un bon trio

`

Josep Palàcios. «Grans de polsim». A: La imatge. Vol. 1. Publicacions de la Universitat de València, 2013. P. 262.

Josep Palàcios i Martínez

20 de març de 1938 - 5 d'abril de 2025

al divan

Un aspecte comú a tots els personatges de la novel·la per part de l'autor és l'anàlisi del seu comportament sexual. Aquí, Miquel Llor es fa ressò de la darrera tendència de la novel·la contemporània, que aplica amb precisió les descobertes de Sigmund Freud.

En l'univers reduït de Comarquinal, Llor contempla, mitjançant la penetració en la intimitat i els espais confidencials dels seus protagonistes, les vacil·lacions de la seva líbido. Així, Tomàs Muntanyola és presentat, com ja hem vist, amb actituds primàries i salvatges que, després d'una visió idealitzada, són comunes també al Pere. En tractar-se dels dos únics personatges masculins de l'obra, la seva actitud podria semblar arquetípica del pensament de Llor. Sobretot, si pensem que aquesta manera d'actuar els oposa —ambdós— a la Laura, que, per tradició literària i per voluntat del novel·lista, solament sembla accessible a un amor platònic i espiritual.

La figura més interessant pot ser la Teresa  —i el món que representa—: «verge de quaranta anys», que recull els aspectes més sòrdids de la vida sexual. La seva renúncia —forçada— a l'activitat de l'amor físic, l'ha convertida en una dona frustrada i amargada, que manté dues idees ambigües respecte el sexe: entre la repulsió i la frustració. I tot, sota una pretesa capa de moralitat i religiositat, que es desvela del tot quan ofereix a la cunyada un tracte vergonyós: llibertat absoluta per relacionar-se amb qualsevol home, a canvi de reservar-li «el meu Pere»: «Busca't el que més t'agradi i jo faré callar tothom; ni en Tomàs no en sabrà res; et guardaré el secret, tant si en vols un com si fossin deu, però deixa estar en Pere; no me'l prenguis, Laura! Laura!».

La Teresa presenta a la vegada una sexualitat poc madura, aturada en un record de joventut i fixada en un adolescent, construïda damunt un record i no pas sobre una vivència. Aquest estat de repressió la mena a recloure's en una vida sexual totalment passiva, traduïda en un cas clar de voyeur: «Tot just és a la part de fora que dubta un segon, i s'ajup a mirar pel forat del pany. Veu la Laura dreta al mig de la cambra, que ha començat a llevar-se el vestit. A la lluna del mirall, sota les irradiacions de la llum, compareix la nuesa rosada de la forastera, dins la lleu guarda de les robes íntimes brodades, talment com la Teresa no hauria pogut sospitar-ne l'existència».

De la Teresa, personatge de qui l'anàlisi és més completa —i més crua—, també s'estudien algunes manifestacions del subconscient, com resseguir amb els llavis la copa utilitzada per en Pere fins a sagnar (amb les possibilitats que això ofereix per a la psicoanàlisi), l'insomni, etc.

Un altre angle d'estudi el proposa la figura del capellà col·leccionista d'art, Joan Serra, conegut amb el sobrenom de mossèn Ferro Vell. Aquí, Llor recull un altre d'entre els diversos arquetipus dibuixats per Freud: el de l'artista, la vida sexual del qual resta «sublimada» per la creació artística i el goig de contemplar-la: «—Tot això n'és obra. Quan sentis parlar de si tal home il·lustre, tal erudit, tenen el cap ple de ciència i que no saben res del món, no en facis cas ni te n'estranyis. Pensa que saben res del món, no en facis cas ni t'estranyis. Pensa que moltes vegades és perquè algun d'aquells homes no ha tingut més remei que ser savi o il·lustre per consolar-se d'altres fracassos, per obligar o per poder resistir la vida. ¿Qui sap si a tu, jove com ets, sense cap relleu, aquesta contrarietat d'avui et serà el triomf de demà? El triomf es paga molt car, a preu ja sap Déu de quins sacrificis».

Ferran Gadea i Gambús. Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor. A: Lectures de COU 1993/1994. La Magrana, 1993. 

els relats clínics de freud

Sigmund Freud no sólo fue uno de los más grandes científicos y exploradores de la mente humana, sino también un excelente escritor de una amplísima cultura humanística. En ninguna parte se reflejan mejor estas dos condiciones como en los legendarios historiales clínicos que aparecen a lo largo de sus obras, cuya estructura literaria, según el novelista John Updike, «tiene una elegancia arquitectónica que iguala a los mejores escritores de su tiempo».

Este libro, al cuidado de la psicoanalista Isabel Menéndez, presenta por primera vez desde un punto de vista puramente literario veinte casos clínicos de Freud, veinte narraciones extraordinarias, que reflejan los tres temas más importantes de la búsqueda freudiana. La primera parte reúne breves y deslumbrantes historias clínicas del primer periodo de su investigación, sobre casos de sugestión e hipnosis, entresacadas de sus grandes trabajos técnicos o a veces rescatadas de notas a pie de página, que alumbran el conocimiento del inconsciente. La segunda, historiales inmersos en los trabajos que le llevaron a elaborar las teorías sobre neuropsicosis de defensa y obsesiones y fobias. Y finalmente, tres grandes relatos sobre paranoia y homosexualidad, que culminan con la obra maestra «Una neurosis demoniaca en el siglo XVII». Apasionantes y sorprendentes relatos rescatados de la teoría psicoanalítica que, como dice en su prólogo Juan José Millás, «poseen una eficacia narrativa que había permanecido oculta hasta la presente edición».

Sigmund Freud. Relatos clínicos.  Selecció de Isabel Menéndez. Traducció de Luis López-Ballesteros y de Torres. Siruela, 1997.