos guardians, si de cas algun vailet elèctric per guardar el bestiar, que es pot obrir i després s’ha de pensar a deixar tancat.

Als pobles tot té nom: les cases, els serrats, els arbres, les balmes, els revolts de la carretera, els camins, les basses (les poques que queden), fins i tot els camps. Els noms poden sorgir en qualsevol moment i amb qualsevol excusa: un llamp, una caiguda del cavall, una llegenda de ramades encantades, un masover amb tara, un gos abandonat, una batuda de caça, una antiga construcció, una pedra de forma curiosa, una alzina “castanyera” (sí, sí, al meu poble hi ha una alzina castanyera). Per això cada vegada que algú parla d’un conill que li ha sortit al final del Camp de l’Erra o que ha anat amb bicicleta fins al Camp de l’Erra o que ha anat a collir móres al Camp de l’Erra, sento com si alguna cosa dins meu es mogués. Si la meva família fos la propietària del terreny, no crec que aquest nom em resultés tan ple de misteri, tan suggeridor. Sempre penso que aquest camp, temps ha, el devia menar algú amb el cognom Erra, algun avantpassat meu, pastor o pagès, i ves per on va deixar-hi petja; a part de la suor del seu front i aixelles, els renecs i les escopinades, també hi va deixar el cognom. Aquesta setmana, bo i llegint els comentaris que heu anat deixant al bloc amb motiu de la sortida del meu llibre (i que no sabeu com agraeixo), he recordat la raó per la qual vaig batejar així el bloc i també m’he preguntat de qui són en realitat les coses i què passarà el dia que es perdin tots els noms".


[Apunt publicat al bloc El camp de l'Erra: crònica d'uns temps trasmudats, el 8 de març de 2007]

tira sostenidor silicona inventor (o del lado de allá)

Sembla prou clar. Si demanes un Pony Mimitos i un Dickens articulat, el que vols és un Pony Mimitos i un Dickens articulat, i no una nova pestanyeta (es veu que ja feia dies que hi era, però pel cas, com si l'haguessin posada ahir) en el panell de gestió del bloc. "Estadístiques", es diu. Ideal voyeurs. De sospitar, sospitaves que hi havia algú a l'altra banda, però coi, ara, amb aquesta joguineta que t'han dut els reis, fins el sents respirar i tot. Talment una òliba. O pitjor, una fantasma, que deia aquell. Tantes pàgines visualitzades (ahir, avui, en total), tant d'allò, tant d'allò altre, i descobreixes -amb un punt de desconcert, i per què no, d'incredulitat (vinga va, que un dia és un dia)- que l'apunt més visualitzat d'entre sempre és el titulat "els calçotets de Jack London", i quedes parat.

En ser de lletres mortes de tota la vida, una desgràcia com qualsevol altra, és lògic que al cap d'una estona ja en tinguis prou de números, i comences a furgar a la recerca de quatre lletres, ni que siguin d'aquelles petites. Uns consells d'ús, una llista d'efectes secundaris. Ho trobes de seguida: "orígens de trànsit, paraules clau de cerca", o el que és el mateix, allò que un ésser humà s'ha pres la molèstia de teclejar (a Google, normalment)  i que l'ha dut de pet cap a casa teva.

el violin de austerlitz, llibre

llegim en veu alta

descarregar el llibre el quadern de fritz kocher

decasa al club

casa club

decasaalclub

"de casa al club"

editorials el manuscrit trobat a saragossa

on son les claus?

dust bowl by john steinbeck

el violí de auschwitz descripcion en que transcorre l'acció

jordi malé comentari bestiari pere quart

ventre blanc

tom joad

els tibau

el gran libro de la costura

això és (i no és) allò

"els dimecres poesia" atlàntida

matilde urbach

ai si caus

celestí barallat

fades especials

jack london

productes de temporada

akhmàtova

anna murià contes de fades

resum del capítol i. naturalista de les histories naturals joan

interiorisme

laika

vigatans ilustres

tira sostenidor silicona inventor

I aquí és on la joguineta del dimoni desplega tota la seva esplendor:

Un estudiant de quart d'Eso, l'únic de la seva colla que encara és verge, surt del videoclub on ha anat a buscar la pel·li basada en la novel·la El violin d'Austerlitz (sic). No existeix, li han dit. Demà té examen. Sempre du a la motxilla una capsa de preservatius i un paquet de Marlboro. Tampoc no fuma.

O bé,
un home, viatjant de cotilleria, està assegut davant del seu ordinador. Només li veus una mà. En té dues, però. És tard. La seva dona dorm a la cambra del costat. Ronca una mica.

O potser,

una dona (la del viatjant no, una altra) vol renovar la decoració del menjador de casa seva. Fa temps va tenir un embolic extraconjugal amb un dependent (Federico G.) del Corte Inglés de Plaça Catalunya (departament de perfumeria). Avui s'ha descuidat de comprar pà o iogurts, tant és.

I així, anar fent...